12/11/08

My Blueberry Nights


Perquè la foscor s'endevina. Ni fàcilment ni difícil. Però s'endevina. Allà, enmig de les terres planes on els paràsits s'adormen assumint la posició preestablerta, allà, ella s'aguditza. I s'accentua. Foscor. Més foscor demanaven alguns. I, mentrestant, penombres exhaustes que sense ésser suplicades són dignes d'un acte suplicatori.

És això i més. Disset. O més. O menys. És igual. El compte esdevé una inutilitat cadussera. No sabem quants. El resultat, demà al matí. Matí d'insomni, d'alegries i remordiments. Les tornades i les anades. Més és menys, que deia aquell i que deien aquells ignorants, també.

Les nits, però, són espai de trànsit. I de xàfecs tempestuosament tempestius. Wong Kar Wai ho sap. Cat Power enlluerna a Norah Jones. I ambdues s'enlluernen. I enlluernen a l'espectador. No tant, potser, cinematogràficament, però sí musical. Novament, Wong Kar Wai encerta en l'elecció dels seus nous pecats capitals sonors. The Greatest i els altres. Surant en el decurs de la carretera. Llarga, inacabable, inabastable. I, com gotes que mullen i que deixen a hom xop, les cireretes del pastís. Tot és a la nit. Ànsies que tenyeixen de color un espectacle ja de per se il·luminat. Bars. Frustracions. Pòquers. Autodestrucció com a sinònim de resurecció. Com a sinònim de logística pròpia.