Riga

O com escoltar nadales en letonès preveient la pèrdua d'una identitat.

París

O quan la retòrica és en la redundància de l'aire.

Once

Massa expectatives. D'acord, està bé. Relativament. Adverbi imprescindible. Ni una obra mestra ni un fruit maldestre. Sona a carta de presentació. Efectivament. Com un videoclip. Però llarg, més llarg. Curt, per tractar-se d'un llargmetratge. Suficientment, per ésser un projecte benintencionat.

Potser el context, en trànsit entre l'auge i l'espera d'un nou auge, conjuguen en contra de Once. O, almenys, del meu visionatge. Hi ha qüestions indiscutibles, tant se li val. M'agrada la soundtrack. Caure lentament en ella pronunciant discursos utòpics sobre la rellevància de l'amor. I, mentrestant, l'oïda sempre ens exigirà, ni que sigui per instint, apropar-nos a The Swell Season. Motiu o resultat? En tot cas, sempre hi ha un once.

I'm From Barcelona

Existeix la neu? Algunes preguntes, formulades a tall d'hipòtesi merament reivindicativa, serveixen per rellançar l'esperit esgarrinxat i gemegós de l'essència incandescent. En aquest cas, la pregunta en qüestió pot respondre als cànons plantejats anteriorment. O, si hom ho prefereix, pot ésser una simple indexació malfeta. És possible esdevenir Déu a través de la neu? Novament, les respostes s'amplien i s'amplifiquen fins a horitzons, la meta dels quals és invisible fruit de la malastrugança que els acompanya. I mentrestant, en plena paraplegia ciclomental, fer tard. O fer d'hora. O arribar a temps.

I és que la vida ja no és tant què, com -i valgui la redundància- com. Com, paraula que llegida de dreta a esquerra es converteix en moc. Com i moc. Significats ben diferents per explicar com em moc. O com es mou. O com es mouen. O com el moc es mou. El moc pot ser sinònim de refredat. Però també de constipat metafòricament orgàsmic. Les metàfores agraden. Suècia entesa com Catalunya, si m'ho permeteu.


De fet, Estocolm pot ser reconvertible en la magnitud de la tragèdia. Ergo, Barcelona. Ciutat d'apòstols i maquinàries, on els germans i els anarquistes es saluden en el bell mig de l'anomenada plaça de pedra del Fòrum de les Cultures. Allà, si no erro, va ser la meva primera vegada. O, en tot cas, la seva primera vegada. I'm From Barcelona i els seus voltants. I la seva gent. I els seus 12 englobats en uns tèorics 29. I d'un en un, després d'un literal preludi poètic, apareixen entenent-se com gotes d'aigua gelada i clarament barcelonines. Perquè pot ser una il·lusió. Però al mateix temps un pecat. Les il·lusions i els pecats, insòlitament, es donen la mà. Allà, a la Doornrosje, ambdós conceptes preplatònics deambulaven en una òptica espectacular. El més gran espectacle és aquell capaç d'englobar il·lusions i pecats. I, I'm From Barcelona, ho fan.


És més. I de sobte, globus. Globus vermells. I més i més globus vermells. La vetllada esdevé una festa. El goig i la joia impacten en l'esperit. En el nostre esperit. Amb un directe espectacular, treballat i incansable, I'm From Barcelona reuneixen els requisits per caminar en el decurs de la grandesa. Una grandesa que va més enllà de contrucció de cases als arbres o d'avions de paper amb estètica de Harri Houdini. La magnificiència és Ola Kala.

Palindromes

O el que és el mateix: Anna. Hi ha setmanes en què noms, arrels de noms, arrelen a l'interior d'un. I penetren en el decurs del discurs, enciclopèdic, encefaloide. El colpir entès en termes ambigus indueix a creure, a somniar, a destruir-se. I mentre s'ignora que Kenenisa Bekele corre a pocs metres de la teva figura, un se n'adona que un Palau-solità i Plegamans i un Ripoll junts també estan corrent allà, a pocs metres de la teva figura. És per això que ni l'ésser més requisitori pot conjugar-te. Però sí empastifar-te.

Trencar les normes. O un mar de xifres, que deia Falk Richter. El patetisme previ t'enfonsa i t'arrossega a la foscor més clarivident. Ni idea de la caverna mítica. Perquè tot començar és sinònim d'acabar, en el que s'entén com la més estúpida i agosarada de les accions humanes. De fet, no cal ésser suficientment llest per plantejar-s'ho. Plantejar-la. Plantejar-li-ho.

Todd Solondz és un freak. I els freak molen. Cal tenir clares premisses majors per no emportar-se sorpreses macabrament inesperades. Les històries són abstractes, al cap i a la fi. A vegades, jo sóc el protagonista. A vegades, ella l'és. I a vegades, ells el són. L'abstracció perfilada des d'un punt de vista conceptiu. Solondz intercanvia els protagonistes. Afegeix més o menys lletres a la mateixa paraula, però amb la convicció que l'objectiu del terme acabarà sent el mateix. Tant si és per aquí com si és per allà. Solondz hauria de demanar perdó. Perdó per oferir-nos els nostres propis temors metaforitzats en forma literària. Ni que sigui, a vegades, a través d'un recurs poètic, que deia aquell professor de l'escola.

My Blueberry Nights

Perquè la foscor s'endevina. Ni fàcilment ni difícil. Però s'endevina. Allà, enmig de les terres planes on els paràsits s'adormen assumint la posició preestablerta, allà, ella s'aguditza. I s'accentua. Foscor. Més foscor demanaven alguns. I, mentrestant, penombres exhaustes que sense ésser suplicades són dignes d'un acte suplicatori.

És això i més. Disset. O més. O menys. És igual. El compte esdevé una inutilitat cadussera. No sabem quants. El resultat, demà al matí. Matí d'insomni, d'alegries i remordiments. Les tornades i les anades. Més és menys, que deia aquell i que deien aquells ignorants, també.

Les nits, però, són espai de trànsit. I de xàfecs tempestuosament tempestius. Wong Kar Wai ho sap. Cat Power enlluerna a Norah Jones. I ambdues s'enlluernen. I enlluernen a l'espectador. No tant, potser, cinematogràficament, però sí musical. Novament, Wong Kar Wai encerta en l'elecció dels seus nous pecats capitals sonors. The Greatest i els altres. Surant en el decurs de la carretera. Llarga, inacabable, inabastable. I, com gotes que mullen i que deixen a hom xop, les cireretes del pastís. Tot és a la nit. Ànsies que tenyeixen de color un espectacle ja de per se il·luminat. Bars. Frustracions. Pòquers. Autodestrucció com a sinònim de resurecció. Com a sinònim de logística pròpia.

Louvain-La Neuve

No sempre és fàcil entendre les coses. A vegades t'ho expliquen i t'ho comenten. Amb tota mena de detalls. Però és inútil. Reiteradament inútil. Les previsions es realitzen per no complir-se i, òbviament, en el seu no compliment rau l'èxit de les decisions. La sinuositat del paisatge s'adjudica i, a poc a poc, tot s'esdevé. Tot es desenvolupa. Tot es magnifica. I l'apogeu, l'apogeu abrupte, es presenta.

Louvain-La Neuve. O, altrament dit, bellesa tàcita i auditiva. Les comunitats necessiten de rituals. De concentracions. I de manifestacions. Fer d'un ritual una concentració és, quelcom, virtuós. Fer d'un ritual fet concentració una manifestació és, quelcom, novament virtuós. La virtuositat dels esdeveniments succeeix fins a límits inherents, intraspassables. És per aquest motiu que les 24 heures du vélo du Louvain-La Neuve són una arrossegadora d'ingredients neutrògens. La combinació lúdico-festiva exigeix d'ulleres de sol. Exigència, es preguntaven els seus conciutadans.

The Cohens

Planificar les qüestions és un fet caòticament ineficaç. És com un porter automàtic, que malgrat substituir el porter humanístic, esdevé menys autòmata que un autògraf matador. Són aquelles qüestions incisives que, amb el temps, acaben evaporant-se en un ens retrògrad. Malgrat aquesta regla no escrita però innatament i empírica establerta, acabem repetint-nos amb el fi de cometre els mateixos erros. Errors que, en funció de la paràlisi del context, evolucionen en encerts.

Fer tard no sempre significa fer tard. En certs casos, el fer tard és un símptoma de domini, de control, de regne. Perquè hi ha situacions indissociables. Qui desitja és perquè desitja desitjar. I ésser objecte de desig, ja sigui obscurament bunyuelià o no, és una d'aquelles dimensions ultraterrestres que, es vulgui o no, mereix ésser compensada.


És per aquest motiu que The Cohens estaven allà, com esperant a algú. 59 minuts de converses, cerveses i tabola aprofitats per parlar, beure i fer soroll. 59 minuts fins que els germans -posem que són germans, com els cinematogràfics- insereixen al bar per antonomàsia la seva ment musical. Craquejar el foc o, altrament dit, exhibir-se. Exhibir-se amb una contundència poc vista, entesa i agafada des del punt de vista literal. Una de les millors formacions de la provinciana província del Genderland ha de ser necessàriament anhelada, desitjada, penetrada i entaforada. És per això que les emocions adquireixen actitud de pell de gallina en el moment més preuat. Perquè contar fins a cinc també pot ser sinònim de recreació artístico-musical.

Nederlands Film Festival

Hi ha jornades nefastes. Sempre havia volgut escriure aquesta expressió, tan airada i tan supèrflua, però a la vegada tan eficaç. L’ésser o no nefast depèn, bàsicament, d’un mil·ligram de soja etílica consumit la nit anterior amb més o menys quantitat. Un, un mil·ligram més o un mil·ligram menys. Són quantitats suficients com per reconvertir en nefast allò que estava cridat a ser orgàsmic i elefantiàtic.

Poques vegades, el cinema acaba sent la víctima de tot plegat. El cinema, sempre intentat absorbir en dosis arbitràriament qualitatives, és l’essència de l’essència, el prototip del prototip, l’ànima de l’ànima. El cinema, mai no oblidat, se sent agreujat i connotat per aquestes flòbies que volen dominar els carrils de l’efervescència. Tot avança i, ara mateix, el cinema no avança.

Es desmunta la paradeta. Tard, novament. Massa tard, novament. Late. Dramàtica paraula que fereix les ferides del ferit al rebotar a l’interior d’un què anomenat, encara que en excessives ocasions no ho sembli, cervell. Durant 10 dies, la ciutat d’Utrech ha acollit una nova edició del Nederlands Film Festival. Res a dir-ne. La paredeta es desmunta aquí, a davant mateix. Cotxes de JVR Audiovisual. Cotxes oficials del Nederlands Film Festival. Badar no és un bon indicador. Badar és sinònim de fer tard, massa tard. El cinema, evaporat. L’activitat, emmagatzemada per a les gales que han de succeir-se al llarg de les properes hores. Confusament o no, les gales no són cinema. Què és doncs el cinema? Potser el filmar el desmuntar de la paredeta, intentava consolar-se un escèptic nefast.

Anderson

Aquelles anècdotes que sempre contàvem de petits poden, de sobte i sense demanar permís, sobreeixien per ésser presents en aquells instants petits, minúsculs i difuminats, però suficientment compactes, heroics i virulents. És aquest el virtuosisme dels virtuosos i les virtuoses. Ressorgir per perdurar –eternament o no- en els torrents enciclopèdics de les lones del riu, mar o platja.

Que sí. Que no. Que no. Que sí. És indiferent. El fet és que fou. Fou i esdevingué. Sovint, l’aïllament anestèsic és el primer pas, imprescindible i indissociable, per a la consecució de fets i fruits autàrquics. Llençar per la borda –o no- set –o vuit- hores d’una jornada meravellosament plujosa permet, a posteriori, la correcció.

Què és corregir? Hi ha preguntes que no tenen resposta. Aquesta és, amb tota probabilitat esquizofrènica, una d’elles. Fem i desfem. Desfem i fem. Però el punt en què s’aplica la correcció al fer o al desfer és un punt massa boirós, eclèctic i compungit. La correcció pot ser intentar recuperar aquell esperit, a voltes massa violent, a vegades excessivament ansiós. La correcció –i en el marc d’aquesta dubitació immersa en un atzucac- passa per ells. Només ells. Ells i la seva energia, força, entrega i diferència. Els Anderson ho tenen clar. Només poden corregir el decurs de l’existència demostrant què volen i què plantegen.


La seva aurèola és d’una formació gran, meteòrica. Amb experiència internacional asiàtica, els Anderson ho saben. I ho exploten. Les seves veus, tremendament delicades i a mig camí entre l’absentisme i l’egotisme, són la cirereta d’un pastís tramat i empastat a base de melodies que conjuguen l’electrònica amb el folk i el pop sintetitzat. Ells recorden a algú. Ells no recorden a ningú. I, en el marc del dilema andersonià, les anècdotes –mentals o impermeables- afloren.

The Soul Snatchers

A la memòria arriben destells d'aquella cita on l'afusellament -literal, verbal o no- de la perplexitat humana reorientà les nostres conductes afrodisíacament animals. La luxúria -a vegades benvinguda, a vegades també- indueix a l'espectador de l'espectacle espectacular a callar per no badar. A badar per no badallar. A badallar per no caure. A caure per no reiterar-se. A reiterar-se per confirmar. A confirmar. I sense fi, ni fil, ni físic, ni física, ni fisiologia.

Sense saber com, les coses avancen. Es mouen sense necessitat d'ésser remogudes. La comunicació, sovint odiada per aquells que volen i pretenen fer de la seva catarsis comunicativa un negoci vital, adquireix palpitacions d'ombres modèliques que agermanen una comunitat in crescendo. La nit té moltes virtuts i, una d'elles, és la foscor. I la il·luminació de la foscor. I l'embolcall de tot plegat és, sense voluntat d'obrar, la capacitat d'escoltar.

I mentre escoltes, també divises. I, de cop, coincidències. Pascal Comelade. S'aixeca; s'està encenent. Sex Machine. James Brown. MMVV. Aquestes dates, també. I, de cop, trobes complicitats. I els la demanes. Perquè saps que ells són capaços. Segur. Ho han demostrat al llarg dels 70 minuts -per dir una quantitat temporal- previs. I ho fan. I ho claven. Segur que al Comelade de Gràcia també li hagués agradat.


The Soul Snatchers no són ni innovadors, ni reinventors, ni continuistes, ni estilitzats. Acostuma a passar en aquestes ocasions on, no saps perquè vas allà i acabes entenent quin era el teu fat allà. De ben segur que no mouràs ni un dit per repetir però, el tast no ha estat -valgui la redundància, si és que n'hi ha- gens menyspreable. Tots tenim una ànima i, quan aquesta ànima fructifica, les possibilitats augmenten. Aquesta és la base de The Soul Snatchers, una formació a priori caduca que no desconnecta amb el públic jove. I aquesta és la seva gràcia, la seva virtut, el seu valor. Veus profundes alternables i alternades atorguen a The Soul Snatchers la possessió de la màgia del blues. Un blues que esdevé rock'n'roll en el moment en què la complicitat emissor-receptor fa aflorar el funky i el fun. D'ells. I d'elles.

The Cuties

Les pluges necessiten resposta. Es tracta d'una obvietat. De fet, és una obvietat. Quedar-se amb els braços plegats no és res més que un símptoma logístic de la decrepitat neofisiològica. Els regals, caiguts o no del cel, han de ser agraïts en la mesura més nihilista possible. Tot és poder. I res és massa. Qüestions intransigents que, internament, esdevenen nàutiques i fàctiques.

M'hagués agradat notar i copsar una certa preocupació. Preocupació per saber com respondria la humanitat davant la posada en marxa del PopRonde, una mena de festival ambulant de música alternativa dels Països Baixos. M'hagués agradat conèixer els batecs que despertava l'inici d'un esdeveniment d'aquestes característiques, equiparable a poques iniciatives que es desenvolupen a pàtries no estatals. Sempre aquest pretèrit plusquamperfet del subjuntiu.

I, a vegades, també aquell passat perifràstic de l'indicatiu. Em va agradar veure una sala LUX, centre cultural per antonomàsia, buidant-se, omplint-se i reomplint-se per seguir, en primera instància, el dinamisme musico-festiu de The Cuties. Hi ha treballs de recerca matinals que, massa sovint, resulten infructuosos. En escasses ocasions, la sort acompanya a la suor computadora. Que el descens per unes escales més que màgiques després d'una tertúlia més que baleàrica acabi amb la visualització de cinc instruments acompanyats de quatre joves preciositats esdevé una temptació, a priori i a posteriori, massa mortal.

Efectivament, The Cuties són diferents. Malauradament, esdevé sorprenent comprovar com una formació integrada en la seva totalitat per dones és capaç d'anar més enllà dels treballs tradicionalment femenins per empapar-se de dots i formes associades a clixés masculins. El seu so és eminentment femení, és clar. I vital. I engrescador. I dinamitzador. I alliberador. I optimista. I positiu. I, és clar, diferent. Uns teclats solistes i una guitarra virtuosa són la carta d'orientació d'unes noies que ironitzen sobre el fet de ser/estar maques/mones/com un tren per invitar al públic a visitar-les.

De visita en visita. Com els jocs de taula. Entre una de vint-i-set possibilitats, la cloenda del PopRonde acaba al mateix local on The Cuties no només han entusiasmat. Qui s'encarrega de tancar o, d'augmentar la dinamita cerebral, són The Routines. O ell i ella. Una parella que, amb l'electrònica a la sang, a la pell o al cos -és indiferent-, fa reviure aquelles èpoques on, no saps perquè, tens ganes d'enfollir. I caure al/per al precipici.

The Kevin Costners

En algunes ocasions, els nostres errors esdevenen un estímul per seguir caminant amb el cap a mig camí entre aixecat i abaixat. En algunes ocasions, les nostres virtuts esdevenen un obstacle per fracassar en la més sublim de les expectatives no creades.

Dubtar no és un bon indicador. Dubtar és, inevitablement, perdre. I mentre dubtes, perds la cartera. Literalment. I mentre encara dubtes, tens temps de recuperar-la. Però no suficient com per superar el rellotge, indestructible, immutable. La Nathalie Baartman i la interpretació del seu Los ja han començat i tu, senzillament tu, et quedes a la porta mirant una sabata, així com també unes lletres, presumptament en holandès, que indiquen que ets un pringat. A aquestes alçades, no puc deixar de somniar en la Nathalie Baartman. Les fotografies que he observat, ja siguin de la seva figura o no, introdueixen la meva dilatada ment en un univers on, no sé perquè -o sí-, s'hi mesclen reminiscències de Natalie Portman i Keira Knightley.


Descansos engrescadors abduïts per Ralph Ellison i el seu Invisible Man, amb gotes de Pocahontas i Louis Armstrong i sinèrgies vàries diverses, l'escolta dels frisats sense saber perquè The Kevin Costners es converteix en un honor des dels primers instants. Ens encaminem cap a un esdevenir on, els músics, es poden reinventar sense necessitar de fer-ho. No es requereixen ni màscares ni sorbets de llimona recent realitzats. El nom, The Kevin Costners, no deixa espai per a dubtes sobre què i perquè. És senzillament aquest esperit cool on voler ser independent massa sovint és fracassar en l'intent. Però no sempre.


Amb referents clarament intuïbles com The Shins, Clap Your Hands Say Yeah o Wilco, The Kevin Costners s'apunten al so lleuger de l'indie pop, on la melodia rítmica no es renyeix amb la contundència sonora d'una bateria tan necessària com imprescindible. Una posada en escena neta, sense escrúpols, informal i digne d'aquell que s'atreveix a ballar amb llops, The Kevin Costners esdevindran, amb més o menys sort, una formació important dels Països Baixos. Això sempre i quan, temes com Laid me love me o Lack of sun, obtinguin el ressò mediàtic indissociable per abanderar -per què no?- la nova generació continuista del pop alternatiu.

Falling down

M'agradaria poder fer balanç i deixar-me anar. Expressar les meves crítiques, les meves amargors i les meves frustracions vers el que havia de ser "l'eix d'aquest semestre". Però no sé si en sóc capaç. Les meves dissertacions estan exhaustes, cansades. Tot resulta insipient i només les fal·làcies ens podrien ajudar a desencallar una situació que alguns o algunes han anomenat de pèrfida.

Mentre escolto (m'atreviria a dir que per primera vegada!) la veu oscil·lant de l'Scarlett Johansson versionant Tom Waits (no, no aniré al seu concert de Barcelona), es precipiten en la meva ment divagada escassos escenaris, records, moments i situacions d'aquesta anomenada especialització.

El tanco. L'objectiu pel qual fou creat ha mort. El blog ja no té cap mena de sentit. Potser, el disseny i el nom, tan difícils de processar en aquells moments d'innocència i de ganes d'empapar-me, els recuperaré, qui sap, per a una altra futura ocasió redundant. De moment, però, anuncio que el tanco. El blog ha anat decaient, progressivament. Com tots. L'estupefacció amb què la seva crisi, comparable a la de la noia de veritat de Lars, ha anat aflorant, m'ha conduït a un estat post-traumàtic a nivell cultural, ideològic i intel·lectual. La desil·lusió és el gran mal de l'ésser humà. Il·lusionar-se i frustrar-se és el més pròxim a l'execució literal d'un suïcidi. Il·lusionar-se i frustrar-se. Suposo que com aquest món, com aquesta vida, com aquest esdevenir, com aquest estat. Suposo que com la cultura de per se.

------------------

perquè enrampar-se és tot i no és res. perquè enrampar-se és la diferència entre masturbar-se i ésser masturbat. ens han acompanyat Agustín Fernández Mallo, Javier Daulte, Rafael Spregelburd i Alejandro Tantanian, Joan Brossa i Giovanni Boccaccio, així com també Tegan and Sara, Super Furry Animals, Sangtraït i Love of Lesbian.

enrampar-se és abocar-se a un estat, a una sensació que, inconscientment, et provoca unes sensacions que són incontrolables i et manipulen, fisicament i espiritualment

Gubern

El seu nom és Gubern, Romà Gubern.

En algun lloc, s'expandeix el seu coneixement empíric. La seva capacitat d'anàlisi i crítica no sorprèn a ningú, perquè la seva trajectòria ja no deixa espais a més sorpreses.

El cine és el seu habitacle particular. La cultura, ja sigui de masses o elitista, el seu estrat social.

I Buñuel? Buñuel només és un dels autors que han estat subjectes a la mirada precisa i deshinibida del mestre Gubern, Romà Gubern.

Carpa de Ràdio

Quan en Salva m'ho comentava, no ho acabava d'entendre. Sí, d'acord, ràdio al carrer. Però, llavors, per què concerts? Per què entitats? Per què?

A vegades, els savis els tenim al costat de casa. I a vegades, no ens els acabem de creure. És per això que els resultats acaben posant les idees, per molt inversemblants i embolicades que semblin, al seu lloc.

La Carpa de Ràdio, celebrada el dissabte 17 de maig a Vic, fou un èxit. Potser no de públic, potser no de resposta; però fou un èxit. La seva mera concepció, i la consegüent concreció, són l'èxit d'una forma diferent, vital, gairebé suprema, d'entendre el rol socio-cultural de la ràdio i la música.

Diferents ràdios del país que diuen coses que d'altres no s'atreveixen a dir (com ara, Ràdio Bronka, de Barcelona, o Ràdio Corneta, de Berga). Diferents entitats i col·lectius d'índole diversa que vetllen per un esperit dinamitzador, crític i lligat a la terra (com ara, el centre social autogestionat La Torratxa, la Koordinadora d'Osona Kontra la Tortura i l'Explotació Laboral, o Amig Amazich). Diferents bandes i formacions musicals que canten lluny dels interessos comercials i dels cànons imperants (Banda Armada, The Outsiders o The Bagge Roots).

Durant 10 hores es va parlar. I es va escoltar. I es va demostrar que, si es vol, es pot. Que tothom té dret a dir, a expressar-se i a fer de la ràdio un instrument de denúncia, de llibertat, d'expressió. Que la cultura no és res més que una part més, tan necessària com imprescindible, de nosaltres. I tot plegat s'eleva al quadrat si, a més, qui clou 10 hores de ràdio és la cuplista Joana Serrat i la seva involucral veu.

Cannes

Comença el Festival de Cannes 08...

I amb Cannes, amb la Côte d'Azur, alguna cosa va; alguna cosa torna...

Les ganes de cinema: on són? On romanen? Hi són?

Observo els noms dels directors que participen a la secció oficial i no puc deixar d'entristir-me. Entristir-me per no haver mostrat més interès prèviament. Interès per saber, com a mínim, quan començava el certamen. Soderbergh amb el seu més que esperat Che; el nou projecte del clarivident Fernando Meirelles; els habituals germans Dardenne; el debut a la direcció del filòsof surrealista Charlie Kaufman; Atom Egoyan i les seves sorprenents connexions Canadà-Armènia.

Em falta quelcom. Els records. Miro la pantalla del vulgar ordinador on escric i, evidentment, ho sé. Sé que, en aquests precisos instants, hauria de ser a Cannes. Tal i com vaig fer durant la Setmana Santa de fa tres-quatre anys. Tal i com em vaig prometre un bon dia.

Només em consola que el nou poeta cinematogràfic del nostre país, Albert Serra, serà allà. Amb això, ja en tinc prou.

David Mamet

Ser d'esquerres o ser de dretes?

Segurament, aquestes posicions importen poc quan ets algú com David Mamet. Quan ets algú capaç d'escriure alguns dels assajos i de les dramatúrgies més brillants de l'època contemporània. Quan ets algú capaç de deixar en evidència les estructures socials i polítiques de la nostra societat. Quan ets algú capaç de discernir en les misèries heterodoxes, ocasionals i demagògiques de l'ésser humà.

Adaptador de Txèkhov (L'Oncle Vània, per exemple), guanyador del Pulitzer (per Glengarry Glen Rose), guionista cinematogràfic candidat a l'Oscar (per El Veredicte, de Sydney Lumet, i La Cortina de Fum, de Barry Levinson) i director de cine notable (State and Main, fonamentalment), Mamet ha aconseguit ser un creador, un creador lliure.

Agradarà més. O agradarà menys. Però Mamet, amb tota la llibertat que especificàvem, ha decidit que ja n'hi ha prou. Ha decidit que ja n'hi ha prou de ser d'esquerres per acabar sent de dretes. Ha decidit que, tant per tant, és de dretes. I és que, total, sempre s'acaba redundant sobre encefalogrames merament plans.

Primer pla

El primer pla té el seu risc. Necessita d'una concentració ínfima i d'una naturalitat rudimentària per tal d'ésser factible adequadament. El director, juntament amb els seus assistents de rodatge, ha d'estar molt convençut de les possibilitats d'aquell actor o actriu per desprendre's amb un fotograma que necessita d'una filmació gairebé mil·limètrica. Es tracta d'un dels moments més bells, més emotius, més sublims que un director pot regalar tan a l'intèrpret com a l'espectador.

És per això que quan ens trobem amb un actor o actriu que apareix en més d'un primer pla (i quan ens referim a aquest tipus de primers plans, ens referim gairebé a motius dins la història cinematogràfica), inevitablement hem de pensar que no és casualitat. No és casualitat si, a més, l'oda musical i el retrat poètic es fusionen per crear veritables moments crepusculars de la història del cinema contemporani, com és el cas dels dos exemples que es presenten a continuació.

Natalie Portman, una de les muses del cinema comercial i del cinema indie dels nostres temps.

En el primer cas, el primer pla en qüestió fa referència a la pel·lícula Garden State. Zach Braff, director i intèrpret del film, se les enginya per connectar l'engrapadora cançó New Slang de The Shins amb la bonança indescriptible del rostre de Portman.




En el segon cas, el primer pla en qüestió fa referència a la cinta Free Zona. L'israelià Amos Gitai, director del film, no dubta a obrir aquesta road movie colpidora amb una escena on les llàgrimes i els mocs isotèrmicament versemblants de Portman adquireixen una rellevància incalculable al costat del Had Gadia (cançó popular aramea amb gotes d'hebreu, que es podria traduir com Un cabrit), interpretat per la cantautora Chava Alberstein.

3 vegades

Ja ho deia el company Sergi Calle no fa gaire. El Cinematògraf, un programa de Moviola Produccions que s'emet en diferents cadenes de televisió locals dels Països Catalans a través de Comunicàlia TV, ha estat considerat el millor programa d'actualitat informativa, entrevistes i reportatges segons els Premis Zapping d'enguany.

En el seu moment ja em faig felicitar (sí, jo a mi mateix) per aquest triomf d'El Cinematògraf. Es tracta d'un humil i modest programa on l'amor pel cinema i el seu art resulta tan afalagador que l'espectador acaba convertit en un intrínsec badoc motivat de la passió i vocació que Quim Crusellas i el seu equip tenen per parlar i tractar de cinema. En certa manera, tinc la sensació que jo, sense ésser capaç de seguir-lo en la seva totalitat ni regularment, he estat un dels espectadors que un bon dia va descobrir El Cinematògraf a la Televisió d'Osona (TVO) i que des de llavors ha pogut valorar l'experimentació i evolució de la seva experiència, tan qualitativament com quantitativament parlant. Llavors, no sé quans anys tenia (12?; 13?; 14?;15?) mirava moltes, moltes pel·lícules. M'ho empassava tot i, bàsicament, allò que m'oferia el meu cinema local de capçalera. Ara, miro menys, menys pel·lícules. No m'ho empasso tot i, bàsicament, intento ser alternatiu i indie en aquest sentit. Sóc millor cinèfil ara que llavors? No ho sé. Però sempre queda l'últim recurs d'El Cinematògraf, on s'especifiquen algunes de les millors valoracions i aportacions cinematogràfiques que es poden sentir actualment en el panorama audiovisual del país.

Escric tot això, i reitero en un tercer paràgraf, perquè El Cinematògraf és, probablement, un dels millors exemples de periodisme realitzat des de la inquietud i el nervi personal. Una inquietud i un nervi que, a tots i totes nosaltres, ens hauria de servir d'alguna cosa. No sé per quin fi, però segurament per algun. En teatre, és recomanable que les coses importants es repeteixin 3 vegades. Les coses s'han de repetir 3 vegades.

Roses

D'entre totes, n'hi ha una de molt especial. És fantasmagòricament perfecta, ideal, bella. L'amor immortal (i per tant, intocable) n'és el símbolisme del seu significat. A Roses també n'hi ha.

L'American Beauty és una varietat de rosa molt particular. Cultivada de forma artificial amb l'objectiu d'aquirir unes formes gairebé excelses, es tracta d'una rosa a la qual s'eliminen les punxes i que té la característica principal de ser inodora.

Hi ha metàfores ben trobades. Molt ben trobades. La rosa convertida en motiu temàtic esdevé el leit-motiv d'American Beauty, la primera pel·lícula de Sam Mendes. En ella, Mendes utilitza aquesta rosa tan insipientment i asquerosa perfecta com a simbolisme per parlar-nos d'una família nord-americana (i extrapolable a una classe social concret) igual d'insipientment i asquerosa perfecta. Les aparences sovint amaguen una realitat pudorosa i podrida on l'asfíxia és el veritable motor de vida. Les expectatives acaben dilapidades per frustracions assumides.

Amb tot, i malgrat l'impacte visual i argumental de les roses, el vertader i innovador leit-motiv d'American Beauty acaba sent una bossa merdosa deambulada, sense solta ni volta, pel vent. Tal i com passa amb moltes de les tradicions.

Compensació / Cashback

Paradoxal. O no. Surto del cine on s'ha projectat Cashback i no puc deixar de sentir-me frustrat, fastiguejat. El temps passa a una velocitat insòlita, excessivament efímera, veloçment ràpida. I, malauradament, no puc evitar sentir-me decepcionat, fracassat. El transcórrer del temps. Precisament aquest és un dels temes presents a Cashback: com el temps passa i no passa; com el temps s'atura i no s'atura.

Una ruptura sentimental és el punt de partida de Cashback. Ella deixa a ell i ell, no sap com reaccionar. La conseqüència d'aquesta no adaptació a la nova situació és, ni més ni menys, que l'insomni. Què faries si, de cop i volta, la teva vida tingués 8 hores més diàries? Molt fàcil; treballar en el torn de nit d'un supermercat local.

Aquest és el brillant punt de partida de l'esmentada pel·lícula, la qual resulta un reforçat al·legat a la filosofia postmoderna contemporània mitjançant la reflexió de la bellesa (i implícitament de l'art) i del temps (i implícitament de la memòria). Construïda en base a imatges clarament pretensioses i treballades (és aquí on es fa palès l'origen fotogràfic del seu director Sean Ellis), Cashback és un in crescendo sense aturador que, una vegada ha explicat la situació i ha dissertat en ella, s'inventa un partit de futbol, unes vestides presumides i una festa d'aniversari que poc tenen a veure amb la filosofia, amb ràfegues còmiques inserides, a la qual ens havia instaurat prèviament (és aquí on es fa palès l'origen de curtmetratge de Cashback).

Segurament (per no dir pràcticament segur) totes hem desitjat alguna vegada ser capaces de poder aturar el temps. La sobreabundància, la tempestat, els excessos i els estressos sovint ens aboquen a la necessitat de fer un pause en la galàxia. De fet, d'alguna manera o altra, totes tenim la nostra manera de paralitzar el moment i de viure en aquest stand by. En Ben (interpretat d'una forma pretèrita per en Sean Biggerstaff) de Cashback practica aquesta aturada amb el fi, contràriament al que es podria imaginar, de fer avançar el rellotge. El temps succeeix en ple descobriment, en l'aflorament de la bellesa, en la voluntat de perpetuar els genuïns símbols eròtics femenins; en l'oblit i en la mirada. Només quan el temps es congela, aquest transcorre i evoluciona (en el sentit positiu antropològic). Sovint quan el temps es va dilapidant, aquest s'esmorteeix i s'estanca (en el sentit introspectiu del terme). Aquesta és l'estranyesa compensatòria de la realitat temporal relativa.

Club Patí Voltregà

Es pot considerar l'esport com un fenomen cultural?
És evident que aquesta pregunta ens portaria a discussions i deliberacions en les quals, de ben segur, mai no ens acabaríem de posar d'acord.

El futbol és, a dia d'avui, un dels trets identitaris de la cultura de masses de la nostra societat. Extrapolant-ho a la petita vila de Sant Hipòlit de Voltregà, a la comarca d'Osona, aquest tret massificador el trobem en l'esport municipal, l'hoquei patins.

Novament, el Club Patí Voltregà va tornar a fer possibles els miracles. Segurament, els miracles serveixen per comprendre què és i què no és cultura.

Bruni

Mentre inicio l'escriptura d'aquest article (per dir-ne alguna cosa) i després d'haver escrit el títol, dubto sobre què ha de versar. O millor dit; sobre qui ha de versar. El cognom Bruni em resulta autènticament fascinant. La poètica prosaica que desprèn aquest cognom, que particularment m'evoca a colors i cultures impossibles de mesclar, provoca que no pugui fer res més que callar i escoltar. O veure. O no ho sé.

Valeria Bruni (Tedeschi) és la germana. La germana de. I reconeguda en la seva professió i en el seu gremi per fer el que fa i no pas per ser qui és. Bruni Tedeschi és, segurament, una de les figures més interessants de l'actual i incert cinema francès, acostumat en els darrers anys a moure's a ràfegues d'enginy i creació per part de quatre genis (vegi's Ozon, Chabrol, Klapisch i Resnais, pròpiament i bàsica). Bruni (Tedeschi), que comparteix amb la seva germana aquest multiculturalisme europeu tan exòtic (és nascuda a Munich), és una brillant actriu, capaç de plasmar amb la seva mirada qualsevol acte emotiu creat, descrit o no imaginat. Gairebé mitòmanes són les seves interpretacions, sempre en rols gairebé protagonista però secundaris, en cintes com 5x2 o Le temps qui reste, ambdues del director francès François Ozon (el qual, per cert, també mereix hores de reflexió al voltant seu). A més a més, Bruni (Tedeschi) també ha fet el salt a la direcció, amb cintes com Il est plu facile pour un chameau..., aplaudida unànimament per la crítifca, o l'aquí encara inèdita Actrices.



Carla Bruni és ella. Ella. Reconeguda mundialment com a top model i, més tard, abastament com a cantautora silenciosa i revolucionària, Bruni és més del que realment és. Tenir un país depenent de les seves petjades, cintures i mirades és, fins i tot, massa poc per Carla Bruni. Brillant rapsoda contemporània, els anhels de Bruni l'han convertit en una mussa. L'eròtica de la seva ambició i atracció, més enllà de la mera masturbació que incentiva amb els seus càntics alçats vocalment prodigiosos, l'ha situat en esferes impossibles de transgredir. Els Quelqu'un m'a dit o Chanson triste són nimietats comparats amb els 57.000 euros de la seva fotografia nua, recentment adquirida.

Valeria Bruni (Tedeschi) o Carla Bruni. Bruni total.

Louvre(s), en plural

Els diners són els diners. Els elements tangibles encarregats de fer moure el món són capaços de comprar, fins i tot, aquells recintes considerats paradigmes d'una cultura i un país. Concretament, mil milions d'euros. Amb aquesta quantitat es certifica la mena de franquícia que els Emirats Àrabs tindran, durant un període de 30 anys, del museu del Louvre de París.

Tot i que tothom sabrà que el Louvre autèntic és el de París, el cert és que, d'alguna manera, París reconeix deixar-se vendre part de la potestat del seu patrimoni.

Són mil milions d'euros suficients com per fer negoci amb la teva propietat i, així i de pas, redinamitzar-la? O són mil milions d'euros massa poc (en el sentit que tots els diners del món resultarien escadussers) com per sotmetre's a la pèrdua de la pròpia identitat?

No sé si la reflexió va o hauria d'anar en aquesta línia; si més no, els diners sempre tornen.

Joana Serrat

Bob Dylan començarà una gira per la península Ibèrica i, d'ella, n'ha exclòs Catalunya. Però és Bob Dylan. I a Dylan se li ha de perdonar, no?

Segurament, seria d'aquesta tesi la cantautora vigatana Joana Serrat. Una jove que un bon dia va viatjar a Irlanda i que un bon dia també va "descobrir" Dylan. El seu imaginari musical va canviar absolutament i va començar a substituir el piano de tota la vida per la guitarra.

Serrat s'ho ha cregut, això de ser cantautora. Ha enregistrat un disc, titulat Liffey i la seva progressió s'endevina ascendent.

Recordo la primera vegada que la vaig sentir. Va ser a través de la televisió, en un programa d'El 9 TV. Em va encisar. Entregada com poques, la seva veu es transformava en símptomes de melancolia i passió desenfrenada. La seva cançó de referència, aquest Sex Murder.

Turistes i residents

«Jo el que vull és, poder ser algun dia, turista». Aquesta frase, treta de context i inclosa en un mer text pretenciós, perd tota la perversitat que té quan R. la pronuncia en el decurs de l’espectacle Els Residents, vist a Vic el passat dijous i el qual és fruit del Taller de Dramatúrgia de l’Institut del Teatre, amb text de Lucía Carballal i direcció de Pau Sastre.

Els Residents és un acostament diferent al fenomen del turisme i de les vacances. I és que sense ésser una clara burla ni una ridiculització descarada al model de turisme persistent i de postal que posen en marxa les grans ciutats, l’espectacle sí aconsegueix posar en marxa les nostres ments reflexives sobre la misèria d’allò que denominem amb tanta amplitud i solvència com a vacances i turisme. La perspectiva de la relativitat abunda tant i de forma subliminal en el text que no és estrany que l’obra ens expliqui la vida dels residents a partir de l’arribada d’un turista, la vida dels quals únicament discerneix pel fet que uns són residents i l’altre és resident i, ocasionalment, turista.

Tot i que en cap moment s’esmenten, sí que a Els Residents transcendeix el record del tsunami de l’Àsia sud-oriental i de l’huracà Katrina a New Orleans. Precisament, el punt de partida de l’espectacle és quan la seva autora, Lucía Carballal, va llegir en la premsa internacional que, malgrat la devastació soferta a New Orleans, el centre turístic de la ciutat havia romàs pràcticament inalterable, fet que, a diferència de les zones perifèriques i consegüentment més pobres, no havia reduït la visita de turisme.

Partint d’aquesta base i de la voluntat de mostrar com una sèrie de persones gairebé allunyades per la civilització i que ho van perdre tot fruit d’una tempesta són utilitzades, però amb agraïment, per una tal Possible Travels (agència de viatges) per acollir turistes amb ànima caritativa, el més fàcil per l’obra hagués estat presentar-nos el personatge del turista amb els clars trets d’occidentalisme, capitalisme, opulència i ganes de tranquil·litzar consciències condemnables. Però no. I aquest és el gran mèrit d’un text. Oferir-nos un turista que, despullat humanament parlant, és tan bo i tan dolent com els miserables residents de la zona provoca un xoc flagrant en la història, que contràriament al que podíem esperar ens immersa en una anàlisi de les conductes humanes davant la necessitat de sobreviure. Es pot sobreviure sent poca cosa (el turista Josep Maria); es pot sobreviure amb ambició (R.); es pot sobreviure tenint uns ideals (el resident Pol), i es pot sobreviure per la por a viure (la resident Juli). I, en funció del lloc i del moment, un dia sobreviurem d’una manera, i demà d’una altra. Perquè, i aquesta seria la conclusió d’Els Residents, un dia podem ser turistes, i demà podem ser residents.

En aquell lloc

De totes les obres fotoperiodístiques que es poden veure a l'exposició itinerant FotoPres 07, n'hi ha una que em va atrapar. Es tracta de l'obra de la barcelonina Lorena Ros, mereixedora del segon premi que porta el mateix nom que l'exposició. Simple, la proposta que realitza Ros és tan agosarada que aconsegueix reflectir amb glaçament i deslabialització la tragèdia soferta i arrossegada per aquelles persones que, en algun moment de la seva infància, van ser víctimes d'abusos sexuals.

Ros realitza un treball de perspectiva que consisteix a retratar la persona d'ara i aquí per, seguidament, mostrar el paisatge d'ara i aquí on van tenir lloc aquests abusos. Abusos produïts en un passat, però sempre tan presents.

Lorena Ros no pretén res més. Ella ens mostra les persones, despullades i vulnerables, mentre miren a un horitzó que sempre hagués pogut i podrà ser més blau. Ella ens mostra els escenaris, frescos i agradables, mentre els seus secrets romanen amagats. Secrets que tenen les persones; color que tenen els paisatges. Curiós intercanvi de sensacions en el camí de la supervivència.

Nocilla

Escric aquest post fruit de l'interès i l'impaciència que em genera l'entrevista que la Txell Bonet realitza a l'escriptor, per dir alguna cosa, Agustín Fernández Mallo, en el programa d'IcatFm Cabaret Elèctric. Interès perquè cada vegada que sento parlar a Fernández Mallo, no puc evitar sentir-me encisat pel seu imaginari estètico-creatiu. Impaciència perquè estic anhelant retrobar-me amb l'univers Nocilla de la seva nova obra, Nocilla Experience, que és ni més ni menys que la segona part de la seva trilogia batejada com a Proyecto Nocilla.

No puc parlar de Nocilla Experience, encara. Però sí puc parlar de la part anterior, Nocilla Dream. Una novel·la fragmentada i desfragmentada formada per microcapítols que ens transporten incessantment i volàtilament a universos paradigmàtics, amargs, obscurs i electrònics; moderns, materialistes i territorials; desèrtics i inundats; plens. O buits.

Sóc incapaç de fer-ne una valoració global. Segurament, si em miro Nocilla Dream com a llibre, em genera una certa incertesa i dubtes sobre la connexió històrica. És per això que opto per fixar-me en l'ètica literària d'aquests microcapítols que abans comentava, plens de dosis absurdes i científiques que ens remeten a una solitud i a una buidor davant la qual els éssers humans no podem fer res més que creuar els braços.

Poesia que deambula entre la prosa, la ciència i la matemàtica, Nocilla Dream és considerada una obra avantguardista i líder del que alguns ja han començat a etiquetar com a literatura pop. És sens dubte, la millor carta de presentació que podia realitzar el creador del terme poesia postpoètica.

Fires i mercats

Acabat el Mercat del Ram, és moment de fer valoracions i més valoracions. Des de l'ImpeVic, que és l'Institut Municipal de Promoció Econòmica de la capital d'Osona i l'entitat organitzadora del Mercat, el balanç és més que posititiu, ja que els seus indicadors asseguren que, entre el 13 i el 16 de març, es van donar cita a la mostra més de 100.000 persones, superant l'afluència de públic d'edicions anteriors.

Així doncs, els vigatans i vigatanes, i extrapolables als catalans i catalanes, ens hauríem de sentir satisfets de comptar amb un Mercat del Ram tan dinàmic i popular. Però el cert, és que aquest dinamismes i aquesta popularitat s'ha aconseguit en detriment de la cultura. I el que és pitjor de tot; en detriment de la cultura popular.

En un gest terroríficament esgarrifós i espantós, l'ImpeVic va decidir treure l'aplec popular de sardanes de la Plaça Major, que és l'escenari principals per acollir grans esdeveniments, per marginar-lo al modest emplaçament de la Plaça de la Catedral. Tota decisió és fruit d'una elecció, i l'entitat presidida pel socialista burgès Josep Burgaya va decidir atorgar a la Plaça Major, i enlloc de l'aplec, la possibilitat d'albergar una sensacional, anhelada i esperada exhibició d'un partit de horseball, esport nostrat com pocs altrament conegut com a bàsquet a cavall.

Malgrat tot, i a pesar d'aquest atac directe a certa cultura popular (perquè els Sagals d'Osona, que representen la cultura castellera vigatana, no pateixen ni molt menys aquest tracte discriminatori!), el país va més enllà de fires i mercats (sí, aquest és l'eslògan amb què es promociona Vic) banals, simplistes, hoteleres i materials. Perquè mentre hi hagi nois i noies que s'apunten a sardanes, com aquests representants de la colla sardanista vigatana Arquiris, hi haurà arrelament al territori.

El chiki chiki

Sembla que, per fi, comença a endevinar-se el futur al qual estava condemnat aquest concurs des dels seus inicis.

Les diferències entre el La La La de Joan Manuel Serrat i el Baila el chiki chiki de Rodolfo Chikiluaktre no són tan abismals, almenys a nivell musical.

La principal divergència és que mentre les cadenes partícipes a Eurovisión han anat enviant cantants que es creien seriosament el que feien, ara, i com a conseqüència de la voluntat popular de restar transcendència als grans esdeveniments, hi haurà un actor que farà de cantant pseudo-mediocre que, en cas d'aconseguir algun tipus d'èxit, posarà en ridicul la història espanyola d'Eurovisión.

Que guanyi el pitjor, doncs.

Estàtues humanes

Sempre m'he plantejat quina vida tenen les persones que fan d'estàtues humanes. De fet, tenen vida les estàtues humanes? És a dir, algú coneix a algú que ha treballat o ha fet d'estàtues humanes?

En el fons, tot és un misteri. I aquesta essència, tan profundament enigmàtica de les estàtues humanes, és el que dota d'un caràcter expressiu, recasèntic i artístic a les estàtues humanes.

Recrear un mite o un personatge mitificat pot semblar molt faci; però aconseguir-ne la identificació amb un públic més pendent de les ulleres de sol i de comprar barrets mexicans abans que fer-se partícep de l'esperit barceloní, resulta molt difícil.

A vegades m'he aturat davant una estàtua humana. I he pensat en la persona que hi ha al darrera d'aquell maquillatge i d'aquella disfressa. I m'he sentit petit, inútil, difamat. Les bases del plagi interpretatiu són modificades, sovint.

Literatura

N'havia sentit a parlar força en les darreres setmanes. Els comentaris que escoltava i he escoltat de ben segur que han condicionat la meva percepció de les seves lletres. Segur. Però tot i així, i malgrat tot, no puc deixar de sentir-me satisfet per haver llegit una nova forma d'entendre la literatura.

Ja ho diuen; sovint, les preguntes aparentment més dòcils esdevenen paradoxalment complexes i infaustes. Què és la literatura? Pregunta inútil i embafadora, pensereu molts de nosaltres. Doncs pregunteu-li, i valgui una redundància que s'intuia, al poeta i crític literari José María Valverde.

Valverde té un llibret fantàstic per poder replantejar-se moltes qüestions al voltant del concepte literatura. De fet, aquest text no deixa de ser una petita síntesi sobre com la literatura va molt més enllà del mer exercici de crear i consumir proses, versos, diàlegs i monòlegs. Perquè la literatura és tots i cada un dels actes que nosaltres pensem.

Pensar equival a parlar. Parlar equival a expressar. Expressar equival a explicar. I hi ha moltes formes d'explicar. Què és explicar? Literatura oral. I és que la indústria cultural ens ha empès a considerar un projecte cultural només aquell que es compra en forma de llibre. Cada morfema que projectem a través de les cordes vocals és, en el fons, literatura. Només nosaltres som capaços d'expressar allò determinat i en aquell moment determinat, a pesar que allò no sigui una innovació ni una creació pròpia, sinó un element comú a molts de nosaltres, fet que provoca que es perdi una dosi de màgia en la nostra intervenció literària, però no de mitomania ni de litúrgia.

Res és més màgic que parlar. Escoltar no val la pensa. No ens interessa escoltar. El que realment ens importa és dir i reiterar-nos. Aconseguir reiterar-nos és la proesa més gran a la qual podem aspirar. Seria sinònim del ressò que generen els nostres relats (prosa vital), les nostres paraules bàsiques d'expressió (lírica intranscendent) i el nostra autocomplaença o autoabdicació (teatralització fonamental).

No ho sé. La literatura és això? La literatura és de tots i de tothom, suposo... I si és de tots i de tothom, i ara ja no sé si faig una fal·làcia o una associació inconexe o una relació brillant, tots també som una mica autors, no?

José María Valverde diu això?

Cada vegada, les actituds em confonen més. La cultura se'n va...

Això

Això o allò.
Tots ho sabem. No hi ha res més brillant que parlar de cultura.
Hem arribat a un punt en què tots ho sabem.
La cultura no és que ens interessi.
En el fons, el que ens interessa és la cultura com a valor.
I no com a valor de coneixement, sinó com a valor regulador d'status.
I a tots nosaltres ens interessa l'status.
Ens motiva l'status; ens sentim atrets per l'status.
I aquest status sovint es vincula amb el fet d'ésser pedant.
Com bé diu el mestre Sebastià Serrano, en aquest món el nostre principal objectiu és seduir.
Seduir no deixa de ser fer valer un status per sobre d'un altre, ja sigui per qüestions sexuals o litúrgiques.
La cultura, com a font reguladora d'status, també és un mecanisme de seducció.

Kitsch, de Kitano

Tot i que el seu origen és alemany, perfectament l'origen de kitsch podria ser japonès. En aquest sentit, d'exemples en podríem trobar per donar i per vendre. I en aquesta línia, un dels referents del kitsch japonès i, gairebé mundial, bé podria ser el venerat i odiat a parts iguals Takeshi Kitano, conegut per alguns per ser el director d'obres mestres com Kikujirô no natsu, Dolls o Zatôichi i conegut per alguns altres per ser l'impulsor del divertimento televisiu Humor Amarillo.

Takeshi Kitano és un cineasta que sempre s'ha mogut bé en el món del kitsch. De fet, han estat els seus projectes audiovisuals redundants en aquesta estètica els que l'han fet gran i els que l'han catapultat a ésser el Kurosawa dels 90' i del segle XXI. Tot i que en les seves obres més personals Kitano aposta més per la poesia, ja sigui càndida o violenta, el cert és que el kitsch sempre hi acaba sent present. Com a prova, aquest vídeo pertanyent a la pel·lícula Dolls, segurament la pel·lícula més brillant a nivell compositiu, narratiu i seriosa de Takeshi Kitano que, a pesar de tot, no pot obviar el kitsch ni que sigui a través de la vista musical.

There is blood

Efectivament, hi ha sang. Però no sang pels descosits; ni sang a traïció; ni irremeiablement o infectuosament. No. Hi ha sang, però autèntica. Sang creïble, sang punyent i sang significativa. Perquè en el fons, There will be blood no és una història sobre el petroli (tal i com remet equivocadament la traducció del títol al castellà). There will be blood és un treball d'aprofundiment, gairebé pròxim a una tesi, sobre les complexes relacions religió-ambició-poder, un paradigma que perfectament es pot entendre com el conjunt de megalomanià.

Amèrica (i dient Amèrica ens autocondemnem a una conducta de valoració erràtica fruit del desconeixement i la ignorància que generen els prejudicis positius, altrament coneguts com a estereotips positius) va créixer. I amb el creixement dels EUA també van créixer la religió i el poder, metaforitzat a través del petroli (o la indústria petroliera), amb l'ambició com a element substancial i cabdal per explicar i motivar tota voluntat de creixement. I com la religió (a pesar d'allò que digué Nietzche en el seu dia, no hi ha moment històric on la religió tingui més influència que en l'actual), el poder (cada vegada hi ha més formes diferents i variades de repartir-se el poder) i l'ambició (mentre hi hagi vida, hi haurà més ambició), There will be blood també és una cinta que creix, que es va fer gran a mesura que avança el metratge i que s'alimenta de les perspectives que ha deixat enrera per configurar un retrat majestuosament programat de les arrels de la cultura nord-americana (hem solventat l'autocondemna del principi).

I és que no es pot obviar la direcció. Paul Thomas Anderson no marca un avanç ni un després en la història del cine. Però sí entra a la història del cine amb There will be blood. Meticulosament estudiats, cada pla, cada seqüència, cada moviment de càmera (n'hi ha pocs) i cada escena són el resultat d'un estudi sobre la bellesa visual, l'expressió cinematogràfica i l'art de la narrativa. Pocs directors s'haurien atrevit a arricar-se tant com Anderson. Però Anderson s'arrisca i genera un artefacte audiovisual més proper al decàleg de la perplexitat que al de la lentitud somnolent.

Seriosa com poques, There will be blood també és un combat dialèctic i desenfrenadament ideològico-moral entre el mercenari del petroli, el Daniel Plainview interpretat per Daniel Day-Lewis, i l'Eli Sunday, interpretat per Paul Dano. És en els seus encontres on el film adquireix realment la seva plenitud, amb els pecats i la redenció en joc. Així doncs, no resulta estrany que la darrera i discutida escena, que en realitat no deixa de ser una batalla final anunciada, sigui un tête a tête on, per cert, no acaba guanyant ni la religió, ni l'ambició ni el poder. Sinó la sang.

Guanya la Beckett

Quan s'interposa una immobiliària pel mig, el temor esdevé més palès que mai. Allò que realitzes amb una voluntat merament i pràctica sense excessives pretensions pot ésser interromput per les ànsies autocràtiques, portentoses i fàctiques de l'economia benestant. Amb aquest context, doncs, no ha de resultar estrany que una decisió judicial en pro de la cultura resulti tremendament satisfactòria.

I no perquè tinguem res en contra de la política immobilo-imperialista que practica Núñez i Navarro, sinó perquè la Sala Beckett és un dels grans pous de saviesa cultural del país. Considerada com una de les sales per antonomàsia més alternatives de l'escena teatral barcelonina, la Beckett és un dels pocs reductes que encara resten per presenciar la nova creació i la nova dramatúrgia que batega entre les noves i futures generacions d'apassionats al teatre.

El jutjat de primera instància número 54 de Barcerlona ha decidit donar la raó a la Sala Beckett en el cas que l'enfronta amb la immobiliària Núñez i Navarro, en el qual la segona, nova propietària del local en què es troba la sala teatral, vol apujar el contracte de lloguer actualment existent. La Beckett, però, assegura que el contracte de lloguer, actualment per sota del preu de mercat, és indefinit, de manera que la nova propietària no està en condicions de reformular el contracte de lloguer, fet que a més significaria posar en perill l'activitat que impulsa la sala teatral.

Tot i que ara es poden presentar recursos a la decisió del jutjat, el cert és que la Sala Beckett ha guanyat la primera funció. Una funció que pot ser clau perquè tots i totes puguem continuar gaudint d'una sala emblemàtica que ha aconseguit crear un segell propi en el món de l'espectacle català contemporani.

Human Sex

El sexe és un element que, a l'igual que en les nostres vides, sempre ha estat present en els diferents vehicles d'expressió artística i cultural. I tal i com passa en les nostres pròpies carns, el sexe també pot ésser vist des de diversitat d'òptiques i perspectives. En aquest sentit, el vídeo següent és una fidedigna mostra de com l'acte sexual desenfrenat pot ésser tractat, a mig camí entre el vers i l'opulència, pel teatre i la dansa.

Amb el segell de la companyia de dansa contemporània del Quèbec La La La Human Steps, Human Sex és una representació, datada del 1985, dels valors arrauxats que el sexe origina en les nostres respectives vides. Un autèntic espectacle visual, físic i transgressor que ens permet copsar com, a vegades, l'art no ha d'ensenyar-ho tot per explicar-ho tot.

Country for All Men

Una vegada celebrada la cerimònia dels Oscar i de conèixer els respectius guanyadors de cada una de les estatuetes, és el torn de la postcerimònia i, per tant, de la valoració o reflexió o es digui com es vulgui. Una reflexió que podem distribuir en diferents apartats:

1- No Country for Old Men ha estat elegida com la millor pel·lícula de 2007, segons l'Acadèmia de les Arts i les Ciències de Hollywood. Sense cap mena de dubte, una elecció que, en contrast amb altres ocasions, no genera controvèrsies i serveix per aplaudir, novament, la capacitat narrativa d'un Ethan i Joel Coen entregats al cinema com a mecanisme d'expressió irònica. Amb No Country for Old Men, els Coen firmen un relat sobre la neoviolència nord-americana que, tot i que no saben com resoldre (el final s'allarga i s'allarga), resulta trepidantment insòlit, profund i contundent.

2- There Will Be Blood ha de ser considerada com la gran perdedora. No només per no haver aconseguit la principal estatueta, sinó perquè Paul Thomas Anderson s'ha quedat sense reconeixement. Quan un servidor hagi vist There Will Be Blood es podrà aprofundir més en el film. De moment, però, només apuntar que, segons apunten les veus i a pesar del seu oblit en els Oscar, Anderson ha creat, tal i com ja feia amb Punch-Drunk Love, una obra magna que serà de visió obligatòria en tota enciclopèdia cinematogràfica.

3- Daniel Day-Lewis ja ha passat a la història, integrant el selecte grup d'actors guanyadors de 2 Oscar. Day-Lewis és un gran actor. Probablement, l'únic capaç de dignificar i autoritzar un immoral, un dèspote i un megalòman. Però Day-Lewis també es repeteix. Day-Lewis no és carismàtic, però és dels pocs que encara encarna el rol de l'actor clàssic cinematogràfic.

4- Reconeguts, gairebé per fi, Tilda Swinton i Javier Bardem, sobta la decisió de premiar a Marion Cotillard. Intentar ésser Edith Piaf és un mèrit, però no sempre un mèrit encertar. En certa manera, resulta escandalós que Cotillard, que sempre s'ha mogut en papers petits i no brillants, es converteixi en la tercera francesa en ser premiada per un Oscar, per davant de les grans dames del cinema francès, com Fanny Ardant, Catherine Deneuve o Isabelle Huppert.

5- Encert musical. La banda sonora de Atonement és un d'aquelles creacions que combinen l'èpica amb la tragèdia, l'emotivitat amb la desesperació i la contemplació amb l'obsessió. La música composta per l'italià Dario Marianelli de ben segur que passarà a integrar-se, ja sigui consicientment o inconscient, en l'imaginari emocional de la societat. D'altra banda, l'única cançó candidata que tenia un cert enginy i detalls artístics, la titulada Falling Slowly i interpretada pels protagonistes de la cinta indie Once, també ha estat la finalment reconeguda.

6- No cal oblidar que els Oscar són els Oscar. Són una marca registrada que, com a tal, amaga un negoci al darrera. No es pot discutir la funció dels Oscar com a dictamen i pauta. Però no es pot obviar que l'art i assaig, per només dir un dels infinits exemples, no tenen cabuda en els Oscar. Així com tampoc la romanesa 4 months, 3 weeks and 2 days, segurament la millor pel·lícula de 2007 i, de llarg, la millor cinta de parla no anglesa vista en els últims 12 mesos.

Palau i Fabre

No. No faré allò tan tòpic i habitual d'elevar a algú quan aquest s'ha mort. No elevaré a Josep Palau i Fabre perquè no he tingut l'oportunitat de llegir-lo. No he tingut l'oportunitat de llegir-lo perquè tampoc m'ho havia plantejat. Ho sé. Sóc un mal patriota o, si més no, no profano l'exemple del patriota que m'agradaria ser. Perquè saber cuidar els artistes, intel·lectuals i creadors del nostre país resulta imprescindible si volem aspirar a ésser un país una mica normal. I és aquí quan un servidor entona el mea culpa.

No puc opinar sobre l'obra de Josep Palau i Fabre perquè, tal i com deia, no he indagat en ella. Però amb tot, i molt per sobre i basant-me en el que he llegit i sentit, no puc evitar sentir una certa tristesa. I és que tinc la sensació que ens ha deixat un referent, tan a nivell poètic, com assagístic i dramàtic. Un referent que, d'una forma realment i estúpida incomprensible i paradoxal, el país no ha sabut fer-se seu. I és una llàstima, perquè el país no va massa sobrat de referents i perquè Palau i Fabre és un més dels molts referents que hem acabat ignorant.

M'ha fet mal, com a teòric català sobiranista i defensor de les expressions culturals, sentir al director i actor teatral Hermann Bonnín parlar de la marginació soferta per Palau i Fabre a l'escena teatral del seu país. "Ha estat un home incòmode, i aquesta incomoditat el país no l'ha pogut admetre, no l'ha pogut tolerar. En el domini teatral ha estat un autèntic marginat", deia un resignat i afectat Hermann Bonnín, el qual precisament té en cartell un muntatge basat en el Don Juan, Príncipe de las Tinieblas, del mateix Palau i Fabre.

Ara bé, el muntatge es representa a l'estranger, al Teatro Español, de Madrid. Quina merda de país que som...