Sempre m'he plantejat quina vida tenen les persones que fan d'estàtues humanes. De fet, tenen vida les estàtues humanes? És a dir, algú coneix a algú que ha treballat o ha fet d'estàtues humanes?En el fons, tot és un misteri. I aquesta essència, tan profundament enigmàtica de les estàtues humanes, és el que dota d'un caràcter expressiu, recasèntic i artístic a les estàtues humanes.
Recrear un mite o un personatge mitificat pot semblar molt faci; però aconseguir-ne la identificació amb un públic més pendent de les ulleres de sol i de comprar barrets mexicans abans que fer-se partícep de l'esperit barceloní, resulta molt difícil.
A vegades m'he aturat davant una estàtua humana. I he pensat en la persona que hi ha al darrera d'aquell maquillatge i d'aquella disfressa. I m'he sentit petit, inútil, difamat. Les bases del plagi interpretatiu són modificades, sovint.
1 comentari:
Jo una vegada en vaig conèixer una. Molt superficialment, només per fer-li una entrevista per l'assignatura de primer... però va ser molt màgic veure una estàtua de la Rambla trencant-se. Asseguda al seu propi pedestal, traient-se la pintura daurada que li cobria la pell, amb un tros de paper.
I veure com, tot i així, li queda com una aura daurada, al voltant d'uns ulls tremendament blaus, i a cada porus de la pell.
Crec que en el meu cas, enlloc de trencar el misteri que envolta les estàtues, conèixer aquell home grec que "xapurrejava" una mica de tots els idiomes que conec, encara va fer que els mitifiqués més.
Publica un comentari a l'entrada