M'agradaria poder fer balanç i deixar-me anar. Expressar les meves crítiques, les meves amargors i les meves frustracions vers el que havia de ser "l'eix d'aquest semestre". Però no sé si en sóc capaç. Les meves dissertacions estan exhaustes, cansades. Tot resulta insipient i només les fal·làcies ens podrien ajudar a desencallar una situació que alguns o algunes han anomenat de pèrfida.Mentre escolto (m'atreviria a dir que per primera vegada!) la veu oscil·lant de l'Scarlett Johansson versionant Tom Waits (no, no aniré al seu concert de Barcelona), es precipiten en la meva ment divagada escassos escenaris, records, moments i situacions d'aquesta anomenada especialització.
El tanco. L'objectiu pel qual fou creat ha mort. El blog ja no té cap mena de sentit. Potser, el disseny i el nom, tan difícils de processar en aquells moments d'innocència i de ganes d'empapar-me, els recuperaré, qui sap, per a una altra futura ocasió redundant. De moment, però, anuncio que el tanco. El blog ha anat decaient, progressivament. Com tots. L'estupefacció amb què la seva crisi, comparable a la de la noia de veritat de Lars, ha anat aflorant, m'ha conduït a un estat post-traumàtic a nivell cultural, ideològic i intel·lectual. La desil·lusió és el gran mal de l'ésser humà. Il·lusionar-se i frustrar-se és el més pròxim a l'execució literal d'un suïcidi. Il·lusionar-se i frustrar-se. Suposo que com aquest món, com aquesta vida, com aquest esdevenir, com aquest estat. Suposo que com la cultura de per se.
------------------
perquè enrampar-se és tot i no és res. perquè enrampar-se és la diferència entre masturbar-se i ésser masturbat. ens han acompanyat Agustín Fernández Mallo, Javier Daulte, Rafael Spregelburd i Alejandro Tantanian, Joan Brossa i Giovanni Boccaccio, així com també Tegan and Sara, Super Furry Animals, Sangtraït i Love of Lesbian.
enrampar-se és abocar-se a un estat, a una sensació que, inconscientment, et provoca unes sensacions que són incontrolables i et manipulen, fisicament i espiritualment
