27/12/09

Joanna Newsom

Els principis essencials del tot es poden corrompre amb la part. Constatacions verídiques a les que hom, esgotadament cansat de fer apologia del no-esgotament, recorre per evidenciar la seva ignorància. La seva i la de tots.

I és en tessitures com aquestes on la tessitura contemporània per antonomàsia - atribució de caràcter personal i personalíssim - han de ser reivindicades, a l'igual que l'autodeterminació i drets varis. Qui, doncs, no es deixa consternar per la melancolia lacònica d'un prodigi vocal amb escassos precedents i succedents?

Reconversió de Bjork en una fada nocturna que mai no diu adéu i de la qual resulta impossible no deixar-se induir, Newsom reuneix totes les característiques inimaginables per esdevenir un cànon propedeutètic al voltant de la combinació multidisciplinar musical. I tot, sempre i eternament, amb una arpa de comodí a mode de companyonia.

És clar, doncs, que això no pot concloure ni molt menys aquí. I és que la crida, des del cinema, no es pot fer esperar més. És el rostre perfecte. La veu perfecte. Degustin-la, en un petit tast interpretatiu, si els plau...

31/8/09

Universitat Catalana d'Estiu

La UCE o Universitat Catalana d'Estiu és un fet.
Cultural o social o polític.
Cultural i social i polític.
Anem enllà.

21/6/09

Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien


Les herències són importants. Això tots i totes ho sabem. No és el millor néixer sense res que néixer amb molt. I, a partir d'aquí, les il·limitacions comencen a crear-se en un subconscient que les utilitza per sublevar-se davant el seny del conscient, valgui la redundància.

No és estrany, doncs, que Brel adquireixi tant protagonisme. Que sigui ell el deixeble. I que siguin molts els hereus, passats o no pel port d'Amsterdam. Passos que es tramiten i passos que fluctuen. I, llavors, el ventall és ampli. Molt ampli. Des de Lió fins a Sant Sadurní, per exemple.

I, inevitablement, ens acabem veient obligats a reiterar-nos i repetir-nos. Com les ombres, repeticions sinuoses del nostre esperit. Del nostre deambular. Del nostre ésser.

No cal caure en la complaença. Ni en els homenatges. L'abandó del caràcter de simular per l'adopció d'una clara personalitat. Personal i personalíssima. Decisions com aquestes són les que ens fan grans; fins i tot, i perdó pels convencionalismes de l'expressió, millors persones. I és amb aquesta actitud activista que Anna Roig i companyia passen de l'efervescència a la permanència. Històries agudes, boniques, tendres i, com les paraules, dolces o amargues. Històries narrades amb convicció. Històries cantades amb ironia majestuosa. Històries. Fan falta més pretextos? El cabaret, o la seva essència, està llest.

31/5/09

Primavera Sound

La filosofia és la ciència més banal que existeix. Cap discussió al voltant de sentències que pretenen adquirir reminiscències d'índexs gairebé mesopotàmics. Descobrir el món que ens envolta és un intent de regirar el tot i el més. El gens i el menys, en el sentit desolador dels termes. Ara bé, les dificultats d'encisar, d'embruixar i de desemmascarar no són pas, ni molt menys, fàcils. Ai las, pronunciaríem els que no ens ho creguéssim. Els que no ens ho crèiem. Els que ens en fem creus.

Per sobre de tot, hi ha noms. Més que noms. Cal ésser sublim, sovint, per no adonar-se del que significa la munió. Allà. Davant. Reciprocitat entre ambdues bandes, mai millor dit. Però clar, sovint les excuses no hi són. És impossible excusar-se en possibles i hipotètiques alternatives. L'aurèola que desprenem és el que ens fa mereixedors de cartells i encapçalaments no tan trivials. I, després de dues dècades, allà, com qui no vol la cosa, Neil Young fa acte de presència. Ens ho havien promès. Ens n'havien parlat. I, nosaltres, hem de callar. Perquè no som capaços per entendre'l. Per entendre què és la història. La història de la globalització - o dels seus primers passos - personificada. I, darrera l'embriaguesa musico-emocional de Young, més joves.


Sonic Youth, per entendre'ns. Jarvis Cocker, o el que queda de la pulpa. A pesar del so, sempre queda bé venir de Dublín, cal assentir davant My Bloody Valentine. O perquè la diferència entre tenir-la i no tenir-la rau en Yo La Tengo. O l'elegància superpersonificada en Saint Etienne. O la vellesa de la joventut minimalista d'un piano emprat per Michael Nyman. O moltes altres coses. Perquè a darrera, fan acte de presència The Mae Shi, Joe Henry, Art Brut, Herman Dune o Ezra Furman. I, encara més endarrerits per símptomes nocturns, Simian Mobile Disco, Aphex Twin, Michael Mayer, Meneo o Zombie Zombie.

Ai las, pronunciaríem els que no haguéssim pogut compartir vetllades merament primaverenques. I sonores, s'entén, és clar.

24/3/09

Odessa


Darkness as a factor. An overflowing factor, we may say. There is no reason to think there is no reason. Euphoria or elation are also valid words to describe the spirit of this fatal darkness. Of these fatal darknesses.

It's in these moments, between non-expressions and expressions, when the strenght appears. Suddenly. Without previous warning. And the strenght, logically, is too strong. And we become weak. As always. As yesterday. As, probably, tomorrow. Because, there is no diference between always, yesterday and tomorrow. Monday is the paradigm. Monday as the beginning of a huge tradition. And it's not any joke.

Darkness and strenght. Or, in other words, Odessa. Somewhere, in the middle of nowhere. It's supposed to be, for example, between Groningen and New Orleans. Next to Greece or Italy. Like a brothel, we can assure.


We've always been more interested on behinds. Behind doors. And, then, explosions, outbreaks, shatterings and burstings from the heaven. From the sky. From the hill. From the river. Maybe because of river's closeness. Maybe just because. And, inevitably, our poor and damned heart gets excited. What's talent?, shall we ask. Or, at least, we should wonder. 'To take part in it', intellectual people hold. What's participation?, shall we ask. What's jazz? And, among the repetition, both sides, we may consider. Or three of them, if we don't want to forget the liquid source of peaceful.

20/2/09

St Drum's


Era aleshores quan les descàrregues de joia, emoció i emotivitat començaven a sublevar-se. Contra ella. Contra nosaltres. Contra mi. Bellesa ancestral, per una vegada a la vida.

Aquesta és la història de la història. La història d'allò que ja ha estat contat i que, automàticament i bèlgicament, es torna a reproduir, valgui la redundància. Etilisme i exageració. Etilisme i supervivència. Perquè Darwin, de ben segur, parlava en aquests termes.

Ni exageració ni supervivència. Les tradicions, humanament i universitària ben portades i equilibrades, necessiten de punts àlgids. Punts on la substància i la cadència esdevinguin una virtut. Una virtut, encara que sigui opaca. L'opacitat de la virtut, que dirien en una frase feta seva aquells filòsofs tan bonament acceptats.

I és en aquesta conjuntura on la batalla aflora. La jungla -salvatge, dèspota, atractiva i maliciosa- a la caça del seu aliment més preuat. Més desitjat. Més anhelat. El dret, context de l'esdeveniment i el personalisme, desapareix. L'anarquia encara té vida, ni que sigui en forma de St Drum's.

6/2/09

Amsterdam

Or how a tip may be the beginning of a trip.

28/1/09

Russian Red



És d'aquelles vicissituds que un espera. I desespera per/amb elles. Només m'agradaria contagiar-me'n i, després, fer-ho públic. Publicar-ho. Despertar-ho. Entre mi. Entre nosaltres. Hi ha fronteres que potser fan més llarga la distància. Però, en el fons, aquesta distància no és tan distant com a priori podríem pensar. No és necessària. No és gens necessària.

I és que les distàncies no importen quan les aparences se sobreposen. Es complauen. Es modulen. De Rússia, diuen alguns que li agradaria venir. De vermell, alguns es pensarien que vesteix. Ni una cosa ni l'altra la constitueixen. Ens constitueixen. I llavors, creiem que no creiem. Que ells no creuen.

Contacte en primera persona amb Russian Red. El talent personificat. El futur fet present. El futur en ella. Poques butaques a la sala. Però suficients. Més que suficients per entendre que els treballs sonors de producció no són sempre necessaris. Netes i pures, així són la veu i la guitarra de Russian Red.

1/1/09

Ruigoord


Hi ha. I hi deixa d'haver. Aquesta és la dicotomia en què es basa la nostra existència materialista. Ni més ni menys, prosseguint en aquests termes tan nostrats. No podem deixar de cessar, perquè el cessament no s'inclou en aquest seguici que és la nostra essència. Tan clara, tan contundent. Hom, convençut, ho intenta. Però l'èxit, com en l'amor i com en l'atzar, és precoç. I si és precoç, és efímer. I si és efímer, és nul. I si és nul, és inexistent.

La inexistència de la inexistència condueix a l'ésser humà per indrets desconeguts. Desconeixença potser no és el terme precís. Indrets inesperats, malgrat l'esperança és quelcom que no es té, perquè abans ha estat perduda. Tot plegat, com si fos un reducte reduccionista. És en aquesta aurèola on cal situar-se. On cal situar-nos.

I de sobte, Ruigoord. Nom simple i devastador que esclata com un estrall virulent i vaporós. És al fons i a mà dreta, com ens faríem entendre en contextos neomatinals. És passat el port. És passat el polígon industrial. L'okupació es desenvolupa allà. Una okupació 'light', moderada, acceptada, normalitzada, assumida, integrada. Amb parada d'autobús regular de línia inclosa. Llar de hippies i artistes, Ruigoord és el paradís per aquells que creuen en l'existència de paradisos, ja sigui fiscals o no. És on es concentra el tot i el res. Amb metonímies que insisteixen a plantejar, als vulgars i als insipients, dubtes egocèntrico-referencials. Comprovar-ho, si més no cal, i anar a cavall entre ritmes 'trances' i 8's i 9's.