21/9/08

The Soul Snatchers

A la memòria arriben destells d'aquella cita on l'afusellament -literal, verbal o no- de la perplexitat humana reorientà les nostres conductes afrodisíacament animals. La luxúria -a vegades benvinguda, a vegades també- indueix a l'espectador de l'espectacle espectacular a callar per no badar. A badar per no badallar. A badallar per no caure. A caure per no reiterar-se. A reiterar-se per confirmar. A confirmar. I sense fi, ni fil, ni físic, ni física, ni fisiologia.

Sense saber com, les coses avancen. Es mouen sense necessitat d'ésser remogudes. La comunicació, sovint odiada per aquells que volen i pretenen fer de la seva catarsis comunicativa un negoci vital, adquireix palpitacions d'ombres modèliques que agermanen una comunitat in crescendo. La nit té moltes virtuts i, una d'elles, és la foscor. I la il·luminació de la foscor. I l'embolcall de tot plegat és, sense voluntat d'obrar, la capacitat d'escoltar.

I mentre escoltes, també divises. I, de cop, coincidències. Pascal Comelade. S'aixeca; s'està encenent. Sex Machine. James Brown. MMVV. Aquestes dates, també. I, de cop, trobes complicitats. I els la demanes. Perquè saps que ells són capaços. Segur. Ho han demostrat al llarg dels 70 minuts -per dir una quantitat temporal- previs. I ho fan. I ho claven. Segur que al Comelade de Gràcia també li hagués agradat.


The Soul Snatchers no són ni innovadors, ni reinventors, ni continuistes, ni estilitzats. Acostuma a passar en aquestes ocasions on, no saps perquè vas allà i acabes entenent quin era el teu fat allà. De ben segur que no mouràs ni un dit per repetir però, el tast no ha estat -valgui la redundància, si és que n'hi ha- gens menyspreable. Tots tenim una ànima i, quan aquesta ànima fructifica, les possibilitats augmenten. Aquesta és la base de The Soul Snatchers, una formació a priori caduca que no desconnecta amb el públic jove. I aquesta és la seva gràcia, la seva virtut, el seu valor. Veus profundes alternables i alternades atorguen a The Soul Snatchers la possessió de la màgia del blues. Un blues que esdevé rock'n'roll en el moment en què la complicitat emissor-receptor fa aflorar el funky i el fun. D'ells. I d'elles.