Una vegada celebrada la cerimònia dels Oscar i de conèixer els respectius guanyadors de cada una de les estatuetes, és el torn de la postcerimònia i, per tant, de la valoració o reflexió o es digui com es vulgui. Una reflexió que podem distribuir en diferents apartats:
1- No Country for Old Men ha estat elegida com la millor pel·lícula de 2007, segons l'Acadèmia de les Arts i les Ciències de Hollywood. Sense cap mena de dubte, una elecció que, en contrast amb altres ocasions, no genera controvèrsies i serveix per aplaudir, novament, la capacitat narrativa d'un Ethan i Joel Coen entregats al cinema com a mecanisme d'expressió irònica. Amb No Country for Old Men, els Coen firmen un relat sobre la neoviolència nord-americana que, tot i que no saben com resoldre (el final s'allarga i s'allarga), resulta trepidantment insòlit, profund i contundent.
2- There Will Be Blood ha de ser considerada com la gran perdedora. No només per no haver aconseguit la principal estatueta, sinó perquè Paul Thomas Anderson s'ha quedat sense reconeixement. Quan un servidor hagi vist There Will Be Blood es podrà aprofundir més en el film. De moment, però, només apuntar que, segons apunten les veus i a pesar del seu oblit en els Oscar, Anderson ha creat, tal i com ja feia amb Punch-Drunk Love, una obra magna que serà de visió obligatòria en tota enciclopèdia cinematogràfica.
3- Daniel Day-Lewis ja ha passat a la història, integrant el selecte grup d'actors guanyadors de 2 Oscar. Day-Lewis és un gran actor. Probablement, l'únic capaç de dignificar i autoritzar un immoral, un dèspote i un megalòman. Però Day-Lewis també es repeteix. Day-Lewis no és carismàtic, però és dels pocs que encara encarna el rol de l'actor clàssic cinematogràfic.
4- Reconeguts, gairebé per fi, Tilda Swinton i Javier Bardem, sobta la decisió de premiar a Marion Cotillard. Intentar ésser Edith Piaf és un mèrit, però no sempre un mèrit encertar. En certa manera, resulta escandalós que Cotillard, que sempre s'ha mogut en papers petits i no brillants, es converteixi en la tercera francesa en ser premiada per un Oscar, per davant de les grans dames del cinema francès, com Fanny Ardant, Catherine Deneuve o Isabelle Huppert.
5- Encert musical. La banda sonora de Atonement és un d'aquelles creacions que combinen l'èpica amb la tragèdia, l'emotivitat amb la desesperació i la contemplació amb l'obsessió. La música composta per l'italià Dario Marianelli de ben segur que passarà a integrar-se, ja sigui consicientment o inconscient, en l'imaginari emocional de la societat. D'altra banda, l'única cançó candidata que tenia un cert enginy i detalls artístics, la titulada Falling Slowly i interpretada pels protagonistes de la cinta indie Once, també ha estat la finalment reconeguda.
6- No cal oblidar que els Oscar són els Oscar. Són
una marca registrada que, com a tal, amaga un negoci al darrera. No es pot discutir la funció dels Oscar com a dictamen i pauta. Però no es pot obviar que l'art i assaig, per només dir un dels infinits exemples, no tenen cabuda en els Oscar. Així com tampoc la romanesa 4 months, 3 weeks and 2 days, segurament la millor pel·lícula de 2007 i, de llarg, la millor cinta de parla no anglesa vista en els últims 12 mesos.
1- No Country for Old Men ha estat elegida com la millor pel·lícula de 2007, segons l'Acadèmia de les Arts i les Ciències de Hollywood. Sense cap mena de dubte, una elecció que, en contrast amb altres ocasions, no genera controvèrsies i serveix per aplaudir, novament, la capacitat narrativa d'un Ethan i Joel Coen entregats al cinema com a mecanisme d'expressió irònica. Amb No Country for Old Men, els Coen firmen un relat sobre la neoviolència nord-americana que, tot i que no saben com resoldre (el final s'allarga i s'allarga), resulta trepidantment insòlit, profund i contundent.
2- There Will Be Blood ha de ser considerada com la gran perdedora. No només per no haver aconseguit la principal estatueta, sinó perquè Paul Thomas Anderson s'ha quedat sense reconeixement. Quan un servidor hagi vist There Will Be Blood es podrà aprofundir més en el film. De moment, però, només apuntar que, segons apunten les veus i a pesar del seu oblit en els Oscar, Anderson ha creat, tal i com ja feia amb Punch-Drunk Love, una obra magna que serà de visió obligatòria en tota enciclopèdia cinematogràfica.
3- Daniel Day-Lewis ja ha passat a la història, integrant el selecte grup d'actors guanyadors de 2 Oscar. Day-Lewis és un gran actor. Probablement, l'únic capaç de dignificar i autoritzar un immoral, un dèspote i un megalòman. Però Day-Lewis també es repeteix. Day-Lewis no és carismàtic, però és dels pocs que encara encarna el rol de l'actor clàssic cinematogràfic.
4- Reconeguts, gairebé per fi, Tilda Swinton i Javier Bardem, sobta la decisió de premiar a Marion Cotillard. Intentar ésser Edith Piaf és un mèrit, però no sempre un mèrit encertar. En certa manera, resulta escandalós que Cotillard, que sempre s'ha mogut en papers petits i no brillants, es converteixi en la tercera francesa en ser premiada per un Oscar, per davant de les grans dames del cinema francès, com Fanny Ardant, Catherine Deneuve o Isabelle Huppert.
5- Encert musical. La banda sonora de Atonement és un d'aquelles creacions que combinen l'èpica amb la tragèdia, l'emotivitat amb la desesperació i la contemplació amb l'obsessió. La música composta per l'italià Dario Marianelli de ben segur que passarà a integrar-se, ja sigui consicientment o inconscient, en l'imaginari emocional de la societat. D'altra banda, l'única cançó candidata que tenia un cert enginy i detalls artístics, la titulada Falling Slowly i interpretada pels protagonistes de la cinta indie Once, també ha estat la finalment reconeguda.
6- No cal oblidar que els Oscar són els Oscar. Són
una marca registrada que, com a tal, amaga un negoci al darrera. No es pot discutir la funció dels Oscar com a dictamen i pauta. Però no es pot obviar que l'art i assaig, per només dir un dels infinits exemples, no tenen cabuda en els Oscar. Així com tampoc la romanesa 4 months, 3 weeks and 2 days, segurament la millor pel·lícula de 2007 i, de llarg, la millor cinta de parla no anglesa vista en els últims 12 mesos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada