La filosofia és la ciència més banal que existeix. Cap discussió al voltant de sentències que pretenen adquirir reminiscències d'índexs gairebé mesopotàmics. Descobrir el món que ens envolta és un intent de regirar el tot i el més. El gens i el menys, en el sentit desolador dels termes. Ara bé, les dificultats d'encisar, d'embruixar i de desemmascarar no són pas, ni molt menys, fàcils. Ai las, pronunciaríem els que no ens ho creguéssim. Els que no ens ho crèiem. Els que ens en fem creus.
Per sobre de tot, hi ha noms. Més que noms. Cal ésser sublim, sovint, per no adonar-se del que significa la munió. Allà. Davant. Reciprocitat entre ambdues bandes, mai millor dit. Però clar, sovint les excuses no hi són. És impossible excusar-se en possibles i hipotètiques alternatives. L'aurèola que desprenem és el que ens fa mereixedors de cartells i encapçalaments no tan trivials. I, després de dues dècades, allà, com qui no vol la cosa, Neil Young fa acte de presència. Ens ho havien promès. Ens n'havien parlat. I, nosaltres, hem de callar. Perquè no som capaços per entendre'l. Per entendre què és la història. La història de la globalització - o dels seus primers passos - personificada. I, darrera l'embriaguesa musico-emocional de Young, més joves.
Sonic Youth, per entendre'ns. Jarvis Cocker, o el que queda de la pulpa. A pesar del so, sempre queda bé venir de Dublín, cal assentir davant My Bloody Valentine. O perquè la diferència entre tenir-la i no tenir-la rau en Yo La Tengo. O l'elegància superpersonificada en Saint Etienne. O la vellesa de la joventut minimalista d'un piano emprat per Michael Nyman. O moltes altres coses. Perquè a darrera, fan acte de presència The Mae Shi, Joe Henry, Art Brut, Herman Dune o Ezra Furman. I, encara més endarrerits per símptomes nocturns, Simian Mobile Disco, Aphex Twin, Michael Mayer, Meneo o Zombie Zombie.
Ai las, pronunciaríem els que no haguéssim pogut compartir vetllades merament primaverenques. I sonores, s'entén, és clar.
