De totes les obres fotoperiodístiques que es poden veure a l'exposició itinerant FotoPres 07, n'hi ha una que em va atrapar. Es tracta de l'obra de la barcelonina Lorena Ros, mereixedora del segon premi que porta el mateix nom que l'exposició. Simple, la proposta que realitza Ros és tan agosarada que aconsegueix reflectir amb glaçament i deslabialització la tragèdia soferta i arrossegada per aquelles persones que, en algun moment de la seva infància, van ser víctimes d'abusos sexuals.Ros realitza un treball de perspectiva que consisteix a retratar la persona d'ara i aquí per, seguidament, mostrar el paisatge d'ara i aquí on van tenir lloc aquests abusos. Abusos produïts en un passat, però sempre tan presents.
Lorena Ros no pretén res més. Ella ens mostra les persones, despullades i vulnerables, mentre miren a un horitzó que sempre hagués pogut i podrà ser més blau. Ella ens mostra els escenaris, frescos i agradables, mentre els seus secrets romanen amagats. Secrets que tenen les persones; color que tenen els paisatges. Curiós intercanvi de sensacions en el camí de la supervivència.
1 comentari:
Discrepo de totes totes.
L'exposició FotoPres 07 va ser una aberració absoluta.
Copio un fragment que vaig escriure:
"El registro documental, con el contexto adecuado, permiten extraer la función de la información y de la activación, a la vez que abre vías socialmente más responsables. Para un ejemplo de un contexto somnífero, que no cumple con esta premisa, piénsese en la exposición FotoPres’07. Exposición baldía por el nulo marco en que se encuadraban las fotografías en las abundantes paredes. Es imperativo contemplar el fotoperiodismo en toda su dimensión como otra herramienta más de corrección social, por medio de la movilización de consciencias y la aportación de testimonios, en sintonía con el resto de contenidos de la prensa. A contracorriente de la fragmentación y desmovilización que impulsan los centros de poder económico".
Va ser molt trist veure aquelles imatges sense context en aquelles enormes parets, sense histories al darrera. Encara em pregunto com ho vàrem acceptar els fotògrafs aquesta desvirtualització del seu treball. El fotoperiodisme no són 4 fotos, son histories, no pas un títol i quatre línies. Allà no hi havien claus per interpretar res. Eren imatges tirades per sobre la taula que no buscaven més que una resposta emotiva.
Publica un comentari a l'entrada