Russian Red

És d'aquelles vicissituds que un espera. I desespera per/amb elles. Només m'agradaria contagiar-me'n i, després, fer-ho públic. Publicar-ho. Despertar-ho. Entre mi. Entre nosaltres. Hi ha fronteres que potser fan més llarga la distància. Però, en el fons, aquesta distància no és tan distant com a priori podríem pensar. No és necessària. No és gens necessària.

I és que les distàncies no importen quan les aparences se sobreposen. Es complauen. Es modulen. De Rússia, diuen alguns que li agradaria venir. De vermell, alguns es pensarien que vesteix. Ni una cosa ni l'altra la constitueixen. Ens constitueixen. I llavors, creiem que no creiem. Que ells no creuen.

Contacte en primera persona amb Russian Red. El talent personificat. El futur fet present. El futur en ella. Poques butaques a la sala. Però suficients. Més que suficients per entendre que els treballs sonors de producció no són sempre necessaris. Netes i pures, així són la veu i la guitarra de Russian Red.

Ruigoord

Hi ha. I hi deixa d'haver. Aquesta és la dicotomia en què es basa la nostra existència materialista. Ni més ni menys, prosseguint en aquests termes tan nostrats. No podem deixar de cessar, perquè el cessament no s'inclou en aquest seguici que és la nostra essència. Tan clara, tan contundent. Hom, convençut, ho intenta. Però l'èxit, com en l'amor i com en l'atzar, és precoç. I si és precoç, és efímer. I si és efímer, és nul. I si és nul, és inexistent.

La inexistència de la inexistència condueix a l'ésser humà per indrets desconeguts. Desconeixença potser no és el terme precís. Indrets inesperats, malgrat l'esperança és quelcom que no es té, perquè abans ha estat perduda. Tot plegat, com si fos un reducte reduccionista. És en aquesta aurèola on cal situar-se. On cal situar-nos.

I de sobte, Ruigoord. Nom simple i devastador que esclata com un estrall virulent i vaporós. És al fons i a mà dreta, com ens faríem entendre en contextos neomatinals. És passat el port. És passat el polígon industrial. L'okupació es desenvolupa allà. Una okupació 'light', moderada, acceptada, normalitzada, assumida, integrada. Amb parada d'autobús regular de línia inclosa. Llar de hippies i artistes, Ruigoord és el paradís per aquells que creuen en l'existència de paradisos, ja sigui fiscals o no. És on es concentra el tot i el res. Amb metonímies que insisteixen a plantejar, als vulgars i als insipients, dubtes egocèntrico-referencials. Comprovar-ho, si més no cal, i anar a cavall entre ritmes 'trances' i 8's i 9's.

Riga

O com escoltar nadales en letonès preveient la pèrdua d'una identitat.

París

O quan la retòrica és en la redundància de l'aire.

Once

Massa expectatives. D'acord, està bé. Relativament. Adverbi imprescindible. Ni una obra mestra ni un fruit maldestre. Sona a carta de presentació. Efectivament. Com un videoclip. Però llarg, més llarg. Curt, per tractar-se d'un llargmetratge. Suficientment, per ésser un projecte benintencionat.

Potser el context, en trànsit entre l'auge i l'espera d'un nou auge, conjuguen en contra de Once. O, almenys, del meu visionatge. Hi ha qüestions indiscutibles, tant se li val. M'agrada la soundtrack. Caure lentament en ella pronunciant discursos utòpics sobre la rellevància de l'amor. I, mentrestant, l'oïda sempre ens exigirà, ni que sigui per instint, apropar-nos a The Swell Season. Motiu o resultat? En tot cas, sempre hi ha un once.

I'm From Barcelona

Existeix la neu? Algunes preguntes, formulades a tall d'hipòtesi merament reivindicativa, serveixen per rellançar l'esperit esgarrinxat i gemegós de l'essència incandescent. En aquest cas, la pregunta en qüestió pot respondre als cànons plantejats anteriorment. O, si hom ho prefereix, pot ésser una simple indexació malfeta. És possible esdevenir Déu a través de la neu? Novament, les respostes s'amplien i s'amplifiquen fins a horitzons, la meta dels quals és invisible fruit de la malastrugança que els acompanya. I mentrestant, en plena paraplegia ciclomental, fer tard. O fer d'hora. O arribar a temps.

I és que la vida ja no és tant què, com -i valgui la redundància- com. Com, paraula que llegida de dreta a esquerra es converteix en moc. Com i moc. Significats ben diferents per explicar com em moc. O com es mou. O com es mouen. O com el moc es mou. El moc pot ser sinònim de refredat. Però també de constipat metafòricament orgàsmic. Les metàfores agraden. Suècia entesa com Catalunya, si m'ho permeteu.


De fet, Estocolm pot ser reconvertible en la magnitud de la tragèdia. Ergo, Barcelona. Ciutat d'apòstols i maquinàries, on els germans i els anarquistes es saluden en el bell mig de l'anomenada plaça de pedra del Fòrum de les Cultures. Allà, si no erro, va ser la meva primera vegada. O, en tot cas, la seva primera vegada. I'm From Barcelona i els seus voltants. I la seva gent. I els seus 12 englobats en uns tèorics 29. I d'un en un, després d'un literal preludi poètic, apareixen entenent-se com gotes d'aigua gelada i clarament barcelonines. Perquè pot ser una il·lusió. Però al mateix temps un pecat. Les il·lusions i els pecats, insòlitament, es donen la mà. Allà, a la Doornrosje, ambdós conceptes preplatònics deambulaven en una òptica espectacular. El més gran espectacle és aquell capaç d'englobar il·lusions i pecats. I, I'm From Barcelona, ho fan.


És més. I de sobte, globus. Globus vermells. I més i més globus vermells. La vetllada esdevé una festa. El goig i la joia impacten en l'esperit. En el nostre esperit. Amb un directe espectacular, treballat i incansable, I'm From Barcelona reuneixen els requisits per caminar en el decurs de la grandesa. Una grandesa que va més enllà de contrucció de cases als arbres o d'avions de paper amb estètica de Harri Houdini. La magnificiència és Ola Kala.

Palindromes

O el que és el mateix: Anna. Hi ha setmanes en què noms, arrels de noms, arrelen a l'interior d'un. I penetren en el decurs del discurs, enciclopèdic, encefaloide. El colpir entès en termes ambigus indueix a creure, a somniar, a destruir-se. I mentre s'ignora que Kenenisa Bekele corre a pocs metres de la teva figura, un se n'adona que un Palau-solità i Plegamans i un Ripoll junts també estan corrent allà, a pocs metres de la teva figura. És per això que ni l'ésser més requisitori pot conjugar-te. Però sí empastifar-te.

Trencar les normes. O un mar de xifres, que deia Falk Richter. El patetisme previ t'enfonsa i t'arrossega a la foscor més clarivident. Ni idea de la caverna mítica. Perquè tot començar és sinònim d'acabar, en el que s'entén com la més estúpida i agosarada de les accions humanes. De fet, no cal ésser suficientment llest per plantejar-s'ho. Plantejar-la. Plantejar-li-ho.

Todd Solondz és un freak. I els freak molen. Cal tenir clares premisses majors per no emportar-se sorpreses macabrament inesperades. Les històries són abstractes, al cap i a la fi. A vegades, jo sóc el protagonista. A vegades, ella l'és. I a vegades, ells el són. L'abstracció perfilada des d'un punt de vista conceptiu. Solondz intercanvia els protagonistes. Afegeix més o menys lletres a la mateixa paraula, però amb la convicció que l'objectiu del terme acabarà sent el mateix. Tant si és per aquí com si és per allà. Solondz hauria de demanar perdó. Perdó per oferir-nos els nostres propis temors metaforitzats en forma literària. Ni que sigui, a vegades, a través d'un recurs poètic, que deia aquell professor de l'escola.