St Drum's

Era aleshores quan les descàrregues de joia, emoció i emotivitat començaven a sublevar-se. Contra ella. Contra nosaltres. Contra mi. Bellesa ancestral, per una vegada a la vida.

Aquesta és la història de la història. La història d'allò que ja ha estat contat i que, automàticament i bèlgicament, es torna a reproduir, valgui la redundància. Etilisme i exageració. Etilisme i supervivència. Perquè Darwin, de ben segur, parlava en aquests termes.

Ni exageració ni supervivència. Les tradicions, humanament i universitària ben portades i equilibrades, necessiten de punts àlgids. Punts on la substància i la cadència esdevinguin una virtut. Una virtut, encara que sigui opaca. L'opacitat de la virtut, que dirien en una frase feta seva aquells filòsofs tan bonament acceptats.

I és en aquesta conjuntura on la batalla aflora. La jungla -salvatge, dèspota, atractiva i maliciosa- a la caça del seu aliment més preuat. Més desitjat. Més anhelat. El dret, context de l'esdeveniment i el personalisme, desapareix. L'anarquia encara té vida, ni que sigui en forma de St Drum's.

Amsterdam

Or how a tip may be the beginning of a trip.

Russian Red

És d'aquelles vicissituds que un espera. I desespera per/amb elles. Només m'agradaria contagiar-me'n i, després, fer-ho públic. Publicar-ho. Despertar-ho. Entre mi. Entre nosaltres. Hi ha fronteres que potser fan més llarga la distància. Però, en el fons, aquesta distància no és tan distant com a priori podríem pensar. No és necessària. No és gens necessària.

I és que les distàncies no importen quan les aparences se sobreposen. Es complauen. Es modulen. De Rússia, diuen alguns que li agradaria venir. De vermell, alguns es pensarien que vesteix. Ni una cosa ni l'altra la constitueixen. Ens constitueixen. I llavors, creiem que no creiem. Que ells no creuen.

Contacte en primera persona amb Russian Red. El talent personificat. El futur fet present. El futur en ella. Poques butaques a la sala. Però suficients. Més que suficients per entendre que els treballs sonors de producció no són sempre necessaris. Netes i pures, així són la veu i la guitarra de Russian Red.

Ruigoord

Hi ha. I hi deixa d'haver. Aquesta és la dicotomia en què es basa la nostra existència materialista. Ni més ni menys, prosseguint en aquests termes tan nostrats. No podem deixar de cessar, perquè el cessament no s'inclou en aquest seguici que és la nostra essència. Tan clara, tan contundent. Hom, convençut, ho intenta. Però l'èxit, com en l'amor i com en l'atzar, és precoç. I si és precoç, és efímer. I si és efímer, és nul. I si és nul, és inexistent.

La inexistència de la inexistència condueix a l'ésser humà per indrets desconeguts. Desconeixença potser no és el terme precís. Indrets inesperats, malgrat l'esperança és quelcom que no es té, perquè abans ha estat perduda. Tot plegat, com si fos un reducte reduccionista. És en aquesta aurèola on cal situar-se. On cal situar-nos.

I de sobte, Ruigoord. Nom simple i devastador que esclata com un estrall virulent i vaporós. És al fons i a mà dreta, com ens faríem entendre en contextos neomatinals. És passat el port. És passat el polígon industrial. L'okupació es desenvolupa allà. Una okupació 'light', moderada, acceptada, normalitzada, assumida, integrada. Amb parada d'autobús regular de línia inclosa. Llar de hippies i artistes, Ruigoord és el paradís per aquells que creuen en l'existència de paradisos, ja sigui fiscals o no. És on es concentra el tot i el res. Amb metonímies que insisteixen a plantejar, als vulgars i als insipients, dubtes egocèntrico-referencials. Comprovar-ho, si més no cal, i anar a cavall entre ritmes 'trances' i 8's i 9's.

Riga

O com escoltar nadales en letonès preveient la pèrdua d'una identitat.

París

O quan la retòrica és en la redundància de l'aire.

Once

Massa expectatives. D'acord, està bé. Relativament. Adverbi imprescindible. Ni una obra mestra ni un fruit maldestre. Sona a carta de presentació. Efectivament. Com un videoclip. Però llarg, més llarg. Curt, per tractar-se d'un llargmetratge. Suficientment, per ésser un projecte benintencionat.

Potser el context, en trànsit entre l'auge i l'espera d'un nou auge, conjuguen en contra de Once. O, almenys, del meu visionatge. Hi ha qüestions indiscutibles, tant se li val. M'agrada la soundtrack. Caure lentament en ella pronunciant discursos utòpics sobre la rellevància de l'amor. I, mentrestant, l'oïda sempre ens exigirà, ni que sigui per instint, apropar-nos a The Swell Season. Motiu o resultat? En tot cas, sempre hi ha un once.