Guanya la Beckett

Quan s'interposa una immobiliària pel mig, el temor esdevé més palès que mai. Allò que realitzes amb una voluntat merament i pràctica sense excessives pretensions pot ésser interromput per les ànsies autocràtiques, portentoses i fàctiques de l'economia benestant. Amb aquest context, doncs, no ha de resultar estrany que una decisió judicial en pro de la cultura resulti tremendament satisfactòria.

I no perquè tinguem res en contra de la política immobilo-imperialista que practica Núñez i Navarro, sinó perquè la Sala Beckett és un dels grans pous de saviesa cultural del país. Considerada com una de les sales per antonomàsia més alternatives de l'escena teatral barcelonina, la Beckett és un dels pocs reductes que encara resten per presenciar la nova creació i la nova dramatúrgia que batega entre les noves i futures generacions d'apassionats al teatre.

El jutjat de primera instància número 54 de Barcerlona ha decidit donar la raó a la Sala Beckett en el cas que l'enfronta amb la immobiliària Núñez i Navarro, en el qual la segona, nova propietària del local en què es troba la sala teatral, vol apujar el contracte de lloguer actualment existent. La Beckett, però, assegura que el contracte de lloguer, actualment per sota del preu de mercat, és indefinit, de manera que la nova propietària no està en condicions de reformular el contracte de lloguer, fet que a més significaria posar en perill l'activitat que impulsa la sala teatral.

Tot i que ara es poden presentar recursos a la decisió del jutjat, el cert és que la Sala Beckett ha guanyat la primera funció. Una funció que pot ser clau perquè tots i totes puguem continuar gaudint d'una sala emblemàtica que ha aconseguit crear un segell propi en el món de l'espectacle català contemporani.

Human Sex

El sexe és un element que, a l'igual que en les nostres vides, sempre ha estat present en els diferents vehicles d'expressió artística i cultural. I tal i com passa en les nostres pròpies carns, el sexe també pot ésser vist des de diversitat d'òptiques i perspectives. En aquest sentit, el vídeo següent és una fidedigna mostra de com l'acte sexual desenfrenat pot ésser tractat, a mig camí entre el vers i l'opulència, pel teatre i la dansa.

Amb el segell de la companyia de dansa contemporània del Quèbec La La La Human Steps, Human Sex és una representació, datada del 1985, dels valors arrauxats que el sexe origina en les nostres respectives vides. Un autèntic espectacle visual, físic i transgressor que ens permet copsar com, a vegades, l'art no ha d'ensenyar-ho tot per explicar-ho tot.

Country for All Men

Una vegada celebrada la cerimònia dels Oscar i de conèixer els respectius guanyadors de cada una de les estatuetes, és el torn de la postcerimònia i, per tant, de la valoració o reflexió o es digui com es vulgui. Una reflexió que podem distribuir en diferents apartats:

1- No Country for Old Men ha estat elegida com la millor pel·lícula de 2007, segons l'Acadèmia de les Arts i les Ciències de Hollywood. Sense cap mena de dubte, una elecció que, en contrast amb altres ocasions, no genera controvèrsies i serveix per aplaudir, novament, la capacitat narrativa d'un Ethan i Joel Coen entregats al cinema com a mecanisme d'expressió irònica. Amb No Country for Old Men, els Coen firmen un relat sobre la neoviolència nord-americana que, tot i que no saben com resoldre (el final s'allarga i s'allarga), resulta trepidantment insòlit, profund i contundent.

2- There Will Be Blood ha de ser considerada com la gran perdedora. No només per no haver aconseguit la principal estatueta, sinó perquè Paul Thomas Anderson s'ha quedat sense reconeixement. Quan un servidor hagi vist There Will Be Blood es podrà aprofundir més en el film. De moment, però, només apuntar que, segons apunten les veus i a pesar del seu oblit en els Oscar, Anderson ha creat, tal i com ja feia amb Punch-Drunk Love, una obra magna que serà de visió obligatòria en tota enciclopèdia cinematogràfica.

3- Daniel Day-Lewis ja ha passat a la història, integrant el selecte grup d'actors guanyadors de 2 Oscar. Day-Lewis és un gran actor. Probablement, l'únic capaç de dignificar i autoritzar un immoral, un dèspote i un megalòman. Però Day-Lewis també es repeteix. Day-Lewis no és carismàtic, però és dels pocs que encara encarna el rol de l'actor clàssic cinematogràfic.

4- Reconeguts, gairebé per fi, Tilda Swinton i Javier Bardem, sobta la decisió de premiar a Marion Cotillard. Intentar ésser Edith Piaf és un mèrit, però no sempre un mèrit encertar. En certa manera, resulta escandalós que Cotillard, que sempre s'ha mogut en papers petits i no brillants, es converteixi en la tercera francesa en ser premiada per un Oscar, per davant de les grans dames del cinema francès, com Fanny Ardant, Catherine Deneuve o Isabelle Huppert.

5- Encert musical. La banda sonora de Atonement és un d'aquelles creacions que combinen l'èpica amb la tragèdia, l'emotivitat amb la desesperació i la contemplació amb l'obsessió. La música composta per l'italià Dario Marianelli de ben segur que passarà a integrar-se, ja sigui consicientment o inconscient, en l'imaginari emocional de la societat. D'altra banda, l'única cançó candidata que tenia un cert enginy i detalls artístics, la titulada Falling Slowly i interpretada pels protagonistes de la cinta indie Once, també ha estat la finalment reconeguda.

6- No cal oblidar que els Oscar són els Oscar. Són una marca registrada que, com a tal, amaga un negoci al darrera. No es pot discutir la funció dels Oscar com a dictamen i pauta. Però no es pot obviar que l'art i assaig, per només dir un dels infinits exemples, no tenen cabuda en els Oscar. Així com tampoc la romanesa 4 months, 3 weeks and 2 days, segurament la millor pel·lícula de 2007 i, de llarg, la millor cinta de parla no anglesa vista en els últims 12 mesos.

Palau i Fabre

No. No faré allò tan tòpic i habitual d'elevar a algú quan aquest s'ha mort. No elevaré a Josep Palau i Fabre perquè no he tingut l'oportunitat de llegir-lo. No he tingut l'oportunitat de llegir-lo perquè tampoc m'ho havia plantejat. Ho sé. Sóc un mal patriota o, si més no, no profano l'exemple del patriota que m'agradaria ser. Perquè saber cuidar els artistes, intel·lectuals i creadors del nostre país resulta imprescindible si volem aspirar a ésser un país una mica normal. I és aquí quan un servidor entona el mea culpa.

No puc opinar sobre l'obra de Josep Palau i Fabre perquè, tal i com deia, no he indagat en ella. Però amb tot, i molt per sobre i basant-me en el que he llegit i sentit, no puc evitar sentir una certa tristesa. I és que tinc la sensació que ens ha deixat un referent, tan a nivell poètic, com assagístic i dramàtic. Un referent que, d'una forma realment i estúpida incomprensible i paradoxal, el país no ha sabut fer-se seu. I és una llàstima, perquè el país no va massa sobrat de referents i perquè Palau i Fabre és un més dels molts referents que hem acabat ignorant.

M'ha fet mal, com a teòric català sobiranista i defensor de les expressions culturals, sentir al director i actor teatral Hermann Bonnín parlar de la marginació soferta per Palau i Fabre a l'escena teatral del seu país. "Ha estat un home incòmode, i aquesta incomoditat el país no l'ha pogut admetre, no l'ha pogut tolerar. En el domini teatral ha estat un autèntic marginat", deia un resignat i afectat Hermann Bonnín, el qual precisament té en cartell un muntatge basat en el Don Juan, Príncipe de las Tinieblas, del mateix Palau i Fabre.

Ara bé, el muntatge es representa a l'estranger, al Teatro Español, de Madrid. Quina merda de país que som...