Ja ho deia el company Sergi Calle no fa gaire. El Cinematògraf, un programa de Moviola Produccions que s'emet en diferents cadenes de televisió locals dels Països Catalans a través de Comunicàlia TV, ha estat considerat el millor programa d'actualitat informativa, entrevistes i reportatges segons els Premis Zapping d'enguany.
En el seu moment ja em faig felicitar (sí, jo a mi mateix) per aquest triomf d'El Cinematògraf. Es tracta d'un humil i modest programa on l'amor pel cinema i el seu art resulta tan afalagador que l'espectador acaba convertit en un intrínsec badoc motivat de la passió i vocació que Quim Crusellas i el seu equip tenen per parlar i tractar de cinema. En certa manera, tinc la sensació que jo, sense ésser capaç de seguir-lo en la seva totalitat ni regularment, he estat un dels espectadors que un bon dia va descobrir El Cinematògraf a la Televisió d'Osona (TVO) i que des de llavors ha pogut valorar l'experimentació i evolució de la seva experiència, tan qualitativament com quantitativament parlant. Llavors, no sé quans anys tenia (12?; 13?; 14?;15?) mirava moltes, moltes pel·lícules. M'ho empassava tot i, bàsicament, allò que m'oferia el meu cinema local de capçalera. Ara, miro menys, menys pel·lícules. No m'ho empasso tot i, bàsicament, intento ser alternatiu i indie en aquest sentit. Sóc millor cinèfil ara que llavors? No ho sé. Però sempre queda l'últim recurs d'El Cinematògraf, on s'especifiquen algunes de les millors valoracions i aportacions cinematogràfiques que es poden sentir actualment en el panorama audiovisual del país.
Escric tot això, i reitero en un tercer paràgraf, perquè El Cinematògraf és, probablement, un dels millors exemples de periodisme realitzat des de la inquietud i el nervi personal. Una inquietud i un nervi que, a tots i totes nosaltres, ens hauria de servir d'alguna cosa. No sé per quin fi, però segurament per algun. En teatre, és recomanable que les coses importants es repeteixin 3 vegades. Les coses s'han de repetir 3 vegades.
En el seu moment ja em faig felicitar (sí, jo a mi mateix) per aquest triomf d'El Cinematògraf. Es tracta d'un humil i modest programa on l'amor pel cinema i el seu art resulta tan afalagador que l'espectador acaba convertit en un intrínsec badoc motivat de la passió i vocació que Quim Crusellas i el seu equip tenen per parlar i tractar de cinema. En certa manera, tinc la sensació que jo, sense ésser capaç de seguir-lo en la seva totalitat ni regularment, he estat un dels espectadors que un bon dia va descobrir El Cinematògraf a la Televisió d'Osona (TVO) i que des de llavors ha pogut valorar l'experimentació i evolució de la seva experiència, tan qualitativament com quantitativament parlant. Llavors, no sé quans anys tenia (12?; 13?; 14?;15?) mirava moltes, moltes pel·lícules. M'ho empassava tot i, bàsicament, allò que m'oferia el meu cinema local de capçalera. Ara, miro menys, menys pel·lícules. No m'ho empasso tot i, bàsicament, intento ser alternatiu i indie en aquest sentit. Sóc millor cinèfil ara que llavors? No ho sé. Però sempre queda l'últim recurs d'El Cinematògraf, on s'especifiquen algunes de les millors valoracions i aportacions cinematogràfiques que es poden sentir actualment en el panorama audiovisual del país.
Escric tot això, i reitero en un tercer paràgraf, perquè El Cinematògraf és, probablement, un dels millors exemples de periodisme realitzat des de la inquietud i el nervi personal. Una inquietud i un nervi que, a tots i totes nosaltres, ens hauria de servir d'alguna cosa. No sé per quin fi, però segurament per algun. En teatre, és recomanable que les coses importants es repeteixin 3 vegades. Les coses s'han de repetir 3 vegades.
