Palindromes

O el que és el mateix: Anna. Hi ha setmanes en què noms, arrels de noms, arrelen a l'interior d'un. I penetren en el decurs del discurs, enciclopèdic, encefaloide. El colpir entès en termes ambigus indueix a creure, a somniar, a destruir-se. I mentre s'ignora que Kenenisa Bekele corre a pocs metres de la teva figura, un se n'adona que un Palau-solità i Plegamans i un Ripoll junts també estan corrent allà, a pocs metres de la teva figura. És per això que ni l'ésser més requisitori pot conjugar-te. Però sí empastifar-te.

Trencar les normes. O un mar de xifres, que deia Falk Richter. El patetisme previ t'enfonsa i t'arrossega a la foscor més clarivident. Ni idea de la caverna mítica. Perquè tot començar és sinònim d'acabar, en el que s'entén com la més estúpida i agosarada de les accions humanes. De fet, no cal ésser suficientment llest per plantejar-s'ho. Plantejar-la. Plantejar-li-ho.

Todd Solondz és un freak. I els freak molen. Cal tenir clares premisses majors per no emportar-se sorpreses macabrament inesperades. Les històries són abstractes, al cap i a la fi. A vegades, jo sóc el protagonista. A vegades, ella l'és. I a vegades, ells el són. L'abstracció perfilada des d'un punt de vista conceptiu. Solondz intercanvia els protagonistes. Afegeix més o menys lletres a la mateixa paraula, però amb la convicció que l'objectiu del terme acabarà sent el mateix. Tant si és per aquí com si és per allà. Solondz hauria de demanar perdó. Perdó per oferir-nos els nostres propis temors metaforitzats en forma literària. Ni que sigui, a vegades, a través d'un recurs poètic, que deia aquell professor de l'escola.

My Blueberry Nights

Perquè la foscor s'endevina. Ni fàcilment ni difícil. Però s'endevina. Allà, enmig de les terres planes on els paràsits s'adormen assumint la posició preestablerta, allà, ella s'aguditza. I s'accentua. Foscor. Més foscor demanaven alguns. I, mentrestant, penombres exhaustes que sense ésser suplicades són dignes d'un acte suplicatori.

És això i més. Disset. O més. O menys. És igual. El compte esdevé una inutilitat cadussera. No sabem quants. El resultat, demà al matí. Matí d'insomni, d'alegries i remordiments. Les tornades i les anades. Més és menys, que deia aquell i que deien aquells ignorants, també.

Les nits, però, són espai de trànsit. I de xàfecs tempestuosament tempestius. Wong Kar Wai ho sap. Cat Power enlluerna a Norah Jones. I ambdues s'enlluernen. I enlluernen a l'espectador. No tant, potser, cinematogràficament, però sí musical. Novament, Wong Kar Wai encerta en l'elecció dels seus nous pecats capitals sonors. The Greatest i els altres. Surant en el decurs de la carretera. Llarga, inacabable, inabastable. I, com gotes que mullen i que deixen a hom xop, les cireretes del pastís. Tot és a la nit. Ànsies que tenyeixen de color un espectacle ja de per se il·luminat. Bars. Frustracions. Pòquers. Autodestrucció com a sinònim de resurecció. Com a sinònim de logística pròpia.

Louvain-La Neuve

No sempre és fàcil entendre les coses. A vegades t'ho expliquen i t'ho comenten. Amb tota mena de detalls. Però és inútil. Reiteradament inútil. Les previsions es realitzen per no complir-se i, òbviament, en el seu no compliment rau l'èxit de les decisions. La sinuositat del paisatge s'adjudica i, a poc a poc, tot s'esdevé. Tot es desenvolupa. Tot es magnifica. I l'apogeu, l'apogeu abrupte, es presenta.

Louvain-La Neuve. O, altrament dit, bellesa tàcita i auditiva. Les comunitats necessiten de rituals. De concentracions. I de manifestacions. Fer d'un ritual una concentració és, quelcom, virtuós. Fer d'un ritual fet concentració una manifestació és, quelcom, novament virtuós. La virtuositat dels esdeveniments succeeix fins a límits inherents, intraspassables. És per aquest motiu que les 24 heures du vélo du Louvain-La Neuve són una arrossegadora d'ingredients neutrògens. La combinació lúdico-festiva exigeix d'ulleres de sol. Exigència, es preguntaven els seus conciutadans.

The Cohens

Planificar les qüestions és un fet caòticament ineficaç. És com un porter automàtic, que malgrat substituir el porter humanístic, esdevé menys autòmata que un autògraf matador. Són aquelles qüestions incisives que, amb el temps, acaben evaporant-se en un ens retrògrad. Malgrat aquesta regla no escrita però innatament i empírica establerta, acabem repetint-nos amb el fi de cometre els mateixos erros. Errors que, en funció de la paràlisi del context, evolucionen en encerts.

Fer tard no sempre significa fer tard. En certs casos, el fer tard és un símptoma de domini, de control, de regne. Perquè hi ha situacions indissociables. Qui desitja és perquè desitja desitjar. I ésser objecte de desig, ja sigui obscurament bunyuelià o no, és una d'aquelles dimensions ultraterrestres que, es vulgui o no, mereix ésser compensada.


És per aquest motiu que The Cohens estaven allà, com esperant a algú. 59 minuts de converses, cerveses i tabola aprofitats per parlar, beure i fer soroll. 59 minuts fins que els germans -posem que són germans, com els cinematogràfics- insereixen al bar per antonomàsia la seva ment musical. Craquejar el foc o, altrament dit, exhibir-se. Exhibir-se amb una contundència poc vista, entesa i agafada des del punt de vista literal. Una de les millors formacions de la provinciana província del Genderland ha de ser necessàriament anhelada, desitjada, penetrada i entaforada. És per això que les emocions adquireixen actitud de pell de gallina en el moment més preuat. Perquè contar fins a cinc també pot ser sinònim de recreació artístico-musical.

Nederlands Film Festival

Hi ha jornades nefastes. Sempre havia volgut escriure aquesta expressió, tan airada i tan supèrflua, però a la vegada tan eficaç. L’ésser o no nefast depèn, bàsicament, d’un mil·ligram de soja etílica consumit la nit anterior amb més o menys quantitat. Un, un mil·ligram més o un mil·ligram menys. Són quantitats suficients com per reconvertir en nefast allò que estava cridat a ser orgàsmic i elefantiàtic.

Poques vegades, el cinema acaba sent la víctima de tot plegat. El cinema, sempre intentat absorbir en dosis arbitràriament qualitatives, és l’essència de l’essència, el prototip del prototip, l’ànima de l’ànima. El cinema, mai no oblidat, se sent agreujat i connotat per aquestes flòbies que volen dominar els carrils de l’efervescència. Tot avança i, ara mateix, el cinema no avança.

Es desmunta la paradeta. Tard, novament. Massa tard, novament. Late. Dramàtica paraula que fereix les ferides del ferit al rebotar a l’interior d’un què anomenat, encara que en excessives ocasions no ho sembli, cervell. Durant 10 dies, la ciutat d’Utrech ha acollit una nova edició del Nederlands Film Festival. Res a dir-ne. La paredeta es desmunta aquí, a davant mateix. Cotxes de JVR Audiovisual. Cotxes oficials del Nederlands Film Festival. Badar no és un bon indicador. Badar és sinònim de fer tard, massa tard. El cinema, evaporat. L’activitat, emmagatzemada per a les gales que han de succeir-se al llarg de les properes hores. Confusament o no, les gales no són cinema. Què és doncs el cinema? Potser el filmar el desmuntar de la paredeta, intentava consolar-se un escèptic nefast.

Anderson

Aquelles anècdotes que sempre contàvem de petits poden, de sobte i sense demanar permís, sobreeixien per ésser presents en aquells instants petits, minúsculs i difuminats, però suficientment compactes, heroics i virulents. És aquest el virtuosisme dels virtuosos i les virtuoses. Ressorgir per perdurar –eternament o no- en els torrents enciclopèdics de les lones del riu, mar o platja.

Que sí. Que no. Que no. Que sí. És indiferent. El fet és que fou. Fou i esdevingué. Sovint, l’aïllament anestèsic és el primer pas, imprescindible i indissociable, per a la consecució de fets i fruits autàrquics. Llençar per la borda –o no- set –o vuit- hores d’una jornada meravellosament plujosa permet, a posteriori, la correcció.

Què és corregir? Hi ha preguntes que no tenen resposta. Aquesta és, amb tota probabilitat esquizofrènica, una d’elles. Fem i desfem. Desfem i fem. Però el punt en què s’aplica la correcció al fer o al desfer és un punt massa boirós, eclèctic i compungit. La correcció pot ser intentar recuperar aquell esperit, a voltes massa violent, a vegades excessivament ansiós. La correcció –i en el marc d’aquesta dubitació immersa en un atzucac- passa per ells. Només ells. Ells i la seva energia, força, entrega i diferència. Els Anderson ho tenen clar. Només poden corregir el decurs de l’existència demostrant què volen i què plantegen.


La seva aurèola és d’una formació gran, meteòrica. Amb experiència internacional asiàtica, els Anderson ho saben. I ho exploten. Les seves veus, tremendament delicades i a mig camí entre l’absentisme i l’egotisme, són la cirereta d’un pastís tramat i empastat a base de melodies que conjuguen l’electrònica amb el folk i el pop sintetitzat. Ells recorden a algú. Ells no recorden a ningú. I, en el marc del dilema andersonià, les anècdotes –mentals o impermeables- afloren.

The Soul Snatchers

A la memòria arriben destells d'aquella cita on l'afusellament -literal, verbal o no- de la perplexitat humana reorientà les nostres conductes afrodisíacament animals. La luxúria -a vegades benvinguda, a vegades també- indueix a l'espectador de l'espectacle espectacular a callar per no badar. A badar per no badallar. A badallar per no caure. A caure per no reiterar-se. A reiterar-se per confirmar. A confirmar. I sense fi, ni fil, ni físic, ni física, ni fisiologia.

Sense saber com, les coses avancen. Es mouen sense necessitat d'ésser remogudes. La comunicació, sovint odiada per aquells que volen i pretenen fer de la seva catarsis comunicativa un negoci vital, adquireix palpitacions d'ombres modèliques que agermanen una comunitat in crescendo. La nit té moltes virtuts i, una d'elles, és la foscor. I la il·luminació de la foscor. I l'embolcall de tot plegat és, sense voluntat d'obrar, la capacitat d'escoltar.

I mentre escoltes, també divises. I, de cop, coincidències. Pascal Comelade. S'aixeca; s'està encenent. Sex Machine. James Brown. MMVV. Aquestes dates, també. I, de cop, trobes complicitats. I els la demanes. Perquè saps que ells són capaços. Segur. Ho han demostrat al llarg dels 70 minuts -per dir una quantitat temporal- previs. I ho fan. I ho claven. Segur que al Comelade de Gràcia també li hagués agradat.


The Soul Snatchers no són ni innovadors, ni reinventors, ni continuistes, ni estilitzats. Acostuma a passar en aquestes ocasions on, no saps perquè vas allà i acabes entenent quin era el teu fat allà. De ben segur que no mouràs ni un dit per repetir però, el tast no ha estat -valgui la redundància, si és que n'hi ha- gens menyspreable. Tots tenim una ànima i, quan aquesta ànima fructifica, les possibilitats augmenten. Aquesta és la base de The Soul Snatchers, una formació a priori caduca que no desconnecta amb el públic jove. I aquesta és la seva gràcia, la seva virtut, el seu valor. Veus profundes alternables i alternades atorguen a The Soul Snatchers la possessió de la màgia del blues. Un blues que esdevé rock'n'roll en el moment en què la complicitat emissor-receptor fa aflorar el funky i el fun. D'ells. I d'elles.