Gubern

El seu nom és Gubern, Romà Gubern.

En algun lloc, s'expandeix el seu coneixement empíric. La seva capacitat d'anàlisi i crítica no sorprèn a ningú, perquè la seva trajectòria ja no deixa espais a més sorpreses.

El cine és el seu habitacle particular. La cultura, ja sigui de masses o elitista, el seu estrat social.

I Buñuel? Buñuel només és un dels autors que han estat subjectes a la mirada precisa i deshinibida del mestre Gubern, Romà Gubern.

Carpa de Ràdio

Quan en Salva m'ho comentava, no ho acabava d'entendre. Sí, d'acord, ràdio al carrer. Però, llavors, per què concerts? Per què entitats? Per què?

A vegades, els savis els tenim al costat de casa. I a vegades, no ens els acabem de creure. És per això que els resultats acaben posant les idees, per molt inversemblants i embolicades que semblin, al seu lloc.

La Carpa de Ràdio, celebrada el dissabte 17 de maig a Vic, fou un èxit. Potser no de públic, potser no de resposta; però fou un èxit. La seva mera concepció, i la consegüent concreció, són l'èxit d'una forma diferent, vital, gairebé suprema, d'entendre el rol socio-cultural de la ràdio i la música.

Diferents ràdios del país que diuen coses que d'altres no s'atreveixen a dir (com ara, Ràdio Bronka, de Barcelona, o Ràdio Corneta, de Berga). Diferents entitats i col·lectius d'índole diversa que vetllen per un esperit dinamitzador, crític i lligat a la terra (com ara, el centre social autogestionat La Torratxa, la Koordinadora d'Osona Kontra la Tortura i l'Explotació Laboral, o Amig Amazich). Diferents bandes i formacions musicals que canten lluny dels interessos comercials i dels cànons imperants (Banda Armada, The Outsiders o The Bagge Roots).

Durant 10 hores es va parlar. I es va escoltar. I es va demostrar que, si es vol, es pot. Que tothom té dret a dir, a expressar-se i a fer de la ràdio un instrument de denúncia, de llibertat, d'expressió. Que la cultura no és res més que una part més, tan necessària com imprescindible, de nosaltres. I tot plegat s'eleva al quadrat si, a més, qui clou 10 hores de ràdio és la cuplista Joana Serrat i la seva involucral veu.

Cannes

Comença el Festival de Cannes 08...

I amb Cannes, amb la Côte d'Azur, alguna cosa va; alguna cosa torna...

Les ganes de cinema: on són? On romanen? Hi són?

Observo els noms dels directors que participen a la secció oficial i no puc deixar d'entristir-me. Entristir-me per no haver mostrat més interès prèviament. Interès per saber, com a mínim, quan començava el certamen. Soderbergh amb el seu més que esperat Che; el nou projecte del clarivident Fernando Meirelles; els habituals germans Dardenne; el debut a la direcció del filòsof surrealista Charlie Kaufman; Atom Egoyan i les seves sorprenents connexions Canadà-Armènia.

Em falta quelcom. Els records. Miro la pantalla del vulgar ordinador on escric i, evidentment, ho sé. Sé que, en aquests precisos instants, hauria de ser a Cannes. Tal i com vaig fer durant la Setmana Santa de fa tres-quatre anys. Tal i com em vaig prometre un bon dia.

Només em consola que el nou poeta cinematogràfic del nostre país, Albert Serra, serà allà. Amb això, ja en tinc prou.

David Mamet

Ser d'esquerres o ser de dretes?

Segurament, aquestes posicions importen poc quan ets algú com David Mamet. Quan ets algú capaç d'escriure alguns dels assajos i de les dramatúrgies més brillants de l'època contemporània. Quan ets algú capaç de deixar en evidència les estructures socials i polítiques de la nostra societat. Quan ets algú capaç de discernir en les misèries heterodoxes, ocasionals i demagògiques de l'ésser humà.

Adaptador de Txèkhov (L'Oncle Vània, per exemple), guanyador del Pulitzer (per Glengarry Glen Rose), guionista cinematogràfic candidat a l'Oscar (per El Veredicte, de Sydney Lumet, i La Cortina de Fum, de Barry Levinson) i director de cine notable (State and Main, fonamentalment), Mamet ha aconseguit ser un creador, un creador lliure.

Agradarà més. O agradarà menys. Però Mamet, amb tota la llibertat que especificàvem, ha decidit que ja n'hi ha prou. Ha decidit que ja n'hi ha prou de ser d'esquerres per acabar sent de dretes. Ha decidit que, tant per tant, és de dretes. I és que, total, sempre s'acaba redundant sobre encefalogrames merament plans.

Primer pla

El primer pla té el seu risc. Necessita d'una concentració ínfima i d'una naturalitat rudimentària per tal d'ésser factible adequadament. El director, juntament amb els seus assistents de rodatge, ha d'estar molt convençut de les possibilitats d'aquell actor o actriu per desprendre's amb un fotograma que necessita d'una filmació gairebé mil·limètrica. Es tracta d'un dels moments més bells, més emotius, més sublims que un director pot regalar tan a l'intèrpret com a l'espectador.

És per això que quan ens trobem amb un actor o actriu que apareix en més d'un primer pla (i quan ens referim a aquest tipus de primers plans, ens referim gairebé a motius dins la història cinematogràfica), inevitablement hem de pensar que no és casualitat. No és casualitat si, a més, l'oda musical i el retrat poètic es fusionen per crear veritables moments crepusculars de la història del cinema contemporani, com és el cas dels dos exemples que es presenten a continuació.

Natalie Portman, una de les muses del cinema comercial i del cinema indie dels nostres temps.

En el primer cas, el primer pla en qüestió fa referència a la pel·lícula Garden State. Zach Braff, director i intèrpret del film, se les enginya per connectar l'engrapadora cançó New Slang de The Shins amb la bonança indescriptible del rostre de Portman.




En el segon cas, el primer pla en qüestió fa referència a la cinta Free Zona. L'israelià Amos Gitai, director del film, no dubta a obrir aquesta road movie colpidora amb una escena on les llàgrimes i els mocs isotèrmicament versemblants de Portman adquireixen una rellevància incalculable al costat del Had Gadia (cançó popular aramea amb gotes d'hebreu, que es podria traduir com Un cabrit), interpretat per la cantautora Chava Alberstein.

3 vegades

Ja ho deia el company Sergi Calle no fa gaire. El Cinematògraf, un programa de Moviola Produccions que s'emet en diferents cadenes de televisió locals dels Països Catalans a través de Comunicàlia TV, ha estat considerat el millor programa d'actualitat informativa, entrevistes i reportatges segons els Premis Zapping d'enguany.

En el seu moment ja em faig felicitar (sí, jo a mi mateix) per aquest triomf d'El Cinematògraf. Es tracta d'un humil i modest programa on l'amor pel cinema i el seu art resulta tan afalagador que l'espectador acaba convertit en un intrínsec badoc motivat de la passió i vocació que Quim Crusellas i el seu equip tenen per parlar i tractar de cinema. En certa manera, tinc la sensació que jo, sense ésser capaç de seguir-lo en la seva totalitat ni regularment, he estat un dels espectadors que un bon dia va descobrir El Cinematògraf a la Televisió d'Osona (TVO) i que des de llavors ha pogut valorar l'experimentació i evolució de la seva experiència, tan qualitativament com quantitativament parlant. Llavors, no sé quans anys tenia (12?; 13?; 14?;15?) mirava moltes, moltes pel·lícules. M'ho empassava tot i, bàsicament, allò que m'oferia el meu cinema local de capçalera. Ara, miro menys, menys pel·lícules. No m'ho empasso tot i, bàsicament, intento ser alternatiu i indie en aquest sentit. Sóc millor cinèfil ara que llavors? No ho sé. Però sempre queda l'últim recurs d'El Cinematògraf, on s'especifiquen algunes de les millors valoracions i aportacions cinematogràfiques que es poden sentir actualment en el panorama audiovisual del país.

Escric tot això, i reitero en un tercer paràgraf, perquè El Cinematògraf és, probablement, un dels millors exemples de periodisme realitzat des de la inquietud i el nervi personal. Una inquietud i un nervi que, a tots i totes nosaltres, ens hauria de servir d'alguna cosa. No sé per quin fi, però segurament per algun. En teatre, és recomanable que les coses importants es repeteixin 3 vegades. Les coses s'han de repetir 3 vegades.

Roses

D'entre totes, n'hi ha una de molt especial. És fantasmagòricament perfecta, ideal, bella. L'amor immortal (i per tant, intocable) n'és el símbolisme del seu significat. A Roses també n'hi ha.

L'American Beauty és una varietat de rosa molt particular. Cultivada de forma artificial amb l'objectiu d'aquirir unes formes gairebé excelses, es tracta d'una rosa a la qual s'eliminen les punxes i que té la característica principal de ser inodora.

Hi ha metàfores ben trobades. Molt ben trobades. La rosa convertida en motiu temàtic esdevé el leit-motiv d'American Beauty, la primera pel·lícula de Sam Mendes. En ella, Mendes utilitza aquesta rosa tan insipientment i asquerosa perfecta com a simbolisme per parlar-nos d'una família nord-americana (i extrapolable a una classe social concret) igual d'insipientment i asquerosa perfecta. Les aparences sovint amaguen una realitat pudorosa i podrida on l'asfíxia és el veritable motor de vida. Les expectatives acaben dilapidades per frustracions assumides.

Amb tot, i malgrat l'impacte visual i argumental de les roses, el vertader i innovador leit-motiv d'American Beauty acaba sent una bossa merdosa deambulada, sense solta ni volta, pel vent. Tal i com passa amb moltes de les tradicions.