Alain Robbe-Grillet

És en contextos nauseabunds on les ànimes obsoletes rebroten. Com aquell qui no vol la cosa. O com aquell que, autènticament, l'anhela. En tot cas, parlem de ressorgiments. De ressurreccions. De categories ja categoritzades que esperen rebre una nova etiqueta, un nou 'tag', com es diria en llenguatge 2.0.

I de llenguatges, la persona en qüestió n'entén una mica. Bàsicament, per la seva capacitat de subvertir-lo. De pervertir-lo. De menysprear-lo i, al mateix temps, humiliar-lo a quotes només identificables per les àmfores dels transatlàntics enderrocats i enfonsats. Ell és Alain Robbe-Grillet. I només una figura com la del literat de Brest podia plantejar-se reformular la novel·la per anomenar-la, per etiquetar-la, per donar-li el 'tag' de nouveau roman.

Hi ha que adopta una actitud de voyeur. Però també hi ha que la reconeix i l'adopta com una filosofia. I una bona prova d'aquesta opció existencial en són pel·lícules com L'homme qui ment, L'Eden et après o Glissements progressifs du plaisir. Ser un voyeur és deixar-se portar. Buscar en Boris. I saber que allò que observem és, en el fons, la metàfora d'un Trans-Europ-Express: anem i tornem, sense saber on anem i d'on tornem. Malgrat el sexe. Malgrat les condicions. Ainsi que...

Rois et Reine

És el problema de planificar les vetllades essencialment nocturnes. Rebutges a sexe hardcorià - sempre gratificant per a la teva vanitat sensible - a canvi d'una cinta de vídeo a càrrec de François Ozon. Sopes i, amb la calma, esperes que els aliments prèviament digerits es reconverteixien en caca. El fet no es produeix i tu, com no, et comences a preocupar. El món comença a donar voltes i, la ment, t'insta a observar els destells eminentment letàrgics. Recorres a la televisió i, de sobte, l'excussa se't planta enfront dels mateixos nassos.

I és en aquestes circumstàncies quan un comença el seguiment de la pel·lícula Rois et Reine, del francès Arnaud Desplechin. Implacable des del seu inici, el muntatge sobre el primer pla de la bella Emmanuelle Devos incita a no perdre detall del què succeirà. I, de sobte, amb la història de Nora, interpretada per la mateixa Emmanuelle Devos, absolutament consolidada, un nou personatge apareix en pantalla. Mathieu Amalric, majestuós, hi interpreta un aprenent de violinista, xalat sense consonància i filòsof dels que enamoren a les dames en dansa. Una vivint una tragèdia boja, un experimentant una bogeria tràgica. I, progressivament, entenem quin és el nexe d'unió dels dos personatges. És l'inici d'una redempció bucòlica; són les conseqüències de les misèries contagioses.

Amor, mort, hipocresia, destí, voluntat, retòrica. L'objectiu, sobreviure a.

Els reis i la reina en són exemples paradigmàtics. Els reis i la reina d'Arnaud Desplechin, també.