Triangle irònic

Com sempre, el plantejament. O la idea. O la concepció. O l'embrió. O es digui com es vulgui l'espurna inicial. A La màquina de parlar, Victoria Szpunberg torna a sorprendre amb un text brillant, inversemblantment creïble, surrealista, irònic i colpidor, que troba en el plantejament, o la idea, o la concepció, o l'embrió o l'espurna inicial el seu principal argument classificador.

A partir d'aquí, un triangle compost per tres personatges. Un propietari gros i aparentment fastigós (un irregular Marc Rosich). Una dona cansada reconvertida en màquina de parlar (una sorprenentment còmode Sandra Monclús). I un gos que dóna plaer com a alternativa a la seva fúria reprimida (un excitat Jordi Andújar). Tres personatges que, sense la més mínima immunitat, evolucionen i capgiren els vèrtexs que sostenen tot triangle.

Alguna etapa dialèctica i un lleuger abús de l'accent argentí com a principals contres, a La màquina de parlar Szpunberg utilitza d'una forma gairebé sublim, com ja feia en el seu anterior projecte Missió K, la instranscendència existencial com a motor de fons per caricaturitzar algunes de les nostres actituds i aptituds més arrelades. I és que tots els sentiments i emocions es desenvolupen sense que passi absolutament res. I a vegades, res és tot. Com una màquina de parlar...

Anyone else but you

Poques vegades un pot arribar a sentir-se tan exhaust, arropat i garratibat després de la projecció d'una determinada pel·lícula. Doncs bé, aquestes sensacions, a mig camí de les emocions i de les impressions, podrien ser perfectament vàlides per definir les conseqüències que genera una de les actuacions més brillants, brutals i flipants que s'han realitzat en la història contemporània del cinema i, probablement, la millor del curs cinematogràfic del segle XXI. Pot semblar exagerat, però no; exagerat és qui menysté la interpretació d'Ellen Page.

Aquesta jove actriu de Nova Escòcia (Canadà), que es plantarà candidata a la cerimònia dels Oscar amb tot just 21 anys recents complerts, imparteix a Juno una lliçó magistral sobre la ironia, la mordacitat, la sensibilitat, l'emotivitat, la ingenuïtat, la maduresa, la perversió, la irreverència i l'alternativitat. Ella és Juno, l'adolescent socialment anti-social sorgida de la ment de la guionista (ex-stripper) Diablo Cody. Tot deambula al voltant del seu personatge però tot, absoultament tot, adquireix una connotació i una aureola d'obra mestra gràcies a la interpretació d'Ellen Page, que converteix uns gags presumptament massa estilitzats en veritables atacs de riure i una pel·lícula pretenciosament too indie i too cool en un film capaç de posar d'acord, encara que sigui de forma exclusiva, a crítica refinada i a crítica progressista.

Ellen Page, que amb aquest film ja ha assolit una popularitat que en breu serà equiparable a la d'stars com Natalie Portman o Scarlett Johansson (per cert, juntes en un film presentat recentment al Festival de Berlín), no fa res més que confirmar la seva meteòrica carrera, que ja s'endevinava prometedora quan aconseguia que el públic sentís llàstima d'un pederasta arran del seu tête a tête a Hard Candy amb Patrick Wilson. Ellen Page és, al cap i a la fi, una excel·lent notícia per el cinema. I és que probablement ens trobem davant l'actriu més talentosa de tots els temps. Amb tot, qui anunci l'Oscar a la millor actriu ho hauria de fer entonant aquest anyone else but you que també s'atreveix a cantar la mateixa Page.

Llums, càmera i acció

D'aquesta forma tan original i tan innovadora (que en certa manera, no deixa de ser una redundància del ja citat 'original'), encetem aquesta mena de producte que ens intenten vendre com a periodístic però que s'acosta més al món de l'oci electrònic capritxós i encaradís personal. En fi, què hi farem...

D'alguna manera o altra, però, intentarem parlar de coses que ens puguin interessar. O no. Perquè en el fons, serà inevitable caure i recaure en els eufemismes. Eufemismes escrits amb 'k', és clar.