Palau i Fabre

No. No faré allò tan tòpic i habitual d'elevar a algú quan aquest s'ha mort. No elevaré a Josep Palau i Fabre perquè no he tingut l'oportunitat de llegir-lo. No he tingut l'oportunitat de llegir-lo perquè tampoc m'ho havia plantejat. Ho sé. Sóc un mal patriota o, si més no, no profano l'exemple del patriota que m'agradaria ser. Perquè saber cuidar els artistes, intel·lectuals i creadors del nostre país resulta imprescindible si volem aspirar a ésser un país una mica normal. I és aquí quan un servidor entona el mea culpa.

No puc opinar sobre l'obra de Josep Palau i Fabre perquè, tal i com deia, no he indagat en ella. Però amb tot, i molt per sobre i basant-me en el que he llegit i sentit, no puc evitar sentir una certa tristesa. I és que tinc la sensació que ens ha deixat un referent, tan a nivell poètic, com assagístic i dramàtic. Un referent que, d'una forma realment i estúpida incomprensible i paradoxal, el país no ha sabut fer-se seu. I és una llàstima, perquè el país no va massa sobrat de referents i perquè Palau i Fabre és un més dels molts referents que hem acabat ignorant.

M'ha fet mal, com a teòric català sobiranista i defensor de les expressions culturals, sentir al director i actor teatral Hermann Bonnín parlar de la marginació soferta per Palau i Fabre a l'escena teatral del seu país. "Ha estat un home incòmode, i aquesta incomoditat el país no l'ha pogut admetre, no l'ha pogut tolerar. En el domini teatral ha estat un autèntic marginat", deia un resignat i afectat Hermann Bonnín, el qual precisament té en cartell un muntatge basat en el Don Juan, Príncipe de las Tinieblas, del mateix Palau i Fabre.

Ara bé, el muntatge es representa a l'estranger, al Teatro Español, de Madrid. Quina merda de país que som...