15/5/08

Cannes

Comença el Festival de Cannes 08...

I amb Cannes, amb la Côte d'Azur, alguna cosa va; alguna cosa torna...

Les ganes de cinema: on són? On romanen? Hi són?

Observo els noms dels directors que participen a la secció oficial i no puc deixar d'entristir-me. Entristir-me per no haver mostrat més interès prèviament. Interès per saber, com a mínim, quan començava el certamen. Soderbergh amb el seu més que esperat Che; el nou projecte del clarivident Fernando Meirelles; els habituals germans Dardenne; el debut a la direcció del filòsof surrealista Charlie Kaufman; Atom Egoyan i les seves sorprenents connexions Canadà-Armènia.

Em falta quelcom. Els records. Miro la pantalla del vulgar ordinador on escric i, evidentment, ho sé. Sé que, en aquests precisos instants, hauria de ser a Cannes. Tal i com vaig fer durant la Setmana Santa de fa tres-quatre anys. Tal i com em vaig prometre un bon dia.

Només em consola que el nou poeta cinematogràfic del nostre país, Albert Serra, serà allà. Amb això, ja en tinc prou.

11/5/08

David Mamet


Ser d'esquerres o ser de dretes?

Segurament, aquestes posicions importen poc quan ets algú com David Mamet. Quan ets algú capaç d'escriure alguns dels assajos i de les dramatúrgies més brillants de l'època contemporània. Quan ets algú capaç de deixar en evidència les estructures socials i polítiques de la nostra societat. Quan ets algú capaç de discernir en les misèries heterodoxes, ocasionals i demagògiques de l'ésser humà.

Adaptador de Txèkhov (L'Oncle Vània, per exemple), guanyador del Pulitzer (per Glengarry Glen Rose), guionista cinematogràfic candidat a l'Oscar (per El Veredicte, de Sydney Lumet, i La Cortina de Fum, de Barry Levinson) i director de cine notable (State and Main, fonamentalment), Mamet ha aconseguit ser un creador, un creador lliure.

Agradarà més. O agradarà menys. Però Mamet, amb tota la llibertat que especificàvem, ha decidit que ja n'hi ha prou. Ha decidit que ja n'hi ha prou de ser d'esquerres per acabar sent de dretes. Ha decidit que, tant per tant, és de dretes. I és que, total, sempre s'acaba redundant sobre encefalogrames merament plans.

4/5/08

Primer pla

El primer pla té el seu risc. Necessita d'una concentració ínfima i d'una naturalitat rudimentària per tal d'ésser factible adequadament. El director, juntament amb els seus assistents de rodatge, ha d'estar molt convençut de les possibilitats d'aquell actor o actriu per desprendre's amb un fotograma que necessita d'una filmació gairebé mil·limètrica. Es tracta d'un dels moments més bells, més emotius, més sublims que un director pot regalar tan a l'intèrpret com a l'espectador.

És per això que quan ens trobem amb un actor o actriu que apareix en més d'un primer pla (i quan ens referim a aquest tipus de primers plans, ens referim gairebé a motius dins la història cinematogràfica), inevitablement hem de pensar que no és casualitat. No és casualitat si, a més, l'oda musical i el retrat poètic es fusionen per crear veritables moments crepusculars de la història del cinema contemporani, com és el cas dels dos exemples que es presenten a continuació.

Natalie Portman, una de les muses del cinema comercial i del cinema indie dels nostres temps.

En el primer cas, el primer pla en qüestió fa referència a la pel·lícula Garden State. Zach Braff, director i intèrpret del film, se les enginya per connectar l'engrapadora cançó New Slang de The Shins amb la bonança indescriptible del rostre de Portman.




En el segon cas, el primer pla en qüestió fa referència a la cinta Free Zona. L'israelià Amos Gitai, director del film, no dubta a obrir aquesta road movie colpidora amb una escena on les llàgrimes i els mocs isotèrmicament versemblants de Portman adquireixen una rellevància incalculable al costat del Had Gadia (cançó popular aramea amb gotes d'hebreu, que es podria traduir com Un cabrit), interpretat per la cantautora Chava Alberstein.


1/5/08

3 vegades

Ja ho deia el company Sergi Calle no fa gaire. El Cinematògraf, un programa de Moviola Produccions que s'emet en diferents cadenes de televisió locals dels Països Catalans a través de Comunicàlia TV, ha estat considerat el millor programa d'actualitat informativa, entrevistes i reportatges segons els Premis Zapping d'enguany.

En el seu moment ja em faig felicitar (sí, jo a mi mateix) per aquest triomf d'El Cinematògraf. Es tracta d'un humil i modest programa on l'amor pel cinema i el seu art resulta tan afalagador que l'espectador acaba convertit en un intrínsec badoc motivat de la passió i vocació que Quim Crusellas i el seu equip tenen per parlar i tractar de cinema. En certa manera, tinc la sensació que jo, sense ésser capaç de seguir-lo en la seva totalitat ni regularment, he estat un dels espectadors que un bon dia va descobrir El Cinematògraf a la Televisió d'Osona (TVO) i que des de llavors ha pogut valorar l'experimentació i evolució de la seva experiència, tan qualitativament com quantitativament parlant. Llavors, no sé quans anys tenia (12?; 13?; 14?;15?) mirava moltes, moltes pel·lícules. M'ho empassava tot i, bàsicament, allò que m'oferia el meu cinema local de capçalera. Ara, miro menys, menys pel·lícules. No m'ho empasso tot i, bàsicament, intento ser alternatiu i indie en aquest sentit. Sóc millor cinèfil ara que llavors? No ho sé. Però sempre queda l'últim recurs d'El Cinematògraf, on s'especifiquen algunes de les millors valoracions i aportacions cinematogràfiques que es poden sentir actualment en el panorama audiovisual del país.

Escric tot això, i reitero en un tercer paràgraf, perquè El Cinematògraf és, probablement, un dels millors exemples de periodisme realitzat des de la inquietud i el nervi personal. Una inquietud i un nervi que, a tots i totes nosaltres, ens hauria de servir d'alguna cosa. No sé per quin fi, però segurament per algun. En teatre, és recomanable que les coses importants es repeteixin 3 vegades. Les coses s'han de repetir 3 vegades.


22/4/08

Roses


D'entre totes, n'hi ha una de molt especial. És fantasmagòricament perfecta, ideal, bella. L'amor immortal (i per tant, intocable) n'és el símbolisme del seu significat. A Roses també n'hi ha.

L'American Beauty és una varietat de rosa molt particular. Cultivada de forma artificial amb l'objectiu d'aquirir unes formes gairebé excelses, es tracta d'una rosa a la qual s'eliminen les punxes i que té la característica principal de ser inodora.

Hi ha metàfores ben trobades. Molt ben trobades. La rosa convertida en motiu temàtic esdevé el leit-motiv d'American Beauty, la primera pel·lícula de Sam Mendes. En ella, Mendes utilitza aquesta rosa tan insipientment i asquerosa perfecta com a simbolisme per parlar-nos d'una família nord-americana (i extrapolable a una classe social concret) igual d'insipientment i asquerosa perfecta. Les aparences sovint amaguen una realitat pudorosa i podrida on l'asfíxia és el veritable motor de vida. Les expectatives acaben dilapidades per frustracions assumides.

Amb tot, i malgrat l'impacte visual i argumental de les roses, el vertader i innovador leit-motiv d'American Beauty acaba sent una bossa merdosa deambulada, sense solta ni volta, pel vent. Tal i com passa amb moltes de les tradicions.

18/4/08

Compensació / Cashback

Paradoxal. O no. Surto del cine on s'ha projectat Cashback i no puc deixar de sentir-me frustrat, fastiguejat. El temps passa a una velocitat insòlita, excessivament efímera, veloçment ràpida. I, malauradament, no puc evitar sentir-me decepcionat, fracassat. El transcórrer del temps. Precisament aquest és un dels temes presents a Cashback: com el temps passa i no passa; com el temps s'atura i no s'atura.

Una ruptura sentimental és el punt de partida de Cashback. Ella deixa a ell i ell, no sap com reaccionar. La conseqüència d'aquesta no adaptació a la nova situació és, ni més ni menys, que l'insomni. Què faries si, de cop i volta, la teva vida tingués 8 hores més diàries? Molt fàcil; treballar en el torn de nit d'un supermercat local.

Aquest és el brillant punt de partida de l'esmentada pel·lícula, la qual resulta un reforçat al·legat a la filosofia postmoderna contemporània mitjançant la reflexió de la bellesa (i implícitament de l'art) i del temps (i implícitament de la memòria). Construïda en base a imatges clarament pretensioses i treballades (és aquí on es fa palès l'origen fotogràfic del seu director Sean Ellis), Cashback és un in crescendo sense aturador que, una vegada ha explicat la situació i ha dissertat en ella, s'inventa un partit de futbol, unes vestides presumides i una festa d'aniversari que poc tenen a veure amb la filosofia, amb ràfegues còmiques inserides, a la qual ens havia instaurat prèviament (és aquí on es fa palès l'origen de curtmetratge de Cashback).

Segurament (per no dir pràcticament segur) totes hem desitjat alguna vegada ser capaces de poder aturar el temps. La sobreabundància, la tempestat, els excessos i els estressos sovint ens aboquen a la necessitat de fer un pause en la galàxia. De fet, d'alguna manera o altra, totes tenim la nostra manera de paralitzar el moment i de viure en aquest stand by. En Ben (interpretat d'una forma pretèrita per en Sean Biggerstaff) de Cashback practica aquesta aturada amb el fi, contràriament al que es podria imaginar, de fer avançar el rellotge. El temps succeeix en ple descobriment, en l'aflorament de la bellesa, en la voluntat de perpetuar els genuïns símbols eròtics femenins; en l'oblit i en la mirada. Només quan el temps es congela, aquest transcorre i evoluciona (en el sentit positiu antropològic). Sovint quan el temps es va dilapidant, aquest s'esmorteeix i s'estanca (en el sentit introspectiu del terme). Aquesta és l'estranyesa compensatòria de la realitat temporal relativa.

16/4/08

Club Patí Voltregà

Es pot considerar l'esport com un fenomen cultural?
És evident que aquesta pregunta ens portaria a discussions i deliberacions en les quals, de ben segur, mai no ens acabaríem de posar d'acord.

El futbol és, a dia d'avui, un dels trets identitaris de la cultura de masses de la nostra societat. Extrapolant-ho a la petita vila de Sant Hipòlit de Voltregà, a la comarca d'Osona, aquest tret massificador el trobem en l'esport municipal, l'hoquei patins.

Novament, el Club Patí Voltregà va tornar a fer possibles els miracles. Segurament, els miracles serveixen per comprendre què és i què no és cultura.