En aquell lloc

De totes les obres fotoperiodístiques que es poden veure a l'exposició itinerant FotoPres 07, n'hi ha una que em va atrapar. Es tracta de l'obra de la barcelonina Lorena Ros, mereixedora del segon premi que porta el mateix nom que l'exposició. Simple, la proposta que realitza Ros és tan agosarada que aconsegueix reflectir amb glaçament i deslabialització la tragèdia soferta i arrossegada per aquelles persones que, en algun moment de la seva infància, van ser víctimes d'abusos sexuals.

Ros realitza un treball de perspectiva que consisteix a retratar la persona d'ara i aquí per, seguidament, mostrar el paisatge d'ara i aquí on van tenir lloc aquests abusos. Abusos produïts en un passat, però sempre tan presents.

Lorena Ros no pretén res més. Ella ens mostra les persones, despullades i vulnerables, mentre miren a un horitzó que sempre hagués pogut i podrà ser més blau. Ella ens mostra els escenaris, frescos i agradables, mentre els seus secrets romanen amagats. Secrets que tenen les persones; color que tenen els paisatges. Curiós intercanvi de sensacions en el camí de la supervivència.

Nocilla

Escric aquest post fruit de l'interès i l'impaciència que em genera l'entrevista que la Txell Bonet realitza a l'escriptor, per dir alguna cosa, Agustín Fernández Mallo, en el programa d'IcatFm Cabaret Elèctric. Interès perquè cada vegada que sento parlar a Fernández Mallo, no puc evitar sentir-me encisat pel seu imaginari estètico-creatiu. Impaciència perquè estic anhelant retrobar-me amb l'univers Nocilla de la seva nova obra, Nocilla Experience, que és ni més ni menys que la segona part de la seva trilogia batejada com a Proyecto Nocilla.

No puc parlar de Nocilla Experience, encara. Però sí puc parlar de la part anterior, Nocilla Dream. Una novel·la fragmentada i desfragmentada formada per microcapítols que ens transporten incessantment i volàtilament a universos paradigmàtics, amargs, obscurs i electrònics; moderns, materialistes i territorials; desèrtics i inundats; plens. O buits.

Sóc incapaç de fer-ne una valoració global. Segurament, si em miro Nocilla Dream com a llibre, em genera una certa incertesa i dubtes sobre la connexió històrica. És per això que opto per fixar-me en l'ètica literària d'aquests microcapítols que abans comentava, plens de dosis absurdes i científiques que ens remeten a una solitud i a una buidor davant la qual els éssers humans no podem fer res més que creuar els braços.

Poesia que deambula entre la prosa, la ciència i la matemàtica, Nocilla Dream és considerada una obra avantguardista i líder del que alguns ja han començat a etiquetar com a literatura pop. És sens dubte, la millor carta de presentació que podia realitzar el creador del terme poesia postpoètica.

Fires i mercats

Acabat el Mercat del Ram, és moment de fer valoracions i més valoracions. Des de l'ImpeVic, que és l'Institut Municipal de Promoció Econòmica de la capital d'Osona i l'entitat organitzadora del Mercat, el balanç és més que posititiu, ja que els seus indicadors asseguren que, entre el 13 i el 16 de març, es van donar cita a la mostra més de 100.000 persones, superant l'afluència de públic d'edicions anteriors.

Així doncs, els vigatans i vigatanes, i extrapolables als catalans i catalanes, ens hauríem de sentir satisfets de comptar amb un Mercat del Ram tan dinàmic i popular. Però el cert, és que aquest dinamismes i aquesta popularitat s'ha aconseguit en detriment de la cultura. I el que és pitjor de tot; en detriment de la cultura popular.

En un gest terroríficament esgarrifós i espantós, l'ImpeVic va decidir treure l'aplec popular de sardanes de la Plaça Major, que és l'escenari principals per acollir grans esdeveniments, per marginar-lo al modest emplaçament de la Plaça de la Catedral. Tota decisió és fruit d'una elecció, i l'entitat presidida pel socialista burgès Josep Burgaya va decidir atorgar a la Plaça Major, i enlloc de l'aplec, la possibilitat d'albergar una sensacional, anhelada i esperada exhibició d'un partit de horseball, esport nostrat com pocs altrament conegut com a bàsquet a cavall.

Malgrat tot, i a pesar d'aquest atac directe a certa cultura popular (perquè els Sagals d'Osona, que representen la cultura castellera vigatana, no pateixen ni molt menys aquest tracte discriminatori!), el país va més enllà de fires i mercats (sí, aquest és l'eslògan amb què es promociona Vic) banals, simplistes, hoteleres i materials. Perquè mentre hi hagi nois i noies que s'apunten a sardanes, com aquests representants de la colla sardanista vigatana Arquiris, hi haurà arrelament al territori.

El chiki chiki

Sembla que, per fi, comença a endevinar-se el futur al qual estava condemnat aquest concurs des dels seus inicis.

Les diferències entre el La La La de Joan Manuel Serrat i el Baila el chiki chiki de Rodolfo Chikiluaktre no són tan abismals, almenys a nivell musical.

La principal divergència és que mentre les cadenes partícipes a Eurovisión han anat enviant cantants que es creien seriosament el que feien, ara, i com a conseqüència de la voluntat popular de restar transcendència als grans esdeveniments, hi haurà un actor que farà de cantant pseudo-mediocre que, en cas d'aconseguir algun tipus d'èxit, posarà en ridicul la història espanyola d'Eurovisión.

Que guanyi el pitjor, doncs.

Estàtues humanes

Sempre m'he plantejat quina vida tenen les persones que fan d'estàtues humanes. De fet, tenen vida les estàtues humanes? És a dir, algú coneix a algú que ha treballat o ha fet d'estàtues humanes?

En el fons, tot és un misteri. I aquesta essència, tan profundament enigmàtica de les estàtues humanes, és el que dota d'un caràcter expressiu, recasèntic i artístic a les estàtues humanes.

Recrear un mite o un personatge mitificat pot semblar molt faci; però aconseguir-ne la identificació amb un públic més pendent de les ulleres de sol i de comprar barrets mexicans abans que fer-se partícep de l'esperit barceloní, resulta molt difícil.

A vegades m'he aturat davant una estàtua humana. I he pensat en la persona que hi ha al darrera d'aquell maquillatge i d'aquella disfressa. I m'he sentit petit, inútil, difamat. Les bases del plagi interpretatiu són modificades, sovint.

Literatura

N'havia sentit a parlar força en les darreres setmanes. Els comentaris que escoltava i he escoltat de ben segur que han condicionat la meva percepció de les seves lletres. Segur. Però tot i així, i malgrat tot, no puc deixar de sentir-me satisfet per haver llegit una nova forma d'entendre la literatura.

Ja ho diuen; sovint, les preguntes aparentment més dòcils esdevenen paradoxalment complexes i infaustes. Què és la literatura? Pregunta inútil i embafadora, pensereu molts de nosaltres. Doncs pregunteu-li, i valgui una redundància que s'intuia, al poeta i crític literari José María Valverde.

Valverde té un llibret fantàstic per poder replantejar-se moltes qüestions al voltant del concepte literatura. De fet, aquest text no deixa de ser una petita síntesi sobre com la literatura va molt més enllà del mer exercici de crear i consumir proses, versos, diàlegs i monòlegs. Perquè la literatura és tots i cada un dels actes que nosaltres pensem.

Pensar equival a parlar. Parlar equival a expressar. Expressar equival a explicar. I hi ha moltes formes d'explicar. Què és explicar? Literatura oral. I és que la indústria cultural ens ha empès a considerar un projecte cultural només aquell que es compra en forma de llibre. Cada morfema que projectem a través de les cordes vocals és, en el fons, literatura. Només nosaltres som capaços d'expressar allò determinat i en aquell moment determinat, a pesar que allò no sigui una innovació ni una creació pròpia, sinó un element comú a molts de nosaltres, fet que provoca que es perdi una dosi de màgia en la nostra intervenció literària, però no de mitomania ni de litúrgia.

Res és més màgic que parlar. Escoltar no val la pensa. No ens interessa escoltar. El que realment ens importa és dir i reiterar-nos. Aconseguir reiterar-nos és la proesa més gran a la qual podem aspirar. Seria sinònim del ressò que generen els nostres relats (prosa vital), les nostres paraules bàsiques d'expressió (lírica intranscendent) i el nostra autocomplaença o autoabdicació (teatralització fonamental).

No ho sé. La literatura és això? La literatura és de tots i de tothom, suposo... I si és de tots i de tothom, i ara ja no sé si faig una fal·làcia o una associació inconexe o una relació brillant, tots també som una mica autors, no?

José María Valverde diu això?

Cada vegada, les actituds em confonen més. La cultura se'n va...

Això

Això o allò.
Tots ho sabem. No hi ha res més brillant que parlar de cultura.
Hem arribat a un punt en què tots ho sabem.
La cultura no és que ens interessi.
En el fons, el que ens interessa és la cultura com a valor.
I no com a valor de coneixement, sinó com a valor regulador d'status.
I a tots nosaltres ens interessa l'status.
Ens motiva l'status; ens sentim atrets per l'status.
I aquest status sovint es vincula amb el fet d'ésser pedant.
Com bé diu el mestre Sebastià Serrano, en aquest món el nostre principal objectiu és seduir.
Seduir no deixa de ser fer valer un status per sobre d'un altre, ja sigui per qüestions sexuals o litúrgiques.
La cultura, com a font reguladora d'status, també és un mecanisme de seducció.