Anderson

Aquelles anècdotes que sempre contàvem de petits poden, de sobte i sense demanar permís, sobreeixien per ésser presents en aquells instants petits, minúsculs i difuminats, però suficientment compactes, heroics i virulents. És aquest el virtuosisme dels virtuosos i les virtuoses. Ressorgir per perdurar –eternament o no- en els torrents enciclopèdics de les lones del riu, mar o platja.

Que sí. Que no. Que no. Que sí. És indiferent. El fet és que fou. Fou i esdevingué. Sovint, l’aïllament anestèsic és el primer pas, imprescindible i indissociable, per a la consecució de fets i fruits autàrquics. Llençar per la borda –o no- set –o vuit- hores d’una jornada meravellosament plujosa permet, a posteriori, la correcció.

Què és corregir? Hi ha preguntes que no tenen resposta. Aquesta és, amb tota probabilitat esquizofrènica, una d’elles. Fem i desfem. Desfem i fem. Però el punt en què s’aplica la correcció al fer o al desfer és un punt massa boirós, eclèctic i compungit. La correcció pot ser intentar recuperar aquell esperit, a voltes massa violent, a vegades excessivament ansiós. La correcció –i en el marc d’aquesta dubitació immersa en un atzucac- passa per ells. Només ells. Ells i la seva energia, força, entrega i diferència. Els Anderson ho tenen clar. Només poden corregir el decurs de l’existència demostrant què volen i què plantegen.


La seva aurèola és d’una formació gran, meteòrica. Amb experiència internacional asiàtica, els Anderson ho saben. I ho exploten. Les seves veus, tremendament delicades i a mig camí entre l’absentisme i l’egotisme, són la cirereta d’un pastís tramat i empastat a base de melodies que conjuguen l’electrònica amb el folk i el pop sintetitzat. Ells recorden a algú. Ells no recorden a ningú. I, en el marc del dilema andersonià, les anècdotes –mentals o impermeables- afloren.

The Soul Snatchers

A la memòria arriben destells d'aquella cita on l'afusellament -literal, verbal o no- de la perplexitat humana reorientà les nostres conductes afrodisíacament animals. La luxúria -a vegades benvinguda, a vegades també- indueix a l'espectador de l'espectacle espectacular a callar per no badar. A badar per no badallar. A badallar per no caure. A caure per no reiterar-se. A reiterar-se per confirmar. A confirmar. I sense fi, ni fil, ni físic, ni física, ni fisiologia.

Sense saber com, les coses avancen. Es mouen sense necessitat d'ésser remogudes. La comunicació, sovint odiada per aquells que volen i pretenen fer de la seva catarsis comunicativa un negoci vital, adquireix palpitacions d'ombres modèliques que agermanen una comunitat in crescendo. La nit té moltes virtuts i, una d'elles, és la foscor. I la il·luminació de la foscor. I l'embolcall de tot plegat és, sense voluntat d'obrar, la capacitat d'escoltar.

I mentre escoltes, també divises. I, de cop, coincidències. Pascal Comelade. S'aixeca; s'està encenent. Sex Machine. James Brown. MMVV. Aquestes dates, també. I, de cop, trobes complicitats. I els la demanes. Perquè saps que ells són capaços. Segur. Ho han demostrat al llarg dels 70 minuts -per dir una quantitat temporal- previs. I ho fan. I ho claven. Segur que al Comelade de Gràcia també li hagués agradat.


The Soul Snatchers no són ni innovadors, ni reinventors, ni continuistes, ni estilitzats. Acostuma a passar en aquestes ocasions on, no saps perquè vas allà i acabes entenent quin era el teu fat allà. De ben segur que no mouràs ni un dit per repetir però, el tast no ha estat -valgui la redundància, si és que n'hi ha- gens menyspreable. Tots tenim una ànima i, quan aquesta ànima fructifica, les possibilitats augmenten. Aquesta és la base de The Soul Snatchers, una formació a priori caduca que no desconnecta amb el públic jove. I aquesta és la seva gràcia, la seva virtut, el seu valor. Veus profundes alternables i alternades atorguen a The Soul Snatchers la possessió de la màgia del blues. Un blues que esdevé rock'n'roll en el moment en què la complicitat emissor-receptor fa aflorar el funky i el fun. D'ells. I d'elles.

The Cuties

Les pluges necessiten resposta. Es tracta d'una obvietat. De fet, és una obvietat. Quedar-se amb els braços plegats no és res més que un símptoma logístic de la decrepitat neofisiològica. Els regals, caiguts o no del cel, han de ser agraïts en la mesura més nihilista possible. Tot és poder. I res és massa. Qüestions intransigents que, internament, esdevenen nàutiques i fàctiques.

M'hagués agradat notar i copsar una certa preocupació. Preocupació per saber com respondria la humanitat davant la posada en marxa del PopRonde, una mena de festival ambulant de música alternativa dels Països Baixos. M'hagués agradat conèixer els batecs que despertava l'inici d'un esdeveniment d'aquestes característiques, equiparable a poques iniciatives que es desenvolupen a pàtries no estatals. Sempre aquest pretèrit plusquamperfet del subjuntiu.

I, a vegades, també aquell passat perifràstic de l'indicatiu. Em va agradar veure una sala LUX, centre cultural per antonomàsia, buidant-se, omplint-se i reomplint-se per seguir, en primera instància, el dinamisme musico-festiu de The Cuties. Hi ha treballs de recerca matinals que, massa sovint, resulten infructuosos. En escasses ocasions, la sort acompanya a la suor computadora. Que el descens per unes escales més que màgiques després d'una tertúlia més que baleàrica acabi amb la visualització de cinc instruments acompanyats de quatre joves preciositats esdevé una temptació, a priori i a posteriori, massa mortal.

Efectivament, The Cuties són diferents. Malauradament, esdevé sorprenent comprovar com una formació integrada en la seva totalitat per dones és capaç d'anar més enllà dels treballs tradicionalment femenins per empapar-se de dots i formes associades a clixés masculins. El seu so és eminentment femení, és clar. I vital. I engrescador. I dinamitzador. I alliberador. I optimista. I positiu. I, és clar, diferent. Uns teclats solistes i una guitarra virtuosa són la carta d'orientació d'unes noies que ironitzen sobre el fet de ser/estar maques/mones/com un tren per invitar al públic a visitar-les.

De visita en visita. Com els jocs de taula. Entre una de vint-i-set possibilitats, la cloenda del PopRonde acaba al mateix local on The Cuties no només han entusiasmat. Qui s'encarrega de tancar o, d'augmentar la dinamita cerebral, són The Routines. O ell i ella. Una parella que, amb l'electrònica a la sang, a la pell o al cos -és indiferent-, fa reviure aquelles èpoques on, no saps perquè, tens ganes d'enfollir. I caure al/per al precipici.

The Kevin Costners

En algunes ocasions, els nostres errors esdevenen un estímul per seguir caminant amb el cap a mig camí entre aixecat i abaixat. En algunes ocasions, les nostres virtuts esdevenen un obstacle per fracassar en la més sublim de les expectatives no creades.

Dubtar no és un bon indicador. Dubtar és, inevitablement, perdre. I mentre dubtes, perds la cartera. Literalment. I mentre encara dubtes, tens temps de recuperar-la. Però no suficient com per superar el rellotge, indestructible, immutable. La Nathalie Baartman i la interpretació del seu Los ja han començat i tu, senzillament tu, et quedes a la porta mirant una sabata, així com també unes lletres, presumptament en holandès, que indiquen que ets un pringat. A aquestes alçades, no puc deixar de somniar en la Nathalie Baartman. Les fotografies que he observat, ja siguin de la seva figura o no, introdueixen la meva dilatada ment en un univers on, no sé perquè -o sí-, s'hi mesclen reminiscències de Natalie Portman i Keira Knightley.


Descansos engrescadors abduïts per Ralph Ellison i el seu Invisible Man, amb gotes de Pocahontas i Louis Armstrong i sinèrgies vàries diverses, l'escolta dels frisats sense saber perquè The Kevin Costners es converteix en un honor des dels primers instants. Ens encaminem cap a un esdevenir on, els músics, es poden reinventar sense necessitar de fer-ho. No es requereixen ni màscares ni sorbets de llimona recent realitzats. El nom, The Kevin Costners, no deixa espai per a dubtes sobre què i perquè. És senzillament aquest esperit cool on voler ser independent massa sovint és fracassar en l'intent. Però no sempre.


Amb referents clarament intuïbles com The Shins, Clap Your Hands Say Yeah o Wilco, The Kevin Costners s'apunten al so lleuger de l'indie pop, on la melodia rítmica no es renyeix amb la contundència sonora d'una bateria tan necessària com imprescindible. Una posada en escena neta, sense escrúpols, informal i digne d'aquell que s'atreveix a ballar amb llops, The Kevin Costners esdevindran, amb més o menys sort, una formació important dels Països Baixos. Això sempre i quan, temes com Laid me love me o Lack of sun, obtinguin el ressò mediàtic indissociable per abanderar -per què no?- la nova generació continuista del pop alternatiu.

Falling down

M'agradaria poder fer balanç i deixar-me anar. Expressar les meves crítiques, les meves amargors i les meves frustracions vers el que havia de ser "l'eix d'aquest semestre". Però no sé si en sóc capaç. Les meves dissertacions estan exhaustes, cansades. Tot resulta insipient i només les fal·làcies ens podrien ajudar a desencallar una situació que alguns o algunes han anomenat de pèrfida.

Mentre escolto (m'atreviria a dir que per primera vegada!) la veu oscil·lant de l'Scarlett Johansson versionant Tom Waits (no, no aniré al seu concert de Barcelona), es precipiten en la meva ment divagada escassos escenaris, records, moments i situacions d'aquesta anomenada especialització.

El tanco. L'objectiu pel qual fou creat ha mort. El blog ja no té cap mena de sentit. Potser, el disseny i el nom, tan difícils de processar en aquells moments d'innocència i de ganes d'empapar-me, els recuperaré, qui sap, per a una altra futura ocasió redundant. De moment, però, anuncio que el tanco. El blog ha anat decaient, progressivament. Com tots. L'estupefacció amb què la seva crisi, comparable a la de la noia de veritat de Lars, ha anat aflorant, m'ha conduït a un estat post-traumàtic a nivell cultural, ideològic i intel·lectual. La desil·lusió és el gran mal de l'ésser humà. Il·lusionar-se i frustrar-se és el més pròxim a l'execució literal d'un suïcidi. Il·lusionar-se i frustrar-se. Suposo que com aquest món, com aquesta vida, com aquest esdevenir, com aquest estat. Suposo que com la cultura de per se.

------------------

perquè enrampar-se és tot i no és res. perquè enrampar-se és la diferència entre masturbar-se i ésser masturbat. ens han acompanyat Agustín Fernández Mallo, Javier Daulte, Rafael Spregelburd i Alejandro Tantanian, Joan Brossa i Giovanni Boccaccio, així com també Tegan and Sara, Super Furry Animals, Sangtraït i Love of Lesbian.

enrampar-se és abocar-se a un estat, a una sensació que, inconscientment, et provoca unes sensacions que són incontrolables i et manipulen, fisicament i espiritualment

Gubern

El seu nom és Gubern, Romà Gubern.

En algun lloc, s'expandeix el seu coneixement empíric. La seva capacitat d'anàlisi i crítica no sorprèn a ningú, perquè la seva trajectòria ja no deixa espais a més sorpreses.

El cine és el seu habitacle particular. La cultura, ja sigui de masses o elitista, el seu estrat social.

I Buñuel? Buñuel només és un dels autors que han estat subjectes a la mirada precisa i deshinibida del mestre Gubern, Romà Gubern.

Carpa de Ràdio

Quan en Salva m'ho comentava, no ho acabava d'entendre. Sí, d'acord, ràdio al carrer. Però, llavors, per què concerts? Per què entitats? Per què?

A vegades, els savis els tenim al costat de casa. I a vegades, no ens els acabem de creure. És per això que els resultats acaben posant les idees, per molt inversemblants i embolicades que semblin, al seu lloc.

La Carpa de Ràdio, celebrada el dissabte 17 de maig a Vic, fou un èxit. Potser no de públic, potser no de resposta; però fou un èxit. La seva mera concepció, i la consegüent concreció, són l'èxit d'una forma diferent, vital, gairebé suprema, d'entendre el rol socio-cultural de la ràdio i la música.

Diferents ràdios del país que diuen coses que d'altres no s'atreveixen a dir (com ara, Ràdio Bronka, de Barcelona, o Ràdio Corneta, de Berga). Diferents entitats i col·lectius d'índole diversa que vetllen per un esperit dinamitzador, crític i lligat a la terra (com ara, el centre social autogestionat La Torratxa, la Koordinadora d'Osona Kontra la Tortura i l'Explotació Laboral, o Amig Amazich). Diferents bandes i formacions musicals que canten lluny dels interessos comercials i dels cànons imperants (Banda Armada, The Outsiders o The Bagge Roots).

Durant 10 hores es va parlar. I es va escoltar. I es va demostrar que, si es vol, es pot. Que tothom té dret a dir, a expressar-se i a fer de la ràdio un instrument de denúncia, de llibertat, d'expressió. Que la cultura no és res més que una part més, tan necessària com imprescindible, de nosaltres. I tot plegat s'eleva al quadrat si, a més, qui clou 10 hores de ràdio és la cuplista Joana Serrat i la seva involucral veu.