Quan en Salva m'ho comentava, no ho acabava d'entendre. Sí, d'acord, ràdio al carrer. Però, llavors, per què concerts? Per què entitats? Per què?A vegades, els savis els tenim al costat de casa. I a vegades, no ens els acabem de creure. És per això que els resultats acaben posant les idees, per molt inversemblants i embolicades que semblin, al seu lloc.
La Carpa de Ràdio, celebrada el dissabte 17 de maig a Vic, fou un èxit. Potser no de públic, potser no de resposta; però fou un èxit. La seva mera concepció, i la consegüent concreció, són l'èxit d'una forma diferent, vital, gairebé suprema, d'entendre el rol socio-cultural de la ràdio i la música.
Diferents ràdios del país que diuen coses que d'altres no s'atreveixen a dir (com ara, Ràdio Bronka, de Barcelona, o Ràdio Corneta, de Berga). Diferents entitats i col·lectius d'índole diversa que vetllen per un esperit dinamitzador, crític i lligat a la terra (com ara, el centre social autogestionat La Torratxa, la Koordinadora d'Osona Kontra la Tortura i l'Explotació Laboral, o Amig Amazich). Diferents bandes i formacions musicals que canten lluny dels interessos comercials i dels cànons imperants (Banda Armada, The Outsiders o The Bagge Roots).
Durant 10 hores es va parlar. I es va escoltar. I es va demostrar que, si es vol, es pot. Que tothom té dret a dir, a expressar-se i a fer de la ràdio un instrument de denúncia, de llibertat, d'expressió. Que la cultura no és res més que una part més, tan necessària com imprescindible, de nosaltres. I tot plegat s'eleva al quadrat si, a més, qui clou 10 hores de ràdio és la cuplista Joana Serrat i la seva involucral veu.
