Turistes i residents

«Jo el que vull és, poder ser algun dia, turista». Aquesta frase, treta de context i inclosa en un mer text pretenciós, perd tota la perversitat que té quan R. la pronuncia en el decurs de l’espectacle Els Residents, vist a Vic el passat dijous i el qual és fruit del Taller de Dramatúrgia de l’Institut del Teatre, amb text de Lucía Carballal i direcció de Pau Sastre.

Els Residents és un acostament diferent al fenomen del turisme i de les vacances. I és que sense ésser una clara burla ni una ridiculització descarada al model de turisme persistent i de postal que posen en marxa les grans ciutats, l’espectacle sí aconsegueix posar en marxa les nostres ments reflexives sobre la misèria d’allò que denominem amb tanta amplitud i solvència com a vacances i turisme. La perspectiva de la relativitat abunda tant i de forma subliminal en el text que no és estrany que l’obra ens expliqui la vida dels residents a partir de l’arribada d’un turista, la vida dels quals únicament discerneix pel fet que uns són residents i l’altre és resident i, ocasionalment, turista.

Tot i que en cap moment s’esmenten, sí que a Els Residents transcendeix el record del tsunami de l’Àsia sud-oriental i de l’huracà Katrina a New Orleans. Precisament, el punt de partida de l’espectacle és quan la seva autora, Lucía Carballal, va llegir en la premsa internacional que, malgrat la devastació soferta a New Orleans, el centre turístic de la ciutat havia romàs pràcticament inalterable, fet que, a diferència de les zones perifèriques i consegüentment més pobres, no havia reduït la visita de turisme.

Partint d’aquesta base i de la voluntat de mostrar com una sèrie de persones gairebé allunyades per la civilització i que ho van perdre tot fruit d’una tempesta són utilitzades, però amb agraïment, per una tal Possible Travels (agència de viatges) per acollir turistes amb ànima caritativa, el més fàcil per l’obra hagués estat presentar-nos el personatge del turista amb els clars trets d’occidentalisme, capitalisme, opulència i ganes de tranquil·litzar consciències condemnables. Però no. I aquest és el gran mèrit d’un text. Oferir-nos un turista que, despullat humanament parlant, és tan bo i tan dolent com els miserables residents de la zona provoca un xoc flagrant en la història, que contràriament al que podíem esperar ens immersa en una anàlisi de les conductes humanes davant la necessitat de sobreviure. Es pot sobreviure sent poca cosa (el turista Josep Maria); es pot sobreviure amb ambició (R.); es pot sobreviure tenint uns ideals (el resident Pol), i es pot sobreviure per la por a viure (la resident Juli). I, en funció del lloc i del moment, un dia sobreviurem d’una manera, i demà d’una altra. Perquè, i aquesta seria la conclusió d’Els Residents, un dia podem ser turistes, i demà podem ser residents.

En aquell lloc

De totes les obres fotoperiodístiques que es poden veure a l'exposició itinerant FotoPres 07, n'hi ha una que em va atrapar. Es tracta de l'obra de la barcelonina Lorena Ros, mereixedora del segon premi que porta el mateix nom que l'exposició. Simple, la proposta que realitza Ros és tan agosarada que aconsegueix reflectir amb glaçament i deslabialització la tragèdia soferta i arrossegada per aquelles persones que, en algun moment de la seva infància, van ser víctimes d'abusos sexuals.

Ros realitza un treball de perspectiva que consisteix a retratar la persona d'ara i aquí per, seguidament, mostrar el paisatge d'ara i aquí on van tenir lloc aquests abusos. Abusos produïts en un passat, però sempre tan presents.

Lorena Ros no pretén res més. Ella ens mostra les persones, despullades i vulnerables, mentre miren a un horitzó que sempre hagués pogut i podrà ser més blau. Ella ens mostra els escenaris, frescos i agradables, mentre els seus secrets romanen amagats. Secrets que tenen les persones; color que tenen els paisatges. Curiós intercanvi de sensacions en el camí de la supervivència.

Nocilla

Escric aquest post fruit de l'interès i l'impaciència que em genera l'entrevista que la Txell Bonet realitza a l'escriptor, per dir alguna cosa, Agustín Fernández Mallo, en el programa d'IcatFm Cabaret Elèctric. Interès perquè cada vegada que sento parlar a Fernández Mallo, no puc evitar sentir-me encisat pel seu imaginari estètico-creatiu. Impaciència perquè estic anhelant retrobar-me amb l'univers Nocilla de la seva nova obra, Nocilla Experience, que és ni més ni menys que la segona part de la seva trilogia batejada com a Proyecto Nocilla.

No puc parlar de Nocilla Experience, encara. Però sí puc parlar de la part anterior, Nocilla Dream. Una novel·la fragmentada i desfragmentada formada per microcapítols que ens transporten incessantment i volàtilament a universos paradigmàtics, amargs, obscurs i electrònics; moderns, materialistes i territorials; desèrtics i inundats; plens. O buits.

Sóc incapaç de fer-ne una valoració global. Segurament, si em miro Nocilla Dream com a llibre, em genera una certa incertesa i dubtes sobre la connexió històrica. És per això que opto per fixar-me en l'ètica literària d'aquests microcapítols que abans comentava, plens de dosis absurdes i científiques que ens remeten a una solitud i a una buidor davant la qual els éssers humans no podem fer res més que creuar els braços.

Poesia que deambula entre la prosa, la ciència i la matemàtica, Nocilla Dream és considerada una obra avantguardista i líder del que alguns ja han començat a etiquetar com a literatura pop. És sens dubte, la millor carta de presentació que podia realitzar el creador del terme poesia postpoètica.

Fires i mercats

Acabat el Mercat del Ram, és moment de fer valoracions i més valoracions. Des de l'ImpeVic, que és l'Institut Municipal de Promoció Econòmica de la capital d'Osona i l'entitat organitzadora del Mercat, el balanç és més que posititiu, ja que els seus indicadors asseguren que, entre el 13 i el 16 de març, es van donar cita a la mostra més de 100.000 persones, superant l'afluència de públic d'edicions anteriors.

Així doncs, els vigatans i vigatanes, i extrapolables als catalans i catalanes, ens hauríem de sentir satisfets de comptar amb un Mercat del Ram tan dinàmic i popular. Però el cert, és que aquest dinamismes i aquesta popularitat s'ha aconseguit en detriment de la cultura. I el que és pitjor de tot; en detriment de la cultura popular.

En un gest terroríficament esgarrifós i espantós, l'ImpeVic va decidir treure l'aplec popular de sardanes de la Plaça Major, que és l'escenari principals per acollir grans esdeveniments, per marginar-lo al modest emplaçament de la Plaça de la Catedral. Tota decisió és fruit d'una elecció, i l'entitat presidida pel socialista burgès Josep Burgaya va decidir atorgar a la Plaça Major, i enlloc de l'aplec, la possibilitat d'albergar una sensacional, anhelada i esperada exhibició d'un partit de horseball, esport nostrat com pocs altrament conegut com a bàsquet a cavall.

Malgrat tot, i a pesar d'aquest atac directe a certa cultura popular (perquè els Sagals d'Osona, que representen la cultura castellera vigatana, no pateixen ni molt menys aquest tracte discriminatori!), el país va més enllà de fires i mercats (sí, aquest és l'eslògan amb què es promociona Vic) banals, simplistes, hoteleres i materials. Perquè mentre hi hagi nois i noies que s'apunten a sardanes, com aquests representants de la colla sardanista vigatana Arquiris, hi haurà arrelament al territori.