El chiki chiki

Sembla que, per fi, comença a endevinar-se el futur al qual estava condemnat aquest concurs des dels seus inicis.

Les diferències entre el La La La de Joan Manuel Serrat i el Baila el chiki chiki de Rodolfo Chikiluaktre no són tan abismals, almenys a nivell musical.

La principal divergència és que mentre les cadenes partícipes a Eurovisión han anat enviant cantants que es creien seriosament el que feien, ara, i com a conseqüència de la voluntat popular de restar transcendència als grans esdeveniments, hi haurà un actor que farà de cantant pseudo-mediocre que, en cas d'aconseguir algun tipus d'èxit, posarà en ridicul la història espanyola d'Eurovisión.

Que guanyi el pitjor, doncs.

Estàtues humanes

Sempre m'he plantejat quina vida tenen les persones que fan d'estàtues humanes. De fet, tenen vida les estàtues humanes? És a dir, algú coneix a algú que ha treballat o ha fet d'estàtues humanes?

En el fons, tot és un misteri. I aquesta essència, tan profundament enigmàtica de les estàtues humanes, és el que dota d'un caràcter expressiu, recasèntic i artístic a les estàtues humanes.

Recrear un mite o un personatge mitificat pot semblar molt faci; però aconseguir-ne la identificació amb un públic més pendent de les ulleres de sol i de comprar barrets mexicans abans que fer-se partícep de l'esperit barceloní, resulta molt difícil.

A vegades m'he aturat davant una estàtua humana. I he pensat en la persona que hi ha al darrera d'aquell maquillatge i d'aquella disfressa. I m'he sentit petit, inútil, difamat. Les bases del plagi interpretatiu són modificades, sovint.

Literatura

N'havia sentit a parlar força en les darreres setmanes. Els comentaris que escoltava i he escoltat de ben segur que han condicionat la meva percepció de les seves lletres. Segur. Però tot i així, i malgrat tot, no puc deixar de sentir-me satisfet per haver llegit una nova forma d'entendre la literatura.

Ja ho diuen; sovint, les preguntes aparentment més dòcils esdevenen paradoxalment complexes i infaustes. Què és la literatura? Pregunta inútil i embafadora, pensereu molts de nosaltres. Doncs pregunteu-li, i valgui una redundància que s'intuia, al poeta i crític literari José María Valverde.

Valverde té un llibret fantàstic per poder replantejar-se moltes qüestions al voltant del concepte literatura. De fet, aquest text no deixa de ser una petita síntesi sobre com la literatura va molt més enllà del mer exercici de crear i consumir proses, versos, diàlegs i monòlegs. Perquè la literatura és tots i cada un dels actes que nosaltres pensem.

Pensar equival a parlar. Parlar equival a expressar. Expressar equival a explicar. I hi ha moltes formes d'explicar. Què és explicar? Literatura oral. I és que la indústria cultural ens ha empès a considerar un projecte cultural només aquell que es compra en forma de llibre. Cada morfema que projectem a través de les cordes vocals és, en el fons, literatura. Només nosaltres som capaços d'expressar allò determinat i en aquell moment determinat, a pesar que allò no sigui una innovació ni una creació pròpia, sinó un element comú a molts de nosaltres, fet que provoca que es perdi una dosi de màgia en la nostra intervenció literària, però no de mitomania ni de litúrgia.

Res és més màgic que parlar. Escoltar no val la pensa. No ens interessa escoltar. El que realment ens importa és dir i reiterar-nos. Aconseguir reiterar-nos és la proesa més gran a la qual podem aspirar. Seria sinònim del ressò que generen els nostres relats (prosa vital), les nostres paraules bàsiques d'expressió (lírica intranscendent) i el nostra autocomplaença o autoabdicació (teatralització fonamental).

No ho sé. La literatura és això? La literatura és de tots i de tothom, suposo... I si és de tots i de tothom, i ara ja no sé si faig una fal·làcia o una associació inconexe o una relació brillant, tots també som una mica autors, no?

José María Valverde diu això?

Cada vegada, les actituds em confonen més. La cultura se'n va...

Això

Això o allò.
Tots ho sabem. No hi ha res més brillant que parlar de cultura.
Hem arribat a un punt en què tots ho sabem.
La cultura no és que ens interessi.
En el fons, el que ens interessa és la cultura com a valor.
I no com a valor de coneixement, sinó com a valor regulador d'status.
I a tots nosaltres ens interessa l'status.
Ens motiva l'status; ens sentim atrets per l'status.
I aquest status sovint es vincula amb el fet d'ésser pedant.
Com bé diu el mestre Sebastià Serrano, en aquest món el nostre principal objectiu és seduir.
Seduir no deixa de ser fer valer un status per sobre d'un altre, ja sigui per qüestions sexuals o litúrgiques.
La cultura, com a font reguladora d'status, també és un mecanisme de seducció.

Kitsch, de Kitano

Tot i que el seu origen és alemany, perfectament l'origen de kitsch podria ser japonès. En aquest sentit, d'exemples en podríem trobar per donar i per vendre. I en aquesta línia, un dels referents del kitsch japonès i, gairebé mundial, bé podria ser el venerat i odiat a parts iguals Takeshi Kitano, conegut per alguns per ser el director d'obres mestres com Kikujirô no natsu, Dolls o Zatôichi i conegut per alguns altres per ser l'impulsor del divertimento televisiu Humor Amarillo.

Takeshi Kitano és un cineasta que sempre s'ha mogut bé en el món del kitsch. De fet, han estat els seus projectes audiovisuals redundants en aquesta estètica els que l'han fet gran i els que l'han catapultat a ésser el Kurosawa dels 90' i del segle XXI. Tot i que en les seves obres més personals Kitano aposta més per la poesia, ja sigui càndida o violenta, el cert és que el kitsch sempre hi acaba sent present. Com a prova, aquest vídeo pertanyent a la pel·lícula Dolls, segurament la pel·lícula més brillant a nivell compositiu, narratiu i seriosa de Takeshi Kitano que, a pesar de tot, no pot obviar el kitsch ni que sigui a través de la vista musical.

There is blood

Efectivament, hi ha sang. Però no sang pels descosits; ni sang a traïció; ni irremeiablement o infectuosament. No. Hi ha sang, però autèntica. Sang creïble, sang punyent i sang significativa. Perquè en el fons, There will be blood no és una història sobre el petroli (tal i com remet equivocadament la traducció del títol al castellà). There will be blood és un treball d'aprofundiment, gairebé pròxim a una tesi, sobre les complexes relacions religió-ambició-poder, un paradigma que perfectament es pot entendre com el conjunt de megalomanià.

Amèrica (i dient Amèrica ens autocondemnem a una conducta de valoració erràtica fruit del desconeixement i la ignorància que generen els prejudicis positius, altrament coneguts com a estereotips positius) va créixer. I amb el creixement dels EUA també van créixer la religió i el poder, metaforitzat a través del petroli (o la indústria petroliera), amb l'ambició com a element substancial i cabdal per explicar i motivar tota voluntat de creixement. I com la religió (a pesar d'allò que digué Nietzche en el seu dia, no hi ha moment històric on la religió tingui més influència que en l'actual), el poder (cada vegada hi ha més formes diferents i variades de repartir-se el poder) i l'ambició (mentre hi hagi vida, hi haurà més ambició), There will be blood també és una cinta que creix, que es va fer gran a mesura que avança el metratge i que s'alimenta de les perspectives que ha deixat enrera per configurar un retrat majestuosament programat de les arrels de la cultura nord-americana (hem solventat l'autocondemna del principi).

I és que no es pot obviar la direcció. Paul Thomas Anderson no marca un avanç ni un després en la història del cine. Però sí entra a la història del cine amb There will be blood. Meticulosament estudiats, cada pla, cada seqüència, cada moviment de càmera (n'hi ha pocs) i cada escena són el resultat d'un estudi sobre la bellesa visual, l'expressió cinematogràfica i l'art de la narrativa. Pocs directors s'haurien atrevit a arricar-se tant com Anderson. Però Anderson s'arrisca i genera un artefacte audiovisual més proper al decàleg de la perplexitat que al de la lentitud somnolent.

Seriosa com poques, There will be blood també és un combat dialèctic i desenfrenadament ideològico-moral entre el mercenari del petroli, el Daniel Plainview interpretat per Daniel Day-Lewis, i l'Eli Sunday, interpretat per Paul Dano. És en els seus encontres on el film adquireix realment la seva plenitud, amb els pecats i la redenció en joc. Així doncs, no resulta estrany que la darrera i discutida escena, que en realitat no deixa de ser una batalla final anunciada, sigui un tête a tête on, per cert, no acaba guanyant ni la religió, ni l'ambició ni el poder. Sinó la sang.

Guanya la Beckett

Quan s'interposa una immobiliària pel mig, el temor esdevé més palès que mai. Allò que realitzes amb una voluntat merament i pràctica sense excessives pretensions pot ésser interromput per les ànsies autocràtiques, portentoses i fàctiques de l'economia benestant. Amb aquest context, doncs, no ha de resultar estrany que una decisió judicial en pro de la cultura resulti tremendament satisfactòria.

I no perquè tinguem res en contra de la política immobilo-imperialista que practica Núñez i Navarro, sinó perquè la Sala Beckett és un dels grans pous de saviesa cultural del país. Considerada com una de les sales per antonomàsia més alternatives de l'escena teatral barcelonina, la Beckett és un dels pocs reductes que encara resten per presenciar la nova creació i la nova dramatúrgia que batega entre les noves i futures generacions d'apassionats al teatre.

El jutjat de primera instància número 54 de Barcerlona ha decidit donar la raó a la Sala Beckett en el cas que l'enfronta amb la immobiliària Núñez i Navarro, en el qual la segona, nova propietària del local en què es troba la sala teatral, vol apujar el contracte de lloguer actualment existent. La Beckett, però, assegura que el contracte de lloguer, actualment per sota del preu de mercat, és indefinit, de manera que la nova propietària no està en condicions de reformular el contracte de lloguer, fet que a més significaria posar en perill l'activitat que impulsa la sala teatral.

Tot i que ara es poden presentar recursos a la decisió del jutjat, el cert és que la Sala Beckett ha guanyat la primera funció. Una funció que pot ser clau perquè tots i totes puguem continuar gaudint d'una sala emblemàtica que ha aconseguit crear un segell propi en el món de l'espectacle català contemporani.