El chiki chiki

Sembla que, per fi, comença a endevinar-se el futur al qual estava condemnat aquest concurs des dels seus inicis.

Les diferències entre el La La La de Joan Manuel Serrat i el Baila el chiki chiki de Rodolfo Chikiluaktre no són tan abismals, almenys a nivell musical.

La principal divergència és que mentre les cadenes partícipes a Eurovisión han anat enviant cantants que es creien seriosament el que feien, ara, i com a conseqüència de la voluntat popular de restar transcendència als grans esdeveniments, hi haurà un actor que farà de cantant pseudo-mediocre que, en cas d'aconseguir algun tipus d'èxit, posarà en ridicul la història espanyola d'Eurovisión.

Que guanyi el pitjor, doncs.

Estàtues humanes

Sempre m'he plantejat quina vida tenen les persones que fan d'estàtues humanes. De fet, tenen vida les estàtues humanes? És a dir, algú coneix a algú que ha treballat o ha fet d'estàtues humanes?

En el fons, tot és un misteri. I aquesta essència, tan profundament enigmàtica de les estàtues humanes, és el que dota d'un caràcter expressiu, recasèntic i artístic a les estàtues humanes.

Recrear un mite o un personatge mitificat pot semblar molt faci; però aconseguir-ne la identificació amb un públic més pendent de les ulleres de sol i de comprar barrets mexicans abans que fer-se partícep de l'esperit barceloní, resulta molt difícil.

A vegades m'he aturat davant una estàtua humana. I he pensat en la persona que hi ha al darrera d'aquell maquillatge i d'aquella disfressa. I m'he sentit petit, inútil, difamat. Les bases del plagi interpretatiu són modificades, sovint.

Literatura

N'havia sentit a parlar força en les darreres setmanes. Els comentaris que escoltava i he escoltat de ben segur que han condicionat la meva percepció de les seves lletres. Segur. Però tot i així, i malgrat tot, no puc deixar de sentir-me satisfet per haver llegit una nova forma d'entendre la literatura.

Ja ho diuen; sovint, les preguntes aparentment més dòcils esdevenen paradoxalment complexes i infaustes. Què és la literatura? Pregunta inútil i embafadora, pensereu molts de nosaltres. Doncs pregunteu-li, i valgui una redundància que s'intuia, al poeta i crític literari José María Valverde.

Valverde té un llibret fantàstic per poder replantejar-se moltes qüestions al voltant del concepte literatura. De fet, aquest text no deixa de ser una petita síntesi sobre com la literatura va molt més enllà del mer exercici de crear i consumir proses, versos, diàlegs i monòlegs. Perquè la literatura és tots i cada un dels actes que nosaltres pensem.

Pensar equival a parlar. Parlar equival a expressar. Expressar equival a explicar. I hi ha moltes formes d'explicar. Què és explicar? Literatura oral. I és que la indústria cultural ens ha empès a considerar un projecte cultural només aquell que es compra en forma de llibre. Cada morfema que projectem a través de les cordes vocals és, en el fons, literatura. Només nosaltres som capaços d'expressar allò determinat i en aquell moment determinat, a pesar que allò no sigui una innovació ni una creació pròpia, sinó un element comú a molts de nosaltres, fet que provoca que es perdi una dosi de màgia en la nostra intervenció literària, però no de mitomania ni de litúrgia.

Res és més màgic que parlar. Escoltar no val la pensa. No ens interessa escoltar. El que realment ens importa és dir i reiterar-nos. Aconseguir reiterar-nos és la proesa més gran a la qual podem aspirar. Seria sinònim del ressò que generen els nostres relats (prosa vital), les nostres paraules bàsiques d'expressió (lírica intranscendent) i el nostra autocomplaença o autoabdicació (teatralització fonamental).

No ho sé. La literatura és això? La literatura és de tots i de tothom, suposo... I si és de tots i de tothom, i ara ja no sé si faig una fal·làcia o una associació inconexe o una relació brillant, tots també som una mica autors, no?

José María Valverde diu això?

Cada vegada, les actituds em confonen més. La cultura se'n va...

Això

Això o allò.
Tots ho sabem. No hi ha res més brillant que parlar de cultura.
Hem arribat a un punt en què tots ho sabem.
La cultura no és que ens interessi.
En el fons, el que ens interessa és la cultura com a valor.
I no com a valor de coneixement, sinó com a valor regulador d'status.
I a tots nosaltres ens interessa l'status.
Ens motiva l'status; ens sentim atrets per l'status.
I aquest status sovint es vincula amb el fet d'ésser pedant.
Com bé diu el mestre Sebastià Serrano, en aquest món el nostre principal objectiu és seduir.
Seduir no deixa de ser fer valer un status per sobre d'un altre, ja sigui per qüestions sexuals o litúrgiques.
La cultura, com a font reguladora d'status, també és un mecanisme de seducció.