The Kevin Costners

En algunes ocasions, els nostres errors esdevenen un estímul per seguir caminant amb el cap a mig camí entre aixecat i abaixat. En algunes ocasions, les nostres virtuts esdevenen un obstacle per fracassar en la més sublim de les expectatives no creades.

Dubtar no és un bon indicador. Dubtar és, inevitablement, perdre. I mentre dubtes, perds la cartera. Literalment. I mentre encara dubtes, tens temps de recuperar-la. Però no suficient com per superar el rellotge, indestructible, immutable. La Nathalie Baartman i la interpretació del seu Los ja han començat i tu, senzillament tu, et quedes a la porta mirant una sabata, així com també unes lletres, presumptament en holandès, que indiquen que ets un pringat. A aquestes alçades, no puc deixar de somniar en la Nathalie Baartman. Les fotografies que he observat, ja siguin de la seva figura o no, introdueixen la meva dilatada ment en un univers on, no sé perquè -o sí-, s'hi mesclen reminiscències de Natalie Portman i Keira Knightley.


Descansos engrescadors abduïts per Ralph Ellison i el seu Invisible Man, amb gotes de Pocahontas i Louis Armstrong i sinèrgies vàries diverses, l'escolta dels frisats sense saber perquè The Kevin Costners es converteix en un honor des dels primers instants. Ens encaminem cap a un esdevenir on, els músics, es poden reinventar sense necessitar de fer-ho. No es requereixen ni màscares ni sorbets de llimona recent realitzats. El nom, The Kevin Costners, no deixa espai per a dubtes sobre què i perquè. És senzillament aquest esperit cool on voler ser independent massa sovint és fracassar en l'intent. Però no sempre.


Amb referents clarament intuïbles com The Shins, Clap Your Hands Say Yeah o Wilco, The Kevin Costners s'apunten al so lleuger de l'indie pop, on la melodia rítmica no es renyeix amb la contundència sonora d'una bateria tan necessària com imprescindible. Una posada en escena neta, sense escrúpols, informal i digne d'aquell que s'atreveix a ballar amb llops, The Kevin Costners esdevindran, amb més o menys sort, una formació important dels Països Baixos. Això sempre i quan, temes com Laid me love me o Lack of sun, obtinguin el ressò mediàtic indissociable per abanderar -per què no?- la nova generació continuista del pop alternatiu.

Falling down

M'agradaria poder fer balanç i deixar-me anar. Expressar les meves crítiques, les meves amargors i les meves frustracions vers el que havia de ser "l'eix d'aquest semestre". Però no sé si en sóc capaç. Les meves dissertacions estan exhaustes, cansades. Tot resulta insipient i només les fal·làcies ens podrien ajudar a desencallar una situació que alguns o algunes han anomenat de pèrfida.

Mentre escolto (m'atreviria a dir que per primera vegada!) la veu oscil·lant de l'Scarlett Johansson versionant Tom Waits (no, no aniré al seu concert de Barcelona), es precipiten en la meva ment divagada escassos escenaris, records, moments i situacions d'aquesta anomenada especialització.

El tanco. L'objectiu pel qual fou creat ha mort. El blog ja no té cap mena de sentit. Potser, el disseny i el nom, tan difícils de processar en aquells moments d'innocència i de ganes d'empapar-me, els recuperaré, qui sap, per a una altra futura ocasió redundant. De moment, però, anuncio que el tanco. El blog ha anat decaient, progressivament. Com tots. L'estupefacció amb què la seva crisi, comparable a la de la noia de veritat de Lars, ha anat aflorant, m'ha conduït a un estat post-traumàtic a nivell cultural, ideològic i intel·lectual. La desil·lusió és el gran mal de l'ésser humà. Il·lusionar-se i frustrar-se és el més pròxim a l'execució literal d'un suïcidi. Il·lusionar-se i frustrar-se. Suposo que com aquest món, com aquesta vida, com aquest esdevenir, com aquest estat. Suposo que com la cultura de per se.

------------------

perquè enrampar-se és tot i no és res. perquè enrampar-se és la diferència entre masturbar-se i ésser masturbat. ens han acompanyat Agustín Fernández Mallo, Javier Daulte, Rafael Spregelburd i Alejandro Tantanian, Joan Brossa i Giovanni Boccaccio, així com també Tegan and Sara, Super Furry Animals, Sangtraït i Love of Lesbian.

enrampar-se és abocar-se a un estat, a una sensació que, inconscientment, et provoca unes sensacions que són incontrolables i et manipulen, fisicament i espiritualment

Gubern

El seu nom és Gubern, Romà Gubern.

En algun lloc, s'expandeix el seu coneixement empíric. La seva capacitat d'anàlisi i crítica no sorprèn a ningú, perquè la seva trajectòria ja no deixa espais a més sorpreses.

El cine és el seu habitacle particular. La cultura, ja sigui de masses o elitista, el seu estrat social.

I Buñuel? Buñuel només és un dels autors que han estat subjectes a la mirada precisa i deshinibida del mestre Gubern, Romà Gubern.

Carpa de Ràdio

Quan en Salva m'ho comentava, no ho acabava d'entendre. Sí, d'acord, ràdio al carrer. Però, llavors, per què concerts? Per què entitats? Per què?

A vegades, els savis els tenim al costat de casa. I a vegades, no ens els acabem de creure. És per això que els resultats acaben posant les idees, per molt inversemblants i embolicades que semblin, al seu lloc.

La Carpa de Ràdio, celebrada el dissabte 17 de maig a Vic, fou un èxit. Potser no de públic, potser no de resposta; però fou un èxit. La seva mera concepció, i la consegüent concreció, són l'èxit d'una forma diferent, vital, gairebé suprema, d'entendre el rol socio-cultural de la ràdio i la música.

Diferents ràdios del país que diuen coses que d'altres no s'atreveixen a dir (com ara, Ràdio Bronka, de Barcelona, o Ràdio Corneta, de Berga). Diferents entitats i col·lectius d'índole diversa que vetllen per un esperit dinamitzador, crític i lligat a la terra (com ara, el centre social autogestionat La Torratxa, la Koordinadora d'Osona Kontra la Tortura i l'Explotació Laboral, o Amig Amazich). Diferents bandes i formacions musicals que canten lluny dels interessos comercials i dels cànons imperants (Banda Armada, The Outsiders o The Bagge Roots).

Durant 10 hores es va parlar. I es va escoltar. I es va demostrar que, si es vol, es pot. Que tothom té dret a dir, a expressar-se i a fer de la ràdio un instrument de denúncia, de llibertat, d'expressió. Que la cultura no és res més que una part més, tan necessària com imprescindible, de nosaltres. I tot plegat s'eleva al quadrat si, a més, qui clou 10 hores de ràdio és la cuplista Joana Serrat i la seva involucral veu.

Cannes

Comença el Festival de Cannes 08...

I amb Cannes, amb la Côte d'Azur, alguna cosa va; alguna cosa torna...

Les ganes de cinema: on són? On romanen? Hi són?

Observo els noms dels directors que participen a la secció oficial i no puc deixar d'entristir-me. Entristir-me per no haver mostrat més interès prèviament. Interès per saber, com a mínim, quan començava el certamen. Soderbergh amb el seu més que esperat Che; el nou projecte del clarivident Fernando Meirelles; els habituals germans Dardenne; el debut a la direcció del filòsof surrealista Charlie Kaufman; Atom Egoyan i les seves sorprenents connexions Canadà-Armènia.

Em falta quelcom. Els records. Miro la pantalla del vulgar ordinador on escric i, evidentment, ho sé. Sé que, en aquests precisos instants, hauria de ser a Cannes. Tal i com vaig fer durant la Setmana Santa de fa tres-quatre anys. Tal i com em vaig prometre un bon dia.

Només em consola que el nou poeta cinematogràfic del nostre país, Albert Serra, serà allà. Amb això, ja en tinc prou.

David Mamet

Ser d'esquerres o ser de dretes?

Segurament, aquestes posicions importen poc quan ets algú com David Mamet. Quan ets algú capaç d'escriure alguns dels assajos i de les dramatúrgies més brillants de l'època contemporània. Quan ets algú capaç de deixar en evidència les estructures socials i polítiques de la nostra societat. Quan ets algú capaç de discernir en les misèries heterodoxes, ocasionals i demagògiques de l'ésser humà.

Adaptador de Txèkhov (L'Oncle Vània, per exemple), guanyador del Pulitzer (per Glengarry Glen Rose), guionista cinematogràfic candidat a l'Oscar (per El Veredicte, de Sydney Lumet, i La Cortina de Fum, de Barry Levinson) i director de cine notable (State and Main, fonamentalment), Mamet ha aconseguit ser un creador, un creador lliure.

Agradarà més. O agradarà menys. Però Mamet, amb tota la llibertat que especificàvem, ha decidit que ja n'hi ha prou. Ha decidit que ja n'hi ha prou de ser d'esquerres per acabar sent de dretes. Ha decidit que, tant per tant, és de dretes. I és que, total, sempre s'acaba redundant sobre encefalogrames merament plans.

Primer pla

El primer pla té el seu risc. Necessita d'una concentració ínfima i d'una naturalitat rudimentària per tal d'ésser factible adequadament. El director, juntament amb els seus assistents de rodatge, ha d'estar molt convençut de les possibilitats d'aquell actor o actriu per desprendre's amb un fotograma que necessita d'una filmació gairebé mil·limètrica. Es tracta d'un dels moments més bells, més emotius, més sublims que un director pot regalar tan a l'intèrpret com a l'espectador.

És per això que quan ens trobem amb un actor o actriu que apareix en més d'un primer pla (i quan ens referim a aquest tipus de primers plans, ens referim gairebé a motius dins la història cinematogràfica), inevitablement hem de pensar que no és casualitat. No és casualitat si, a més, l'oda musical i el retrat poètic es fusionen per crear veritables moments crepusculars de la història del cinema contemporani, com és el cas dels dos exemples que es presenten a continuació.

Natalie Portman, una de les muses del cinema comercial i del cinema indie dels nostres temps.

En el primer cas, el primer pla en qüestió fa referència a la pel·lícula Garden State. Zach Braff, director i intèrpret del film, se les enginya per connectar l'engrapadora cançó New Slang de The Shins amb la bonança indescriptible del rostre de Portman.




En el segon cas, el primer pla en qüestió fa referència a la cinta Free Zona. L'israelià Amos Gitai, director del film, no dubta a obrir aquesta road movie colpidora amb una escena on les llàgrimes i els mocs isotèrmicament versemblants de Portman adquireixen una rellevància incalculable al costat del Had Gadia (cançó popular aramea amb gotes d'hebreu, que es podria traduir com Un cabrit), interpretat per la cantautora Chava Alberstein.