5/3/08

Kitsch, de Kitano

Tot i que el seu origen és alemany, perfectament l'origen de kitsch podria ser japonès. En aquest sentit, d'exemples en podríem trobar per donar i per vendre. I en aquesta línia, un dels referents del kitsch japonès i, gairebé mundial, bé podria ser el venerat i odiat a parts iguals Takeshi Kitano, conegut per alguns per ser el director d'obres mestres com Kikujirô no natsu, Dolls o Zatôichi i conegut per alguns altres per ser l'impulsor del divertimento televisiu Humor Amarillo.

Takeshi Kitano és un cineasta que sempre s'ha mogut bé en el món del kitsch. De fet, han estat els seus projectes audiovisuals redundants en aquesta estètica els que l'han fet gran i els que l'han catapultat a ésser el Kurosawa dels 90' i del segle XXI. Tot i que en les seves obres més personals Kitano aposta més per la poesia, ja sigui càndida o violenta, el cert és que el kitsch sempre hi acaba sent present. Com a prova, aquest vídeo pertanyent a la pel·lícula Dolls, segurament la pel·lícula més brillant a nivell compositiu, narratiu i seriosa de Takeshi Kitano que, a pesar de tot, no pot obviar el kitsch ni que sigui a través de la vista musical.


3/3/08

There is blood

Efectivament, hi ha sang. Però no sang pels descosits; ni sang a traïció; ni irremeiablement o infectuosament. No. Hi ha sang, però autèntica. Sang creïble, sang punyent i sang significativa. Perquè en el fons, There will be blood no és una història sobre el petroli (tal i com remet equivocadament la traducció del títol al castellà). There will be blood és un treball d'aprofundiment, gairebé pròxim a una tesi, sobre les complexes relacions religió-ambició-poder, un paradigma que perfectament es pot entendre com el conjunt de megalomanià.

Amèrica (i dient Amèrica ens autocondemnem a una conducta de valoració erràtica fruit del desconeixement i la ignorància que generen els prejudicis positius, altrament coneguts com a estereotips positius) va créixer. I amb el creixement dels EUA també van créixer la religió i el poder, metaforitzat a través del petroli (o la indústria petroliera), amb l'ambició com a element substancial i cabdal per explicar i motivar tota voluntat de creixement. I com la religió (a pesar d'allò que digué Nietzche en el seu dia, no hi ha moment històric on la religió tingui més influència que en l'actual), el poder (cada vegada hi ha més formes diferents i variades de repartir-se el poder) i l'ambició (mentre hi hagi vida, hi haurà més ambició), There will be blood també és una cinta que creix, que es va fer gran a mesura que avança el metratge i que s'alimenta de les perspectives que ha deixat enrera per configurar un retrat majestuosament programat de les arrels de la cultura nord-americana (hem solventat l'autocondemna del principi).

I és que no es pot obviar la direcció. Paul Thomas Anderson no marca un avanç ni un després en la història del cine. Però sí entra a la història del cine amb There will be blood. Meticulosament estudiats, cada pla, cada seqüència, cada moviment de càmera (n'hi ha pocs) i cada escena són el resultat d'un estudi sobre la bellesa visual, l'expressió cinematogràfica i l'art de la narrativa. Pocs directors s'haurien atrevit a arricar-se tant com Anderson. Però Anderson s'arrisca i genera un artefacte audiovisual més proper al decàleg de la perplexitat que al de la lentitud somnolent.

Seriosa com poques, There will be blood també és un combat dialèctic i desenfrenadament ideològico-moral entre el mercenari del petroli, el Daniel Plainview interpretat per Daniel Day-Lewis, i l'Eli Sunday, interpretat per Paul Dano. És en els seus encontres on el film adquireix realment la seva plenitud, amb els pecats i la redenció en joc. Així doncs, no resulta estrany que la darrera i discutida escena, que en realitat no deixa de ser una batalla final anunciada, sigui un tête a tête on, per cert, no acaba guanyant ni la religió, ni l'ambició ni el poder. Sinó la sang.