Compensació / Cashback

Paradoxal. O no. Surto del cine on s'ha projectat Cashback i no puc deixar de sentir-me frustrat, fastiguejat. El temps passa a una velocitat insòlita, excessivament efímera, veloçment ràpida. I, malauradament, no puc evitar sentir-me decepcionat, fracassat. El transcórrer del temps. Precisament aquest és un dels temes presents a Cashback: com el temps passa i no passa; com el temps s'atura i no s'atura.

Una ruptura sentimental és el punt de partida de Cashback. Ella deixa a ell i ell, no sap com reaccionar. La conseqüència d'aquesta no adaptació a la nova situació és, ni més ni menys, que l'insomni. Què faries si, de cop i volta, la teva vida tingués 8 hores més diàries? Molt fàcil; treballar en el torn de nit d'un supermercat local.

Aquest és el brillant punt de partida de l'esmentada pel·lícula, la qual resulta un reforçat al·legat a la filosofia postmoderna contemporània mitjançant la reflexió de la bellesa (i implícitament de l'art) i del temps (i implícitament de la memòria). Construïda en base a imatges clarament pretensioses i treballades (és aquí on es fa palès l'origen fotogràfic del seu director Sean Ellis), Cashback és un in crescendo sense aturador que, una vegada ha explicat la situació i ha dissertat en ella, s'inventa un partit de futbol, unes vestides presumides i una festa d'aniversari que poc tenen a veure amb la filosofia, amb ràfegues còmiques inserides, a la qual ens havia instaurat prèviament (és aquí on es fa palès l'origen de curtmetratge de Cashback).

Segurament (per no dir pràcticament segur) totes hem desitjat alguna vegada ser capaces de poder aturar el temps. La sobreabundància, la tempestat, els excessos i els estressos sovint ens aboquen a la necessitat de fer un pause en la galàxia. De fet, d'alguna manera o altra, totes tenim la nostra manera de paralitzar el moment i de viure en aquest stand by. En Ben (interpretat d'una forma pretèrita per en Sean Biggerstaff) de Cashback practica aquesta aturada amb el fi, contràriament al que es podria imaginar, de fer avançar el rellotge. El temps succeeix en ple descobriment, en l'aflorament de la bellesa, en la voluntat de perpetuar els genuïns símbols eròtics femenins; en l'oblit i en la mirada. Només quan el temps es congela, aquest transcorre i evoluciona (en el sentit positiu antropològic). Sovint quan el temps es va dilapidant, aquest s'esmorteeix i s'estanca (en el sentit introspectiu del terme). Aquesta és l'estranyesa compensatòria de la realitat temporal relativa.

Club Patí Voltregà

Es pot considerar l'esport com un fenomen cultural?
És evident que aquesta pregunta ens portaria a discussions i deliberacions en les quals, de ben segur, mai no ens acabaríem de posar d'acord.

El futbol és, a dia d'avui, un dels trets identitaris de la cultura de masses de la nostra societat. Extrapolant-ho a la petita vila de Sant Hipòlit de Voltregà, a la comarca d'Osona, aquest tret massificador el trobem en l'esport municipal, l'hoquei patins.

Novament, el Club Patí Voltregà va tornar a fer possibles els miracles. Segurament, els miracles serveixen per comprendre què és i què no és cultura.

Bruni

Mentre inicio l'escriptura d'aquest article (per dir-ne alguna cosa) i després d'haver escrit el títol, dubto sobre què ha de versar. O millor dit; sobre qui ha de versar. El cognom Bruni em resulta autènticament fascinant. La poètica prosaica que desprèn aquest cognom, que particularment m'evoca a colors i cultures impossibles de mesclar, provoca que no pugui fer res més que callar i escoltar. O veure. O no ho sé.

Valeria Bruni (Tedeschi) és la germana. La germana de. I reconeguda en la seva professió i en el seu gremi per fer el que fa i no pas per ser qui és. Bruni Tedeschi és, segurament, una de les figures més interessants de l'actual i incert cinema francès, acostumat en els darrers anys a moure's a ràfegues d'enginy i creació per part de quatre genis (vegi's Ozon, Chabrol, Klapisch i Resnais, pròpiament i bàsica). Bruni (Tedeschi), que comparteix amb la seva germana aquest multiculturalisme europeu tan exòtic (és nascuda a Munich), és una brillant actriu, capaç de plasmar amb la seva mirada qualsevol acte emotiu creat, descrit o no imaginat. Gairebé mitòmanes són les seves interpretacions, sempre en rols gairebé protagonista però secundaris, en cintes com 5x2 o Le temps qui reste, ambdues del director francès François Ozon (el qual, per cert, també mereix hores de reflexió al voltant seu). A més a més, Bruni (Tedeschi) també ha fet el salt a la direcció, amb cintes com Il est plu facile pour un chameau..., aplaudida unànimament per la crítifca, o l'aquí encara inèdita Actrices.



Carla Bruni és ella. Ella. Reconeguda mundialment com a top model i, més tard, abastament com a cantautora silenciosa i revolucionària, Bruni és més del que realment és. Tenir un país depenent de les seves petjades, cintures i mirades és, fins i tot, massa poc per Carla Bruni. Brillant rapsoda contemporània, els anhels de Bruni l'han convertit en una mussa. L'eròtica de la seva ambició i atracció, més enllà de la mera masturbació que incentiva amb els seus càntics alçats vocalment prodigiosos, l'ha situat en esferes impossibles de transgredir. Els Quelqu'un m'a dit o Chanson triste són nimietats comparats amb els 57.000 euros de la seva fotografia nua, recentment adquirida.

Valeria Bruni (Tedeschi) o Carla Bruni. Bruni total.