En algunes ocasions, els nostres errors esdevenen un estímul per seguir caminant amb el cap a mig camí entre aixecat i abaixat. En algunes ocasions, les nostres virtuts esdevenen un obstacle per fracassar en la més sublim de les expectatives no creades.
Dubtar no és un bon indicador. Dubtar és, inevitablement, perdre. I mentre dubtes, perds la cartera. Literalment. I mentre encara dubtes, tens temps de recuperar-la. Però no suficient com per superar el rellotge, indestructible, immutable. La Nathalie Baartman i la interpretació del seu Los ja han començat i tu, senzillament tu, et quedes a la porta mirant una sabata, així com també unes lletres, presumptament en holandès, que indiquen que ets un pringat. A aquestes alçades, no puc deixar de somniar en la Nathalie Baartman. Les fotografies que he observat, ja siguin de la seva figura o no, introdueixen la meva dilatada ment en un univers on, no sé perquè -o sí-, s'hi mesclen reminiscències de Natalie Portman i Keira Knightley.
Descansos engrescadors abduïts per Ralph Ellison i el seu Invisible Man, amb gotes de Pocahontas i Louis Armstrong i sinèrgies vàries diverses, l'escolta dels frisats sense saber perquè The Kevin Costners es converteix en un honor des dels primers instants. Ens encaminem cap a un esdevenir on, els músics, es poden reinventar sense necessitar de fer-ho. No es requereixen ni màscares ni sorbets de llimona recent realitzats. El nom, The Kevin Costners, no deixa espai per a dubtes sobre què i perquè. És senzillament aquest esperit cool on voler ser independent massa sovint és fracassar en l'intent. Però no sempre.
Amb referents clarament intuïbles com The Shins, Clap Your Hands Say Yeah o Wilco, The Kevin Costners s'apunten al so lleuger de l'indie pop, on la melodia rítmica no es renyeix amb la contundència sonora d'una bateria tan necessària com imprescindible. Una posada en escena neta, sense escrúpols, informal i digne d'aquell que s'atreveix a ballar amb llops, The Kevin Costners esdevindran, amb més o menys sort, una formació important dels Països Baixos. Això sempre i quan, temes com Laid me love me o Lack of sun, obtinguin el ressò mediàtic indissociable per abanderar -per què no?- la nova generació continuista del pop alternatiu.
Dubtar no és un bon indicador. Dubtar és, inevitablement, perdre. I mentre dubtes, perds la cartera. Literalment. I mentre encara dubtes, tens temps de recuperar-la. Però no suficient com per superar el rellotge, indestructible, immutable. La Nathalie Baartman i la interpretació del seu Los ja han començat i tu, senzillament tu, et quedes a la porta mirant una sabata, així com també unes lletres, presumptament en holandès, que indiquen que ets un pringat. A aquestes alçades, no puc deixar de somniar en la Nathalie Baartman. Les fotografies que he observat, ja siguin de la seva figura o no, introdueixen la meva dilatada ment en un univers on, no sé perquè -o sí-, s'hi mesclen reminiscències de Natalie Portman i Keira Knightley.
Descansos engrescadors abduïts per Ralph Ellison i el seu Invisible Man, amb gotes de Pocahontas i Louis Armstrong i sinèrgies vàries diverses, l'escolta dels frisats sense saber perquè The Kevin Costners es converteix en un honor des dels primers instants. Ens encaminem cap a un esdevenir on, els músics, es poden reinventar sense necessitar de fer-ho. No es requereixen ni màscares ni sorbets de llimona recent realitzats. El nom, The Kevin Costners, no deixa espai per a dubtes sobre què i perquè. És senzillament aquest esperit cool on voler ser independent massa sovint és fracassar en l'intent. Però no sempre.
Amb referents clarament intuïbles com The Shins, Clap Your Hands Say Yeah o Wilco, The Kevin Costners s'apunten al so lleuger de l'indie pop, on la melodia rítmica no es renyeix amb la contundència sonora d'una bateria tan necessària com imprescindible. Una posada en escena neta, sense escrúpols, informal i digne d'aquell que s'atreveix a ballar amb llops, The Kevin Costners esdevindran, amb més o menys sort, una formació important dels Països Baixos. Això sempre i quan, temes com Laid me love me o Lack of sun, obtinguin el ressò mediàtic indissociable per abanderar -per què no?- la nova generació continuista del pop alternatiu.
