Alain Robbe-Grillet

És en contextos nauseabunds on les ànimes obsoletes rebroten. Com aquell qui no vol la cosa. O com aquell que, autènticament, l'anhela. En tot cas, parlem de ressorgiments. De ressurreccions. De categories ja categoritzades que esperen rebre una nova etiqueta, un nou 'tag', com es diria en llenguatge 2.0.

I de llenguatges, la persona en qüestió n'entén una mica. Bàsicament, per la seva capacitat de subvertir-lo. De pervertir-lo. De menysprear-lo i, al mateix temps, humiliar-lo a quotes només identificables per les àmfores dels transatlàntics enderrocats i enfonsats. Ell és Alain Robbe-Grillet. I només una figura com la del literat de Brest podia plantejar-se reformular la novel·la per anomenar-la, per etiquetar-la, per donar-li el 'tag' de nouveau roman.

Hi ha que adopta una actitud de voyeur. Però també hi ha que la reconeix i l'adopta com una filosofia. I una bona prova d'aquesta opció existencial en són pel·lícules com L'homme qui ment, L'Eden et après o Glissements progressifs du plaisir. Ser un voyeur és deixar-se portar. Buscar en Boris. I saber que allò que observem és, en el fons, la metàfora d'un Trans-Europ-Express: anem i tornem, sense saber on anem i d'on tornem. Malgrat el sexe. Malgrat les condicions. Ainsi que...

Rois et Reine

És el problema de planificar les vetllades essencialment nocturnes. Rebutges a sexe hardcorià - sempre gratificant per a la teva vanitat sensible - a canvi d'una cinta de vídeo a càrrec de François Ozon. Sopes i, amb la calma, esperes que els aliments prèviament digerits es reconverteixien en caca. El fet no es produeix i tu, com no, et comences a preocupar. El món comença a donar voltes i, la ment, t'insta a observar els destells eminentment letàrgics. Recorres a la televisió i, de sobte, l'excussa se't planta enfront dels mateixos nassos.

I és en aquestes circumstàncies quan un comença el seguiment de la pel·lícula Rois et Reine, del francès Arnaud Desplechin. Implacable des del seu inici, el muntatge sobre el primer pla de la bella Emmanuelle Devos incita a no perdre detall del què succeirà. I, de sobte, amb la història de Nora, interpretada per la mateixa Emmanuelle Devos, absolutament consolidada, un nou personatge apareix en pantalla. Mathieu Amalric, majestuós, hi interpreta un aprenent de violinista, xalat sense consonància i filòsof dels que enamoren a les dames en dansa. Una vivint una tragèdia boja, un experimentant una bogeria tràgica. I, progressivament, entenem quin és el nexe d'unió dels dos personatges. És l'inici d'una redempció bucòlica; són les conseqüències de les misèries contagioses.

Amor, mort, hipocresia, destí, voluntat, retòrica. L'objectiu, sobreviure a.

Els reis i la reina en són exemples paradigmàtics. Els reis i la reina d'Arnaud Desplechin, també.

Joanna Newsom

Els principis essencials del tot es poden corrompre amb la part. Constatacions verídiques a les que hom, esgotadament cansat de fer apologia del no-esgotament, recorre per evidenciar la seva ignorància. La seva i la de tots.

I és en tessitures com aquestes on la tessitura contemporània per antonomàsia - atribució de caràcter personal i personalíssim - han de ser reivindicades, a l'igual que l'autodeterminació i drets varis. Qui, doncs, no es deixa consternar per la melancolia lacònica d'un prodigi vocal amb escassos precedents i succedents?

Reconversió de Bjork en una fada nocturna que mai no diu adéu i de la qual resulta impossible no deixar-se induir, Newsom reuneix totes les característiques inimaginables per esdevenir un cànon propedeutètic al voltant de la combinació multidisciplinar musical. I tot, sempre i eternament, amb una arpa de comodí a mode de companyonia.

És clar, doncs, que això no pot concloure ni molt menys aquí. I és que la crida, des del cinema, no es pot fer esperar més. És el rostre perfecte. La veu perfecte. Degustin-la, en un petit tast interpretatiu, si els plau...

Universitat Catalana d'Estiu

La UCE o Universitat Catalana d'Estiu és un fet.

Cultural o social o polític.
Cultural i social i polític.
Anem enllà.

Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien

Les herències són importants. Això tots i totes ho sabem. No és el millor néixer sense res que néixer amb molt. I, a partir d'aquí, les il·limitacions comencen a crear-se en un subconscient que les utilitza per sublevar-se davant el seny del conscient, valgui la redundància.

No és estrany, doncs, que Brel adquireixi tant protagonisme. Que sigui ell el deixeble. I que siguin molts els hereus, passats o no pel port d'Amsterdam. Passos que es tramiten i passos que fluctuen. I, llavors, el ventall és ampli. Molt ampli. Des de Lió fins a Sant Sadurní, per exemple.

I, inevitablement, ens acabem veient obligats a reiterar-nos i repetir-nos. Com les ombres, repeticions sinuoses del nostre esperit. Del nostre deambular. Del nostre ésser.

No cal caure en la complaença. Ni en els homenatges. L'abandó del caràcter de simular per l'adopció d'una clara personalitat. Personal i personalíssima. Decisions com aquestes són les que ens fan grans; fins i tot, i perdó pels convencionalismes de l'expressió, millors persones. I és amb aquesta actitud activista que Anna Roig i companyia passen de l'efervescència a la permanència. Històries agudes, boniques, tendres i, com les paraules, dolces o amargues. Històries narrades amb convicció. Històries cantades amb ironia majestuosa. Històries. Fan falta més pretextos? El cabaret, o la seva essència, està llest.

Primavera Sound

La filosofia és la ciència més banal que existeix. Cap discussió al voltant de sentències que pretenen adquirir reminiscències d'índexs gairebé mesopotàmics. Descobrir el món que ens envolta és un intent de regirar el tot i el més. El gens i el menys, en el sentit desolador dels termes. Ara bé, les dificultats d'encisar, d'embruixar i de desemmascarar no són pas, ni molt menys, fàcils. Ai las, pronunciaríem els que no ens ho creguéssim. Els que no ens ho crèiem. Els que ens en fem creus.

Per sobre de tot, hi ha noms. Més que noms. Cal ésser sublim, sovint, per no adonar-se del que significa la munió. Allà. Davant. Reciprocitat entre ambdues bandes, mai millor dit. Però clar, sovint les excuses no hi són. És impossible excusar-se en possibles i hipotètiques alternatives. L'aurèola que desprenem és el que ens fa mereixedors de cartells i encapçalaments no tan trivials. I, després de dues dècades, allà, com qui no vol la cosa, Neil Young fa acte de presència. Ens ho havien promès. Ens n'havien parlat. I, nosaltres, hem de callar. Perquè no som capaços per entendre'l. Per entendre què és la història. La història de la globalització - o dels seus primers passos - personificada. I, darrera l'embriaguesa musico-emocional de Young, més joves.


Sonic Youth, per entendre'ns. Jarvis Cocker, o el que queda de la pulpa. A pesar del so, sempre queda bé venir de Dublín, cal assentir davant My Bloody Valentine. O perquè la diferència entre tenir-la i no tenir-la rau en Yo La Tengo. O l'elegància superpersonificada en Saint Etienne. O la vellesa de la joventut minimalista d'un piano emprat per Michael Nyman. O moltes altres coses. Perquè a darrera, fan acte de presència The Mae Shi, Joe Henry, Art Brut, Herman Dune o Ezra Furman. I, encara més endarrerits per símptomes nocturns, Simian Mobile Disco, Aphex Twin, Michael Mayer, Meneo o Zombie Zombie.

Ai las, pronunciaríem els que no haguéssim pogut compartir vetllades merament primaverenques. I sonores, s'entén, és clar.

Odessa

Darkness as a factor. An overflowing factor, we may say. There is no reason to think there is no reason. Euphoria or elation are also valid words to describe the spirit of this fatal darkness. Of these fatal darknesses.

It's in these moments, between non-expressions and expressions, when the strenght appears. Suddenly. Without previous warning. And the strenght, logically, is too strong. And we become weak. As always. As yesterday. As, probably, tomorrow. Because, there is no diference between always, yesterday and tomorrow. Monday is the paradigm. Monday as the beginning of a huge tradition. And it's not any joke.

Darkness and strenght. Or, in other words, Odessa. Somewhere, in the middle of nowhere. It's supposed to be, for example, between Groningen and New Orleans. Next to Greece or Italy. Like a brothel, we can assure.


We've always been more interested on behinds. Behind doors. And, then, explosions, outbreaks, shatterings and burstings from the heaven. From the sky. From the hill. From the river. Maybe because of river's closeness. Maybe just because. And, inevitably, our poor and damned heart gets excited. What's talent?, shall we ask. Or, at least, we should wonder. 'To take part in it', intellectual people hold. What's participation?, shall we ask. What's jazz? And, among the repetition, both sides, we may consider. Or three of them, if we don't want to forget the liquid source of peaceful.

St Drum's

Era aleshores quan les descàrregues de joia, emoció i emotivitat començaven a sublevar-se. Contra ella. Contra nosaltres. Contra mi. Bellesa ancestral, per una vegada a la vida.

Aquesta és la història de la història. La història d'allò que ja ha estat contat i que, automàticament i bèlgicament, es torna a reproduir, valgui la redundància. Etilisme i exageració. Etilisme i supervivència. Perquè Darwin, de ben segur, parlava en aquests termes.

Ni exageració ni supervivència. Les tradicions, humanament i universitària ben portades i equilibrades, necessiten de punts àlgids. Punts on la substància i la cadència esdevinguin una virtut. Una virtut, encara que sigui opaca. L'opacitat de la virtut, que dirien en una frase feta seva aquells filòsofs tan bonament acceptats.

I és en aquesta conjuntura on la batalla aflora. La jungla -salvatge, dèspota, atractiva i maliciosa- a la caça del seu aliment més preuat. Més desitjat. Més anhelat. El dret, context de l'esdeveniment i el personalisme, desapareix. L'anarquia encara té vida, ni que sigui en forma de St Drum's.

Amsterdam

Or how a tip may be the beginning of a trip.

Russian Red

És d'aquelles vicissituds que un espera. I desespera per/amb elles. Només m'agradaria contagiar-me'n i, després, fer-ho públic. Publicar-ho. Despertar-ho. Entre mi. Entre nosaltres. Hi ha fronteres que potser fan més llarga la distància. Però, en el fons, aquesta distància no és tan distant com a priori podríem pensar. No és necessària. No és gens necessària.

I és que les distàncies no importen quan les aparences se sobreposen. Es complauen. Es modulen. De Rússia, diuen alguns que li agradaria venir. De vermell, alguns es pensarien que vesteix. Ni una cosa ni l'altra la constitueixen. Ens constitueixen. I llavors, creiem que no creiem. Que ells no creuen.

Contacte en primera persona amb Russian Red. El talent personificat. El futur fet present. El futur en ella. Poques butaques a la sala. Però suficients. Més que suficients per entendre que els treballs sonors de producció no són sempre necessaris. Netes i pures, així són la veu i la guitarra de Russian Red.

Ruigoord

Hi ha. I hi deixa d'haver. Aquesta és la dicotomia en què es basa la nostra existència materialista. Ni més ni menys, prosseguint en aquests termes tan nostrats. No podem deixar de cessar, perquè el cessament no s'inclou en aquest seguici que és la nostra essència. Tan clara, tan contundent. Hom, convençut, ho intenta. Però l'èxit, com en l'amor i com en l'atzar, és precoç. I si és precoç, és efímer. I si és efímer, és nul. I si és nul, és inexistent.

La inexistència de la inexistència condueix a l'ésser humà per indrets desconeguts. Desconeixença potser no és el terme precís. Indrets inesperats, malgrat l'esperança és quelcom que no es té, perquè abans ha estat perduda. Tot plegat, com si fos un reducte reduccionista. És en aquesta aurèola on cal situar-se. On cal situar-nos.

I de sobte, Ruigoord. Nom simple i devastador que esclata com un estrall virulent i vaporós. És al fons i a mà dreta, com ens faríem entendre en contextos neomatinals. És passat el port. És passat el polígon industrial. L'okupació es desenvolupa allà. Una okupació 'light', moderada, acceptada, normalitzada, assumida, integrada. Amb parada d'autobús regular de línia inclosa. Llar de hippies i artistes, Ruigoord és el paradís per aquells que creuen en l'existència de paradisos, ja sigui fiscals o no. És on es concentra el tot i el res. Amb metonímies que insisteixen a plantejar, als vulgars i als insipients, dubtes egocèntrico-referencials. Comprovar-ho, si més no cal, i anar a cavall entre ritmes 'trances' i 8's i 9's.

Riga

O com escoltar nadales en letonès preveient la pèrdua d'una identitat.

París

O quan la retòrica és en la redundància de l'aire.

Once

Massa expectatives. D'acord, està bé. Relativament. Adverbi imprescindible. Ni una obra mestra ni un fruit maldestre. Sona a carta de presentació. Efectivament. Com un videoclip. Però llarg, més llarg. Curt, per tractar-se d'un llargmetratge. Suficientment, per ésser un projecte benintencionat.

Potser el context, en trànsit entre l'auge i l'espera d'un nou auge, conjuguen en contra de Once. O, almenys, del meu visionatge. Hi ha qüestions indiscutibles, tant se li val. M'agrada la soundtrack. Caure lentament en ella pronunciant discursos utòpics sobre la rellevància de l'amor. I, mentrestant, l'oïda sempre ens exigirà, ni que sigui per instint, apropar-nos a The Swell Season. Motiu o resultat? En tot cas, sempre hi ha un once.

I'm From Barcelona

Existeix la neu? Algunes preguntes, formulades a tall d'hipòtesi merament reivindicativa, serveixen per rellançar l'esperit esgarrinxat i gemegós de l'essència incandescent. En aquest cas, la pregunta en qüestió pot respondre als cànons plantejats anteriorment. O, si hom ho prefereix, pot ésser una simple indexació malfeta. És possible esdevenir Déu a través de la neu? Novament, les respostes s'amplien i s'amplifiquen fins a horitzons, la meta dels quals és invisible fruit de la malastrugança que els acompanya. I mentrestant, en plena paraplegia ciclomental, fer tard. O fer d'hora. O arribar a temps.

I és que la vida ja no és tant què, com -i valgui la redundància- com. Com, paraula que llegida de dreta a esquerra es converteix en moc. Com i moc. Significats ben diferents per explicar com em moc. O com es mou. O com es mouen. O com el moc es mou. El moc pot ser sinònim de refredat. Però també de constipat metafòricament orgàsmic. Les metàfores agraden. Suècia entesa com Catalunya, si m'ho permeteu.


De fet, Estocolm pot ser reconvertible en la magnitud de la tragèdia. Ergo, Barcelona. Ciutat d'apòstols i maquinàries, on els germans i els anarquistes es saluden en el bell mig de l'anomenada plaça de pedra del Fòrum de les Cultures. Allà, si no erro, va ser la meva primera vegada. O, en tot cas, la seva primera vegada. I'm From Barcelona i els seus voltants. I la seva gent. I els seus 12 englobats en uns tèorics 29. I d'un en un, després d'un literal preludi poètic, apareixen entenent-se com gotes d'aigua gelada i clarament barcelonines. Perquè pot ser una il·lusió. Però al mateix temps un pecat. Les il·lusions i els pecats, insòlitament, es donen la mà. Allà, a la Doornrosje, ambdós conceptes preplatònics deambulaven en una òptica espectacular. El més gran espectacle és aquell capaç d'englobar il·lusions i pecats. I, I'm From Barcelona, ho fan.


És més. I de sobte, globus. Globus vermells. I més i més globus vermells. La vetllada esdevé una festa. El goig i la joia impacten en l'esperit. En el nostre esperit. Amb un directe espectacular, treballat i incansable, I'm From Barcelona reuneixen els requisits per caminar en el decurs de la grandesa. Una grandesa que va més enllà de contrucció de cases als arbres o d'avions de paper amb estètica de Harri Houdini. La magnificiència és Ola Kala.

Palindromes

O el que és el mateix: Anna. Hi ha setmanes en què noms, arrels de noms, arrelen a l'interior d'un. I penetren en el decurs del discurs, enciclopèdic, encefaloide. El colpir entès en termes ambigus indueix a creure, a somniar, a destruir-se. I mentre s'ignora que Kenenisa Bekele corre a pocs metres de la teva figura, un se n'adona que un Palau-solità i Plegamans i un Ripoll junts també estan corrent allà, a pocs metres de la teva figura. És per això que ni l'ésser més requisitori pot conjugar-te. Però sí empastifar-te.

Trencar les normes. O un mar de xifres, que deia Falk Richter. El patetisme previ t'enfonsa i t'arrossega a la foscor més clarivident. Ni idea de la caverna mítica. Perquè tot començar és sinònim d'acabar, en el que s'entén com la més estúpida i agosarada de les accions humanes. De fet, no cal ésser suficientment llest per plantejar-s'ho. Plantejar-la. Plantejar-li-ho.

Todd Solondz és un freak. I els freak molen. Cal tenir clares premisses majors per no emportar-se sorpreses macabrament inesperades. Les històries són abstractes, al cap i a la fi. A vegades, jo sóc el protagonista. A vegades, ella l'és. I a vegades, ells el són. L'abstracció perfilada des d'un punt de vista conceptiu. Solondz intercanvia els protagonistes. Afegeix més o menys lletres a la mateixa paraula, però amb la convicció que l'objectiu del terme acabarà sent el mateix. Tant si és per aquí com si és per allà. Solondz hauria de demanar perdó. Perdó per oferir-nos els nostres propis temors metaforitzats en forma literària. Ni que sigui, a vegades, a través d'un recurs poètic, que deia aquell professor de l'escola.

My Blueberry Nights

Perquè la foscor s'endevina. Ni fàcilment ni difícil. Però s'endevina. Allà, enmig de les terres planes on els paràsits s'adormen assumint la posició preestablerta, allà, ella s'aguditza. I s'accentua. Foscor. Més foscor demanaven alguns. I, mentrestant, penombres exhaustes que sense ésser suplicades són dignes d'un acte suplicatori.

És això i més. Disset. O més. O menys. És igual. El compte esdevé una inutilitat cadussera. No sabem quants. El resultat, demà al matí. Matí d'insomni, d'alegries i remordiments. Les tornades i les anades. Més és menys, que deia aquell i que deien aquells ignorants, també.

Les nits, però, són espai de trànsit. I de xàfecs tempestuosament tempestius. Wong Kar Wai ho sap. Cat Power enlluerna a Norah Jones. I ambdues s'enlluernen. I enlluernen a l'espectador. No tant, potser, cinematogràficament, però sí musical. Novament, Wong Kar Wai encerta en l'elecció dels seus nous pecats capitals sonors. The Greatest i els altres. Surant en el decurs de la carretera. Llarga, inacabable, inabastable. I, com gotes que mullen i que deixen a hom xop, les cireretes del pastís. Tot és a la nit. Ànsies que tenyeixen de color un espectacle ja de per se il·luminat. Bars. Frustracions. Pòquers. Autodestrucció com a sinònim de resurecció. Com a sinònim de logística pròpia.

Louvain-La Neuve

No sempre és fàcil entendre les coses. A vegades t'ho expliquen i t'ho comenten. Amb tota mena de detalls. Però és inútil. Reiteradament inútil. Les previsions es realitzen per no complir-se i, òbviament, en el seu no compliment rau l'èxit de les decisions. La sinuositat del paisatge s'adjudica i, a poc a poc, tot s'esdevé. Tot es desenvolupa. Tot es magnifica. I l'apogeu, l'apogeu abrupte, es presenta.

Louvain-La Neuve. O, altrament dit, bellesa tàcita i auditiva. Les comunitats necessiten de rituals. De concentracions. I de manifestacions. Fer d'un ritual una concentració és, quelcom, virtuós. Fer d'un ritual fet concentració una manifestació és, quelcom, novament virtuós. La virtuositat dels esdeveniments succeeix fins a límits inherents, intraspassables. És per aquest motiu que les 24 heures du vélo du Louvain-La Neuve són una arrossegadora d'ingredients neutrògens. La combinació lúdico-festiva exigeix d'ulleres de sol. Exigència, es preguntaven els seus conciutadans.

The Cohens

Planificar les qüestions és un fet caòticament ineficaç. És com un porter automàtic, que malgrat substituir el porter humanístic, esdevé menys autòmata que un autògraf matador. Són aquelles qüestions incisives que, amb el temps, acaben evaporant-se en un ens retrògrad. Malgrat aquesta regla no escrita però innatament i empírica establerta, acabem repetint-nos amb el fi de cometre els mateixos erros. Errors que, en funció de la paràlisi del context, evolucionen en encerts.

Fer tard no sempre significa fer tard. En certs casos, el fer tard és un símptoma de domini, de control, de regne. Perquè hi ha situacions indissociables. Qui desitja és perquè desitja desitjar. I ésser objecte de desig, ja sigui obscurament bunyuelià o no, és una d'aquelles dimensions ultraterrestres que, es vulgui o no, mereix ésser compensada.


És per aquest motiu que The Cohens estaven allà, com esperant a algú. 59 minuts de converses, cerveses i tabola aprofitats per parlar, beure i fer soroll. 59 minuts fins que els germans -posem que són germans, com els cinematogràfics- insereixen al bar per antonomàsia la seva ment musical. Craquejar el foc o, altrament dit, exhibir-se. Exhibir-se amb una contundència poc vista, entesa i agafada des del punt de vista literal. Una de les millors formacions de la provinciana província del Genderland ha de ser necessàriament anhelada, desitjada, penetrada i entaforada. És per això que les emocions adquireixen actitud de pell de gallina en el moment més preuat. Perquè contar fins a cinc també pot ser sinònim de recreació artístico-musical.

Nederlands Film Festival

Hi ha jornades nefastes. Sempre havia volgut escriure aquesta expressió, tan airada i tan supèrflua, però a la vegada tan eficaç. L’ésser o no nefast depèn, bàsicament, d’un mil·ligram de soja etílica consumit la nit anterior amb més o menys quantitat. Un, un mil·ligram més o un mil·ligram menys. Són quantitats suficients com per reconvertir en nefast allò que estava cridat a ser orgàsmic i elefantiàtic.

Poques vegades, el cinema acaba sent la víctima de tot plegat. El cinema, sempre intentat absorbir en dosis arbitràriament qualitatives, és l’essència de l’essència, el prototip del prototip, l’ànima de l’ànima. El cinema, mai no oblidat, se sent agreujat i connotat per aquestes flòbies que volen dominar els carrils de l’efervescència. Tot avança i, ara mateix, el cinema no avança.

Es desmunta la paradeta. Tard, novament. Massa tard, novament. Late. Dramàtica paraula que fereix les ferides del ferit al rebotar a l’interior d’un què anomenat, encara que en excessives ocasions no ho sembli, cervell. Durant 10 dies, la ciutat d’Utrech ha acollit una nova edició del Nederlands Film Festival. Res a dir-ne. La paredeta es desmunta aquí, a davant mateix. Cotxes de JVR Audiovisual. Cotxes oficials del Nederlands Film Festival. Badar no és un bon indicador. Badar és sinònim de fer tard, massa tard. El cinema, evaporat. L’activitat, emmagatzemada per a les gales que han de succeir-se al llarg de les properes hores. Confusament o no, les gales no són cinema. Què és doncs el cinema? Potser el filmar el desmuntar de la paredeta, intentava consolar-se un escèptic nefast.