3 vegades

Ja ho deia el company Sergi Calle no fa gaire. El Cinematògraf, un programa de Moviola Produccions que s'emet en diferents cadenes de televisió locals dels Països Catalans a través de Comunicàlia TV, ha estat considerat el millor programa d'actualitat informativa, entrevistes i reportatges segons els Premis Zapping d'enguany.

En el seu moment ja em faig felicitar (sí, jo a mi mateix) per aquest triomf d'El Cinematògraf. Es tracta d'un humil i modest programa on l'amor pel cinema i el seu art resulta tan afalagador que l'espectador acaba convertit en un intrínsec badoc motivat de la passió i vocació que Quim Crusellas i el seu equip tenen per parlar i tractar de cinema. En certa manera, tinc la sensació que jo, sense ésser capaç de seguir-lo en la seva totalitat ni regularment, he estat un dels espectadors que un bon dia va descobrir El Cinematògraf a la Televisió d'Osona (TVO) i que des de llavors ha pogut valorar l'experimentació i evolució de la seva experiència, tan qualitativament com quantitativament parlant. Llavors, no sé quans anys tenia (12?; 13?; 14?;15?) mirava moltes, moltes pel·lícules. M'ho empassava tot i, bàsicament, allò que m'oferia el meu cinema local de capçalera. Ara, miro menys, menys pel·lícules. No m'ho empasso tot i, bàsicament, intento ser alternatiu i indie en aquest sentit. Sóc millor cinèfil ara que llavors? No ho sé. Però sempre queda l'últim recurs d'El Cinematògraf, on s'especifiquen algunes de les millors valoracions i aportacions cinematogràfiques que es poden sentir actualment en el panorama audiovisual del país.

Escric tot això, i reitero en un tercer paràgraf, perquè El Cinematògraf és, probablement, un dels millors exemples de periodisme realitzat des de la inquietud i el nervi personal. Una inquietud i un nervi que, a tots i totes nosaltres, ens hauria de servir d'alguna cosa. No sé per quin fi, però segurament per algun. En teatre, és recomanable que les coses importants es repeteixin 3 vegades. Les coses s'han de repetir 3 vegades.

Roses

D'entre totes, n'hi ha una de molt especial. És fantasmagòricament perfecta, ideal, bella. L'amor immortal (i per tant, intocable) n'és el símbolisme del seu significat. A Roses també n'hi ha.

L'American Beauty és una varietat de rosa molt particular. Cultivada de forma artificial amb l'objectiu d'aquirir unes formes gairebé excelses, es tracta d'una rosa a la qual s'eliminen les punxes i que té la característica principal de ser inodora.

Hi ha metàfores ben trobades. Molt ben trobades. La rosa convertida en motiu temàtic esdevé el leit-motiv d'American Beauty, la primera pel·lícula de Sam Mendes. En ella, Mendes utilitza aquesta rosa tan insipientment i asquerosa perfecta com a simbolisme per parlar-nos d'una família nord-americana (i extrapolable a una classe social concret) igual d'insipientment i asquerosa perfecta. Les aparences sovint amaguen una realitat pudorosa i podrida on l'asfíxia és el veritable motor de vida. Les expectatives acaben dilapidades per frustracions assumides.

Amb tot, i malgrat l'impacte visual i argumental de les roses, el vertader i innovador leit-motiv d'American Beauty acaba sent una bossa merdosa deambulada, sense solta ni volta, pel vent. Tal i com passa amb moltes de les tradicions.

Compensació / Cashback

Paradoxal. O no. Surto del cine on s'ha projectat Cashback i no puc deixar de sentir-me frustrat, fastiguejat. El temps passa a una velocitat insòlita, excessivament efímera, veloçment ràpida. I, malauradament, no puc evitar sentir-me decepcionat, fracassat. El transcórrer del temps. Precisament aquest és un dels temes presents a Cashback: com el temps passa i no passa; com el temps s'atura i no s'atura.

Una ruptura sentimental és el punt de partida de Cashback. Ella deixa a ell i ell, no sap com reaccionar. La conseqüència d'aquesta no adaptació a la nova situació és, ni més ni menys, que l'insomni. Què faries si, de cop i volta, la teva vida tingués 8 hores més diàries? Molt fàcil; treballar en el torn de nit d'un supermercat local.

Aquest és el brillant punt de partida de l'esmentada pel·lícula, la qual resulta un reforçat al·legat a la filosofia postmoderna contemporània mitjançant la reflexió de la bellesa (i implícitament de l'art) i del temps (i implícitament de la memòria). Construïda en base a imatges clarament pretensioses i treballades (és aquí on es fa palès l'origen fotogràfic del seu director Sean Ellis), Cashback és un in crescendo sense aturador que, una vegada ha explicat la situació i ha dissertat en ella, s'inventa un partit de futbol, unes vestides presumides i una festa d'aniversari que poc tenen a veure amb la filosofia, amb ràfegues còmiques inserides, a la qual ens havia instaurat prèviament (és aquí on es fa palès l'origen de curtmetratge de Cashback).

Segurament (per no dir pràcticament segur) totes hem desitjat alguna vegada ser capaces de poder aturar el temps. La sobreabundància, la tempestat, els excessos i els estressos sovint ens aboquen a la necessitat de fer un pause en la galàxia. De fet, d'alguna manera o altra, totes tenim la nostra manera de paralitzar el moment i de viure en aquest stand by. En Ben (interpretat d'una forma pretèrita per en Sean Biggerstaff) de Cashback practica aquesta aturada amb el fi, contràriament al que es podria imaginar, de fer avançar el rellotge. El temps succeeix en ple descobriment, en l'aflorament de la bellesa, en la voluntat de perpetuar els genuïns símbols eròtics femenins; en l'oblit i en la mirada. Només quan el temps es congela, aquest transcorre i evoluciona (en el sentit positiu antropològic). Sovint quan el temps es va dilapidant, aquest s'esmorteeix i s'estanca (en el sentit introspectiu del terme). Aquesta és l'estranyesa compensatòria de la realitat temporal relativa.

Club Patí Voltregà

Es pot considerar l'esport com un fenomen cultural?
És evident que aquesta pregunta ens portaria a discussions i deliberacions en les quals, de ben segur, mai no ens acabaríem de posar d'acord.

El futbol és, a dia d'avui, un dels trets identitaris de la cultura de masses de la nostra societat. Extrapolant-ho a la petita vila de Sant Hipòlit de Voltregà, a la comarca d'Osona, aquest tret massificador el trobem en l'esport municipal, l'hoquei patins.

Novament, el Club Patí Voltregà va tornar a fer possibles els miracles. Segurament, els miracles serveixen per comprendre què és i què no és cultura.

Bruni

Mentre inicio l'escriptura d'aquest article (per dir-ne alguna cosa) i després d'haver escrit el títol, dubto sobre què ha de versar. O millor dit; sobre qui ha de versar. El cognom Bruni em resulta autènticament fascinant. La poètica prosaica que desprèn aquest cognom, que particularment m'evoca a colors i cultures impossibles de mesclar, provoca que no pugui fer res més que callar i escoltar. O veure. O no ho sé.

Valeria Bruni (Tedeschi) és la germana. La germana de. I reconeguda en la seva professió i en el seu gremi per fer el que fa i no pas per ser qui és. Bruni Tedeschi és, segurament, una de les figures més interessants de l'actual i incert cinema francès, acostumat en els darrers anys a moure's a ràfegues d'enginy i creació per part de quatre genis (vegi's Ozon, Chabrol, Klapisch i Resnais, pròpiament i bàsica). Bruni (Tedeschi), que comparteix amb la seva germana aquest multiculturalisme europeu tan exòtic (és nascuda a Munich), és una brillant actriu, capaç de plasmar amb la seva mirada qualsevol acte emotiu creat, descrit o no imaginat. Gairebé mitòmanes són les seves interpretacions, sempre en rols gairebé protagonista però secundaris, en cintes com 5x2 o Le temps qui reste, ambdues del director francès François Ozon (el qual, per cert, també mereix hores de reflexió al voltant seu). A més a més, Bruni (Tedeschi) també ha fet el salt a la direcció, amb cintes com Il est plu facile pour un chameau..., aplaudida unànimament per la crítifca, o l'aquí encara inèdita Actrices.



Carla Bruni és ella. Ella. Reconeguda mundialment com a top model i, més tard, abastament com a cantautora silenciosa i revolucionària, Bruni és més del que realment és. Tenir un país depenent de les seves petjades, cintures i mirades és, fins i tot, massa poc per Carla Bruni. Brillant rapsoda contemporània, els anhels de Bruni l'han convertit en una mussa. L'eròtica de la seva ambició i atracció, més enllà de la mera masturbació que incentiva amb els seus càntics alçats vocalment prodigiosos, l'ha situat en esferes impossibles de transgredir. Els Quelqu'un m'a dit o Chanson triste són nimietats comparats amb els 57.000 euros de la seva fotografia nua, recentment adquirida.

Valeria Bruni (Tedeschi) o Carla Bruni. Bruni total.

Louvre(s), en plural

Els diners són els diners. Els elements tangibles encarregats de fer moure el món són capaços de comprar, fins i tot, aquells recintes considerats paradigmes d'una cultura i un país. Concretament, mil milions d'euros. Amb aquesta quantitat es certifica la mena de franquícia que els Emirats Àrabs tindran, durant un període de 30 anys, del museu del Louvre de París.

Tot i que tothom sabrà que el Louvre autèntic és el de París, el cert és que, d'alguna manera, París reconeix deixar-se vendre part de la potestat del seu patrimoni.

Són mil milions d'euros suficients com per fer negoci amb la teva propietat i, així i de pas, redinamitzar-la? O són mil milions d'euros massa poc (en el sentit que tots els diners del món resultarien escadussers) com per sotmetre's a la pèrdua de la pròpia identitat?

No sé si la reflexió va o hauria d'anar en aquesta línia; si més no, els diners sempre tornen.

Joana Serrat

Bob Dylan començarà una gira per la península Ibèrica i, d'ella, n'ha exclòs Catalunya. Però és Bob Dylan. I a Dylan se li ha de perdonar, no?

Segurament, seria d'aquesta tesi la cantautora vigatana Joana Serrat. Una jove que un bon dia va viatjar a Irlanda i que un bon dia també va "descobrir" Dylan. El seu imaginari musical va canviar absolutament i va començar a substituir el piano de tota la vida per la guitarra.

Serrat s'ho ha cregut, això de ser cantautora. Ha enregistrat un disc, titulat Liffey i la seva progressió s'endevina ascendent.

Recordo la primera vegada que la vaig sentir. Va ser a través de la televisió, en un programa d'El 9 TV. Em va encisar. Entregada com poques, la seva veu es transformava en símptomes de melancolia i passió desenfrenada. La seva cançó de referència, aquest Sex Murder.