Alain Robbe-Grillet

És en contextos nauseabunds on les ànimes obsoletes rebroten. Com aquell qui no vol la cosa. O com aquell que, autènticament, l'anhela. En tot cas, parlem de ressorgiments. De ressurreccions. De categories ja categoritzades que esperen rebre una nova etiqueta, un nou 'tag', com es diria en llenguatge 2.0.

I de llenguatges, la persona en qüestió n'entén una mica. Bàsicament, per la seva capacitat de subvertir-lo. De pervertir-lo. De menysprear-lo i, al mateix temps, humiliar-lo a quotes només identificables per les àmfores dels transatlàntics enderrocats i enfonsats. Ell és Alain Robbe-Grillet. I només una figura com la del literat de Brest podia plantejar-se reformular la novel·la per anomenar-la, per etiquetar-la, per donar-li el 'tag' de nouveau roman.

Hi ha que adopta una actitud de voyeur. Però també hi ha que la reconeix i l'adopta com una filosofia. I una bona prova d'aquesta opció existencial en són pel·lícules com L'homme qui ment, L'Eden et après o Glissements progressifs du plaisir. Ser un voyeur és deixar-se portar. Buscar en Boris. I saber que allò que observem és, en el fons, la metàfora d'un Trans-Europ-Express: anem i tornem, sense saber on anem i d'on tornem. Malgrat el sexe. Malgrat les condicions. Ainsi que...

Rois et Reine

És el problema de planificar les vetllades essencialment nocturnes. Rebutges a sexe hardcorià - sempre gratificant per a la teva vanitat sensible - a canvi d'una cinta de vídeo a càrrec de François Ozon. Sopes i, amb la calma, esperes que els aliments prèviament digerits es reconverteixien en caca. El fet no es produeix i tu, com no, et comences a preocupar. El món comença a donar voltes i, la ment, t'insta a observar els destells eminentment letàrgics. Recorres a la televisió i, de sobte, l'excussa se't planta enfront dels mateixos nassos.

I és en aquestes circumstàncies quan un comença el seguiment de la pel·lícula Rois et Reine, del francès Arnaud Desplechin. Implacable des del seu inici, el muntatge sobre el primer pla de la bella Emmanuelle Devos incita a no perdre detall del què succeirà. I, de sobte, amb la història de Nora, interpretada per la mateixa Emmanuelle Devos, absolutament consolidada, un nou personatge apareix en pantalla. Mathieu Amalric, majestuós, hi interpreta un aprenent de violinista, xalat sense consonància i filòsof dels que enamoren a les dames en dansa. Una vivint una tragèdia boja, un experimentant una bogeria tràgica. I, progressivament, entenem quin és el nexe d'unió dels dos personatges. És l'inici d'una redempció bucòlica; són les conseqüències de les misèries contagioses.

Amor, mort, hipocresia, destí, voluntat, retòrica. L'objectiu, sobreviure a.

Els reis i la reina en són exemples paradigmàtics. Els reis i la reina d'Arnaud Desplechin, també.

Joanna Newsom

Els principis essencials del tot es poden corrompre amb la part. Constatacions verídiques a les que hom, esgotadament cansat de fer apologia del no-esgotament, recorre per evidenciar la seva ignorància. La seva i la de tots.

I és en tessitures com aquestes on la tessitura contemporània per antonomàsia - atribució de caràcter personal i personalíssim - han de ser reivindicades, a l'igual que l'autodeterminació i drets varis. Qui, doncs, no es deixa consternar per la melancolia lacònica d'un prodigi vocal amb escassos precedents i succedents?

Reconversió de Bjork en una fada nocturna que mai no diu adéu i de la qual resulta impossible no deixar-se induir, Newsom reuneix totes les característiques inimaginables per esdevenir un cànon propedeutètic al voltant de la combinació multidisciplinar musical. I tot, sempre i eternament, amb una arpa de comodí a mode de companyonia.

És clar, doncs, que això no pot concloure ni molt menys aquí. I és que la crida, des del cinema, no es pot fer esperar més. És el rostre perfecte. La veu perfecte. Degustin-la, en un petit tast interpretatiu, si els plau...

Universitat Catalana d'Estiu

La UCE o Universitat Catalana d'Estiu és un fet.

Cultural o social o polític.
Cultural i social i polític.
Anem enllà.

Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien

Les herències són importants. Això tots i totes ho sabem. No és el millor néixer sense res que néixer amb molt. I, a partir d'aquí, les il·limitacions comencen a crear-se en un subconscient que les utilitza per sublevar-se davant el seny del conscient, valgui la redundància.

No és estrany, doncs, que Brel adquireixi tant protagonisme. Que sigui ell el deixeble. I que siguin molts els hereus, passats o no pel port d'Amsterdam. Passos que es tramiten i passos que fluctuen. I, llavors, el ventall és ampli. Molt ampli. Des de Lió fins a Sant Sadurní, per exemple.

I, inevitablement, ens acabem veient obligats a reiterar-nos i repetir-nos. Com les ombres, repeticions sinuoses del nostre esperit. Del nostre deambular. Del nostre ésser.

No cal caure en la complaença. Ni en els homenatges. L'abandó del caràcter de simular per l'adopció d'una clara personalitat. Personal i personalíssima. Decisions com aquestes són les que ens fan grans; fins i tot, i perdó pels convencionalismes de l'expressió, millors persones. I és amb aquesta actitud activista que Anna Roig i companyia passen de l'efervescència a la permanència. Històries agudes, boniques, tendres i, com les paraules, dolces o amargues. Històries narrades amb convicció. Històries cantades amb ironia majestuosa. Històries. Fan falta més pretextos? El cabaret, o la seva essència, està llest.

Primavera Sound

La filosofia és la ciència més banal que existeix. Cap discussió al voltant de sentències que pretenen adquirir reminiscències d'índexs gairebé mesopotàmics. Descobrir el món que ens envolta és un intent de regirar el tot i el més. El gens i el menys, en el sentit desolador dels termes. Ara bé, les dificultats d'encisar, d'embruixar i de desemmascarar no són pas, ni molt menys, fàcils. Ai las, pronunciaríem els que no ens ho creguéssim. Els que no ens ho crèiem. Els que ens en fem creus.

Per sobre de tot, hi ha noms. Més que noms. Cal ésser sublim, sovint, per no adonar-se del que significa la munió. Allà. Davant. Reciprocitat entre ambdues bandes, mai millor dit. Però clar, sovint les excuses no hi són. És impossible excusar-se en possibles i hipotètiques alternatives. L'aurèola que desprenem és el que ens fa mereixedors de cartells i encapçalaments no tan trivials. I, després de dues dècades, allà, com qui no vol la cosa, Neil Young fa acte de presència. Ens ho havien promès. Ens n'havien parlat. I, nosaltres, hem de callar. Perquè no som capaços per entendre'l. Per entendre què és la història. La història de la globalització - o dels seus primers passos - personificada. I, darrera l'embriaguesa musico-emocional de Young, més joves.


Sonic Youth, per entendre'ns. Jarvis Cocker, o el que queda de la pulpa. A pesar del so, sempre queda bé venir de Dublín, cal assentir davant My Bloody Valentine. O perquè la diferència entre tenir-la i no tenir-la rau en Yo La Tengo. O l'elegància superpersonificada en Saint Etienne. O la vellesa de la joventut minimalista d'un piano emprat per Michael Nyman. O moltes altres coses. Perquè a darrera, fan acte de presència The Mae Shi, Joe Henry, Art Brut, Herman Dune o Ezra Furman. I, encara més endarrerits per símptomes nocturns, Simian Mobile Disco, Aphex Twin, Michael Mayer, Meneo o Zombie Zombie.

Ai las, pronunciaríem els que no haguéssim pogut compartir vetllades merament primaverenques. I sonores, s'entén, és clar.

Odessa

Darkness as a factor. An overflowing factor, we may say. There is no reason to think there is no reason. Euphoria or elation are also valid words to describe the spirit of this fatal darkness. Of these fatal darknesses.

It's in these moments, between non-expressions and expressions, when the strenght appears. Suddenly. Without previous warning. And the strenght, logically, is too strong. And we become weak. As always. As yesterday. As, probably, tomorrow. Because, there is no diference between always, yesterday and tomorrow. Monday is the paradigm. Monday as the beginning of a huge tradition. And it's not any joke.

Darkness and strenght. Or, in other words, Odessa. Somewhere, in the middle of nowhere. It's supposed to be, for example, between Groningen and New Orleans. Next to Greece or Italy. Like a brothel, we can assure.


We've always been more interested on behinds. Behind doors. And, then, explosions, outbreaks, shatterings and burstings from the heaven. From the sky. From the hill. From the river. Maybe because of river's closeness. Maybe just because. And, inevitably, our poor and damned heart gets excited. What's talent?, shall we ask. Or, at least, we should wonder. 'To take part in it', intellectual people hold. What's participation?, shall we ask. What's jazz? And, among the repetition, both sides, we may consider. Or three of them, if we don't want to forget the liquid source of peaceful.