O el que és el mateix: Anna. Hi ha setmanes en què noms, arrels de noms, arrelen a l'interior d'un. I penetren en el decurs del discurs, enciclopèdic, encefaloide. El colpir entès en termes ambigus indueix a creure, a somniar, a destruir-se. I mentre s'ignora que Kenenisa Bekele corre a pocs metres de la teva figura, un se n'adona que un Palau-solità i Plegamans i un Ripoll junts també estan corrent allà, a pocs metres de la teva figura. És per això que ni l'ésser més requisitori pot conjugar-te. Però sí empastifar-te.
Trencar les normes. O un mar de xifres, que deia Falk Richter. El patetisme previ t'enfonsa i t'arrossega a la foscor més clarivident. Ni idea de la caverna mítica. Perquè tot començar és sinònim d'acabar, en el que s'entén com la més estúpida i agosarada de les accions humanes. De fet, no cal ésser suficientment llest per plantejar-s'ho. Plantejar-la. Plantejar-li-ho.
Todd Solondz és un freak. I els freak molen. Cal tenir clares premisses majors per no emportar-se sorpreses macabrament inesperades. Les històries són abstractes, al cap i a la fi. A vegades, jo sóc el protagonista. A vegades, ella l'és. I a vegades, ells el són. L'abstracció perfilada des d'un punt de vista conceptiu. Solondz intercanvia els protagonistes. Afegeix més o menys lletres a la mateixa paraula, però amb la convicció que l'objectiu del terme acabarà sent el mateix. Tant si és per aquí com si és per allà. Solondz hauria de demanar perdó. Perdó per oferir-nos els nostres propis temors metaforitzats en forma literària. Ni que sigui, a vegades, a través d'un recurs poètic, que deia aquell professor de l'escola.
Trencar les normes. O un mar de xifres, que deia Falk Richter. El patetisme previ t'enfonsa i t'arrossega a la foscor més clarivident. Ni idea de la caverna mítica. Perquè tot començar és sinònim d'acabar, en el que s'entén com la més estúpida i agosarada de les accions humanes. De fet, no cal ésser suficientment llest per plantejar-s'ho. Plantejar-la. Plantejar-li-ho.
Todd Solondz és un freak. I els freak molen. Cal tenir clares premisses majors per no emportar-se sorpreses macabrament inesperades. Les històries són abstractes, al cap i a la fi. A vegades, jo sóc el protagonista. A vegades, ella l'és. I a vegades, ells el són. L'abstracció perfilada des d'un punt de vista conceptiu. Solondz intercanvia els protagonistes. Afegeix més o menys lletres a la mateixa paraula, però amb la convicció que l'objectiu del terme acabarà sent el mateix. Tant si és per aquí com si és per allà. Solondz hauria de demanar perdó. Perdó per oferir-nos els nostres propis temors metaforitzats en forma literària. Ni que sigui, a vegades, a través d'un recurs poètic, que deia aquell professor de l'escola.
