Triangle irònic

Com sempre, el plantejament. O la idea. O la concepció. O l'embrió. O es digui com es vulgui l'espurna inicial. A La màquina de parlar, Victoria Szpunberg torna a sorprendre amb un text brillant, inversemblantment creïble, surrealista, irònic i colpidor, que troba en el plantejament, o la idea, o la concepció, o l'embrió o l'espurna inicial el seu principal argument classificador.

A partir d'aquí, un triangle compost per tres personatges. Un propietari gros i aparentment fastigós (un irregular Marc Rosich). Una dona cansada reconvertida en màquina de parlar (una sorprenentment còmode Sandra Monclús). I un gos que dóna plaer com a alternativa a la seva fúria reprimida (un excitat Jordi Andújar). Tres personatges que, sense la més mínima immunitat, evolucionen i capgiren els vèrtexs que sostenen tot triangle.

Alguna etapa dialèctica i un lleuger abús de l'accent argentí com a principals contres, a La màquina de parlar Szpunberg utilitza d'una forma gairebé sublim, com ja feia en el seu anterior projecte Missió K, la instranscendència existencial com a motor de fons per caricaturitzar algunes de les nostres actituds i aptituds més arrelades. I és que tots els sentiments i emocions es desenvolupen sense que passi absolutament res. I a vegades, res és tot. Com una màquina de parlar...