17/5/08

Carpa de Ràdio

Quan en Salva m'ho comentava, no ho acabava d'entendre. Sí, d'acord, ràdio al carrer. Però, llavors, per què concerts? Per què entitats? Per què?

A vegades, els savis els tenim al costat de casa. I a vegades, no ens els acabem de creure. És per això que els resultats acaben posant les idees, per molt inversemblants i embolicades que semblin, al seu lloc.

La Carpa de Ràdio, celebrada el dissabte 17 de maig a Vic, fou un èxit. Potser no de públic, potser no de resposta; però fou un èxit. La seva mera concepció, i la consegüent concreció, són l'èxit d'una forma diferent, vital, gairebé suprema, d'entendre el rol socio-cultural de la ràdio i la música.

Diferents ràdios del país que diuen coses que d'altres no s'atreveixen a dir (com ara, Ràdio Bronka, de Barcelona, o Ràdio Corneta, de Berga). Diferents entitats i col·lectius d'índole diversa que vetllen per un esperit dinamitzador, crític i lligat a la terra (com ara, el centre social autogestionat La Torratxa, la Koordinadora d'Osona Kontra la Tortura i l'Explotació Laboral, o Amig Amazich). Diferents bandes i formacions musicals que canten lluny dels interessos comercials i dels cànons imperants (Banda Armada, The Outsiders o The Bagge Roots).

Durant 10 hores es va parlar. I es va escoltar. I es va demostrar que, si es vol, es pot. Que tothom té dret a dir, a expressar-se i a fer de la ràdio un instrument de denúncia, de llibertat, d'expressió. Que la cultura no és res més que una part més, tan necessària com imprescindible, de nosaltres. I tot plegat s'eleva al quadrat si, a més, qui clou 10 hores de ràdio és la cuplista Joana Serrat i la seva involucral veu.

15/5/08

Cannes

Comença el Festival de Cannes 08...

I amb Cannes, amb la Côte d'Azur, alguna cosa va; alguna cosa torna...

Les ganes de cinema: on són? On romanen? Hi són?

Observo els noms dels directors que participen a la secció oficial i no puc deixar d'entristir-me. Entristir-me per no haver mostrat més interès prèviament. Interès per saber, com a mínim, quan començava el certamen. Soderbergh amb el seu més que esperat Che; el nou projecte del clarivident Fernando Meirelles; els habituals germans Dardenne; el debut a la direcció del filòsof surrealista Charlie Kaufman; Atom Egoyan i les seves sorprenents connexions Canadà-Armènia.

Em falta quelcom. Els records. Miro la pantalla del vulgar ordinador on escric i, evidentment, ho sé. Sé que, en aquests precisos instants, hauria de ser a Cannes. Tal i com vaig fer durant la Setmana Santa de fa tres-quatre anys. Tal i com em vaig prometre un bon dia.

Només em consola que el nou poeta cinematogràfic del nostre país, Albert Serra, serà allà. Amb això, ja en tinc prou.

11/5/08

David Mamet


Ser d'esquerres o ser de dretes?

Segurament, aquestes posicions importen poc quan ets algú com David Mamet. Quan ets algú capaç d'escriure alguns dels assajos i de les dramatúrgies més brillants de l'època contemporània. Quan ets algú capaç de deixar en evidència les estructures socials i polítiques de la nostra societat. Quan ets algú capaç de discernir en les misèries heterodoxes, ocasionals i demagògiques de l'ésser humà.

Adaptador de Txèkhov (L'Oncle Vània, per exemple), guanyador del Pulitzer (per Glengarry Glen Rose), guionista cinematogràfic candidat a l'Oscar (per El Veredicte, de Sydney Lumet, i La Cortina de Fum, de Barry Levinson) i director de cine notable (State and Main, fonamentalment), Mamet ha aconseguit ser un creador, un creador lliure.

Agradarà més. O agradarà menys. Però Mamet, amb tota la llibertat que especificàvem, ha decidit que ja n'hi ha prou. Ha decidit que ja n'hi ha prou de ser d'esquerres per acabar sent de dretes. Ha decidit que, tant per tant, és de dretes. I és que, total, sempre s'acaba redundant sobre encefalogrames merament plans.